La muñeca puzzle

Dimecres a la nit

2011-10-13T11:21:00.000-07:00

I és que les coses més importants en aquesta família passen sempre de nit.
Altra cop, mentres el món és mou, en Nil neix.
Igual d'important per als que l'envoltem i amb ganes d'ensenyar-li com funciona tot plegat per a que sigui una molt bona persona. No patiu, tindrà sobretot un bon mestre. En Pau, el seu germà ja és un nen espavilat i gegant de cor i tot i que encara no arribi als 3 anys ja li porta una ventatge important així, la poca experiència que en té de viure el servirà per protegir al petit de la casa. Perque ell ja és el gran!
Ara les coses canvien. La moneda s'ha de tirar dos cops i d'aquí un temps es mesurarà al milímetre a qui dels dos li han posat més coca-cola sense cafeina. Però s'estimaran.
Ho sé perquè la mare segueix sent més forta que una ( o dues) muntanyes i més guapa que la lluna El pare crec que segueix flipant. Però amb en Pau se n'ha ensortit amb un exel.lent i amb en Nil ho farà encara millor!
I és que per damunt de tot encara que aquesta família decideixi sempre actuar de nit, sabem com ho fan i sabem on són perquè per allà on passen deixen un rastre d'amor especial.
Felicitats pares. A ser el doble de feliços!

2010-11-04T13:09:00.000-07:00

Los veranos pasan. Y pasaron.

Y los otoños al ritmo que vamos tambien van pasando.

Y todo pasa.

Y dicen que las cosas pasan por algo.

Y que si pasa es porque tenía que pasar.

Pasa la vida y pasan los días.

Pasaran más de mil años tambien y aquí seguiremos.

Escribiendo de otra forma pero pasando. Como algo que fuimos, somos o vamos a ser.

Porque aunque todo pase, nosotros seguimos siendo, somos.

Y somos y seremos tontos. Pasando de muchas cosas. Pisando a otras cuantas.

Y en eso estamos, en pasarnos y pisarnos.

Nada de abrazarnos o besarnos.

Lo que nos gusta es quejarnos.

Y por mucho quejarnos, las cosas, siguen pasando.

Y pasan corriendo!

Los veranos pasan.

2010-08-31T09:56:00.000-07:00

Si, señores y señoras. Ya ha llegado. La vuelta al cole. Que bien podría ser una manera de decirles, bienvenidos al volver a pensar y a estar corriendo todo el día pa'rriba y pa'bajo.
Porque a eso se refiere uno cuando habla de la vuelta al cole. Parece que en verano nos quedamos en "pause". Hasta que alguien nos dice ep, que ya está, la vuelta al cole y el sr. corteinglés se han puesto las pilas. Empiezan....hoy!
Y venga, de golpe, olvídate de las cervecitas en el bar de la esquina (que a mi me queda a cuatro calles), esas patatas bravas que pican, esas miradas, calores, ataques de, playas, soles, colores, pelos al viento y sudores.
Bueno, los sudores siguen con la vuelta al cole, pero no pasa nada. Lo soportamos.
En fin, que bienvenidos otra vez, a eso, a la vida normal, al pensar, al ir atrejeado y trajeado, al desear que llegue el viernes, al odiar mucho los lunes y sobretodo al aprender.

Feliz vuelta al cole.

Malhumor de lowcost.

2010-06-20T12:14:00.000-07:00

Reconec que he tingut unes setmanes de malhumor de lowcost. Fàcil, barato, ràpid, gratuït.
Però ara ja està. La comunitat de neurones del meu cervell deu haver fet una reunió extraordinària per a dir BASTA YA! al meu malhumor.
Això i la teoria aquella d'aquell (segurament) senyor que deia que el que ens envolta afecta directament al nostre estat d'ànim. Així que serà també que d'aquí dues setmanes em faig especialment GRAN i em fa il.lusió, que ja fa caloreta, que ja vénen de gust les cervesetes a totes hores (no, no me llamen Lindslay Lohan), que ja m'he pintat les ungles dels peus per a poder portar xanclas con encanto, que vé de gust la síndria per sopar, que he canviat el bruc ronyós del meu jardí, mmm...! i els mojitos!!! i els concerts i nits a la platgeta, que l'hamaca de Nicaragua ja està penjada, que vens i vinc i vaig i vas i tornes i no t'envas.
I aix...! que ja ho tenim això. Que vé el millor de l'any. I que s'ha de disfrutar, clar que si.

