Adiós

Vaig a Ocotal, una ciutat situada al Nord de Nicaragua. A mitja hora de la frontera amb Honduras. Vaig al barri de Pueblos Unidos, barri que va néixer degut al reagrupament de les víctimes de l'Huracà Mitch l'any 1998.
Ja en fa una pila d'anys oi? Si. Però sembla que allà no passa el temps. No han millorat gens les coses. Les persones que es van quedar sense res, que en van ser moltes, segueixen sense res. Per tant, és cert que d'on no n'hi ha no en raja?

Fa un temps, l'Albert va decidir desafiar aquesta frase feta, pensant sempre que el canvi és possible, encara que sigui a poc a poc. L'ingredient màgic? La paciència, sens dubte.

L'Albert porta 3 anys allà i com que és una mica cul inquiet ha participat/engegat mil projectes. La veritat és que ha aconseguit moltes coses. Una guarderia, plaques solars, ha creat un menjador social on cada dia hi mengen 300 persones (gent gran i nens), etc. És un crack.

I jo, al saber d'aquesta història vaig pensar que també volia desafiar aquesta frase. Jo no puc aportar diners, no puc aportar poder...però em puc aportar a mi. Que això quant no tens res ja s'agraeix moltíssim ( i no en un sentit negativista de la meva persona, eh?)

Molts m'heu preguntat:

"que vas a fer allà?"

Us sorpendrieu si us digués simplement, "a escoltar"?

Si, segurament per això a tots us dic, "vaig a dinamitzar un centre blablabla".

Però en veritat, vaig a escoltar. O així com a mínim m'ho prenc jo. Vaig a escoltar a aquell que necessita ser escoltat, vaig a tenir en compte les prioritats de cadascú, vaig a escoltar als nens i ajudar-los a créixer amb un somriure als llavis.

En termes científics? Vaig a donar una atenció humano-emocional gratuita. I sembla mentida, però tot i ser "for free", ningú els la dóna!

I que cony, vaig a sentir-me útil i disfrutar de les coses petites. Aquelles que per desgràcia, algú insisteix en que oblidem a base d'anar-nos omplint el cap d'absurditats.

Un petó gegant i intento informar-vos en la mesura del possible!

Y san se acabó

Bàsicament i com diu la gran cançó de la M.J, "s'acabó, porque yo me lo propuse y sufrí".
Que tampoc és així. Jo no he sofert gens, però si que tinc ganes d'acabar.
I mira, resulta que demà és l'últim dia de feina. Per fi. Olé. Hurra. Que bé.
M'espera un cap de setmana intensiu, dilluns el reservo per dir adiós i comprar lo dels mosquits extrafuerte i jasta.
A volar. Adiós. "que lástima pero adiós" (que no sé ben bé de qui és aquesta).

Si algú treballa de setembre a juny en qualsevol lloc, entendrà el meu estat d'ànim. Veurà clar que és lògic que per a mi, cap d'any sigui el 30 de juny. Que sigui ARA quan em plantejo els nous projectes, faig una llista de noves proposicions pel setembre...
Ja ho tenim això. Anem al revés del món uns quants. Com a mínim els que treballem en el món de l'educació i no fem opos.
Però ser alternatiu ens fa interessants, i mola (abel! això és el que et deia que em passa amb el teu bigoti rústic).
O com a mínim, això és el que ens han vengut.
I avui, a mi ja em va bé.

I ara a acabar de suar, a començar a disfrutar del sol, tancar portes i obrir finestres, dir que més de 3 birres no faig i mirar-te molt pensant que si, et trobaré a faltar.

Teràpies

Hi ha gent que paga diners per a fer teràpia. Va a un lloc amb la intenció que algú li solucioni la vida i en surt d'allà convençut plenament. Clar, llavors les coses li van millor.
Deu ni dó la psique com ens la fot a vegades!

Jo sóc més de teràpies alternatives:

M'atiborro de gelat de xocolata.
Fumo més (aquesta hauria d'abandonar-la ya!).
Truco a l'Anna.
Miro una peli amb la Marta.
Faig un cafè amb la Nai.
Em cuido. (referint-me al moment aquell en que et poses totes les cremes que no t'has posat durant l'any, menges tot allò que hauries d'haver menjat fa 3 mesos, etc.)
Cuido als altres i penso: que afortunada sóc de tenir-vos a prop!
Llegeixo a la fresca.
Em preparo un mojito (aquesta és de suelen total, ho sé, però va de conya!).
Faig com a mínim mitja hora de sofà (els diumenges sobretot)
Intento riure. Molt.
Coneixo altres llocs (aquesta és la que més bé em va).
Canto a la dutxa.

Eh, i us sorpendrieu de lo bé que van!
La última que he descobert és la del running. Una passada.

(in)Coherència...?

Tot i passejar-me per aquesta vida pensant que a hores d'ara res em pot sorprendre...

Avui (o ahir, ara no ho recordo) s'ha fet la primera sessió del judici a Nanysex. Un paio de 26 anys que es feia passar per cangur per a poder abusar sexualment de nens. En total 5 (i els que no deuen haver sortit a la llum) d'entre 6 mesos i 2 anys.
Això, haig de reconèixer que no em sorprèn gens. Malauradament la meva persona s'ha acostumat a llegir bestieses d'aquest tamany quasi cada dia.
També sóc de les que considera que hi ha persones en aquest món, amb patologies diverses, que són capaces de fer de tot.
Avui però, al diari llegia que aquest personatge pateix d'una parafília de tipus pedòfil. És a dir, sense alteracions de les facultats mentals necessàries per a comprendre el valor i conseqüències dels seus actes i dirigir-los voluntàriament.
Pregunta número 1. On és el límit del que pot considerar-se enfermetat mental si ets conscient de la magnitud dels teus actes? Psíquiatric o presó? Malalt o simplement, mala
persona?
També he llegit, un pèl més avall, que s'enfronta a 39 anys de presó. Perquè la Fiscalia no ha qualificat els fets com a agressions sexuals. No han trobat signes d'intimidació o violència.
D'acord. Vull recordar que estem parlant de nens d'entre 6 mesos i 2 anys.
Quina intimidacíó ha de rebre si es feia passar pel cangur?
Com pretenem que un nadó respongui amb violència davant d'un fet així?
Pregunta número 2. Hi ha algun nen d'aquesta edat que rebi classes extraescolars de Karate?
Hi ha algun nadó que sigui capaç de fotre una patada al cap a algú que li fa això? Algú coneix algun nen amb criteri suficient com per a defensar-se en un moment com aquest?

Jo només vull una mica de coherència social ja que a vegades estem carregats d'incoherència personal.

Mecanoscrit del segon orígen

Vaig llegir aquest llibre a l'egb i em va entusiasmar. Parlava de la fi del món i a mi, em fascinava la idea d'estar-hi sola i tenir la responsabilitat inconscient de tornar a crear-lo.
Ara està passant una cosa així. Com a mínim, les iaies (i les/els no tant iaies) s'ho pensen. Compren compulsivament. Arròs, patates i...arròs. Jo compraria tonyina que regalima també, per acompanyar.
Que no hi hagi pollastre al carrefur és culpa dels transportistes. Que no hi hagi benzina al món és culpa dels transportistes. Que a l'escola portin els nens 2 dies menjant calamars a la romana congelats, és culpa dels transportistes.
En veritat, són uns alienígenas dolents que, camuflats amb un mono a lo mario bros, han decidit destruïr-lo (el món). I per a que ningú els pari els peus, van d'humans. La estratègia és clara, les premises més: "Que si no podem menjar, que si no arribem a final de mes, que si esto y lo otro".

Jo, ens al contrari, apoyo a aquests alienígenas. Crec que en veritat els dolents són els de dalt, tot i que la máxima responsabilitat de que siguin allà dalt és nostra. Aquests si que ho són de dolents, que ens fan creure (pobres iaies) que ens ajuden. Que ens fan creure que ens escolten.
Que ens diuen que la culpa de tot la té el mario bros aquell que és dalt del camió, tallant una carretera i demanant a crits que algú el tingui en compte. Que algú l'escolti, entengui la seva situació i vegi que no és gens sostenible.
No es poden doblar els preus d'algo si és una necessitat bàsica. I a vista de tots queda clar que mal que ens pesi, hem fet que la gasolina dels collons sigui una necessitat bàsica.

Vainilla sky

Lalala...

D'aquí dos setmanes i pico marxo lluny, molt lluny...

I molt de temps, molt, molt...

I la muñeca puzzle al final ve amb mi...!

Lalala

I d'aquí dos setmanes és Santju...

lalala...

i hi haurà la mojito's party (por fiiiiiin!)...

i l'1, 2, 3...

i el meu aniversari

i venus estarà al meu signe (o era el sol?)

i acabaré la feina i estaré oficialment de vacances!

i veuré al Jack Johnson.

i tot fa olor a vainilla!

(* el lalala s'ha de llegir cantant i no ho feu a l'estil massiel, por dios!)

Pienso luego hago cosas

Me quito las manos de los ojos mientras mi boca pronuncia un exagerado ai.
Ya no soy lo que era. Ya, si d'eso, reconozco que me he hecho mayor.

Pienso luego escribo. Escribo luego borro. Borro luego pienso.

Y aquí estoy pero allí debería estar.

Pienso luego escribo. Escribo luego leo. Leo luego escribo más. Lo borro. Otra vez...

Mi mano en la boca me recuerda ese porque de lo que estoy preocupada. Y no debería estarlo.
Cuando tus ojos se cierran solos y tu cabeza empieza a bajar, quiere decir que necesitas descansar. Así que hazlo ya. Pero no puedo, porque estoy preocupada.
Estar preocupada por algo es una putada. Y preocuparte de cosas tontas o de cosas que no dependen de ti, aún jode más.
Pero es imposible decidir no preocuparse por ese algo. No podemos decir: Ya. A partir de ahora me la suda. Porque no, porque la vida no es así, ni los humanos somos así ni nuestros cerebros actuan así.
Lo que también da mucha rabia es pensar: no quiero preocuparme tanto, no quiero preocuparme más. Y cuanto más lo piensas...plaf! más te preocupas. Eso jode. Tanto o más que la canción esa horrible que escuchas en la radio y se te pega y se va quedando hasta que te das cuenta que llevas 6 horas cantando esa basofia por lo bajini. Ohhhhhhhhhhhhh! que rábia!
Lo bueno es que mientras escribo esto, estoy tan preocupada por encontrar una concordancia entre mis palabras que eso que me preocupa de verdad ha pasado a un segundo plano.
Y lo malo es que me preocupa acabar de escribir esto porque lo que me preocupa que había pasado a segundo plano, subirá de nivel y volveré a estar preocupada por eso, otra vez.

Estoy cansada

Muy cansada.
De compartir, de controlar, de procurar, de hablar, de esperar, ...
Muy cansada de todo.

No entiendo como el mundo sigue así de mal, no veo claro que nada vaya a cambiar.

Y me duele todo.
La cabeza, la espalda, los pies, las caderas, las muelas.
Me duele muy mucho, todo.

Estoy llena de chiringuitadas!

Primaveras!

Si sumem

MGMT
Eric's Trip
Public Enemy

Portishead

Explosions in the sky

De la Soul

Vampire Weekend

The Felice Brothers

Bishop Allen

Portishead Auditori

Why?

Devo

Cat Power

The Go! Team

The rumble strips

Fanfarlo

Dirty Projectors

Rufus Wainwright

Menomena

Morente Omega&Lagartija Nick

Dinosaur Jr.

Les savy Fab

Animal Collective

Simian Mobile Disco

+

Birres

Rons
Patatas fritas

encuentros i reencuentros

=
Feliç Primavera'08

(y yo no me explico cómo sigo viva!)