Com deia en William Wallace: LIBERTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAD!!!
I com dic jo: QUE NO NOS QUITEN LO BAILAO!!!

Enjoy the summer my friend.

free kids party

2010-06-01T13:12:00.001-07:00

I seguim amb el rollito quejica. I a propet de casa. Sort que d'aquí poc arriben els concerts a la fresca i l'estiuet bò.
Aquest cop em queixo de les festes infantils que algú, algun dia, va decidir començar a fer en els parcs infantils per la patilla.
Visc al costat d¡un parc de dos nivells. Al nivell 1 hi ha els columpis degudament tancadets per a que el meu gos no s'hi cagui ni s'hi pixi cosa que entenc i valoro. Al nivell 2 hi ha una esplanada on passegem alguns al gos. Sempre amb les bossetes per la caca, sempre vigilant que no molestin.
Fins aquí tot coherent, es clar que si.
Avui quan tornava de passejar el gos he al.lucinat. Em sembla estupendo que facin festes, suposo que jo quan sigui més gran i més mare també ho faré. Ara, el que no em sembla bé és la merda que s'acumula al costat. La veritat és que la vista era patètica. Dins el parc toooooot ben net i polit. Just a 1 metre, toooooooooooot plè de merda i restes d'una free kids party. Confeti, globus, gorrets d'aquests de paper, dos gots de plàstic...
Collons, no cal.
Si jo vigilo que el meu gos no embruti, els pares han de vigilar més. Si jo procuro educar al meu gos, els pares han de vetllar per damunt de tot per ser allò del "referent" per als seus fills.
No pot ser que vagi a passejar el meu gos amb por que no es tragui una serpentina, un confeti o un ou kinder de la hello kitty ( debia ser el regal estrella de la free kids party, n'estava plè!).

I a tot això...jo penso: al juliol cel.lebro anys. Em plantaré amb la meva free party al mateix parc. Però bueno, segur que tot i deixar-ho més net, a mi em criden l'atenció i a sobre em multen.

Extranjeros en españa.

2010-05-27T12:10:00.000-07:00

Això de no tenir tele a casa m'ha fet aficionada a mirar pelis, sèries i documentals on-line.
És genial saber que veuràs allò que realment vols sense publicitat.
Així, fa un temps vaig descobrir Españoles por el mundo, de Tv1. Vé a ser catalans pel món, callejeros viajeros...però és més llarg i m'agrada més. L'altre dia una florista em va parlar de Extranjeros en españa, que ho fan es veu, justament després de l'altre.
He descobert una joia. M'encanta. A més el trobo molt interessant en quant a estudi antropològic social. Llàstima que majoritàriament surten extranjeros que viven la mar de bien.
Ara mirava Extranjeros en la Rioja i hi surt un guatemalteco que a la pregunta "te sientes español?" o alguna cosa de l'estil, respòn:
"Mi padre siempre decía que
UNO NO ES DE DONDE NACE SINO DE DONDE QUIERE MORIR."

I he pensat que si, que quina gran veritat.

Sagrado Corazón

2010-05-10T08:39:00.000-07:00

Visc al costat d'un convent de monges. Són les descalces. Crec que són monges de clausura perquè jo no n'he vist mai cap, així que abans de pensar en que és una tapadera, dic que són de clausura.
No surten però les vénen a veure molt. Cada dia hi ha moviment a la porta. Quan no és el pà són les infermeres, quan no algun mossèn i els caps de setmana els reserven per als devotos.
Fins aquí tot normal. La veritat és que té el seu encant viure al costat d'un convent un cop t'acostumes a les campanes.
Com deia, els caps de setmana ténen festival religiós i no és el primer cop des que visc aquí que ben d'hora al matí apareixen un centenar de persones ben vestides i amb molts fills.
Jo creia que els religiosos per damunt de tot eren educats, però m'he adonat que a banda d'uns quants, la resta són persones normals i corrents. Amb una dosis elevada de mala educació.
Com deia, ténen molts fills els quals, mentre els adults són a misa, es dediquen a córrer i sobretot cridar pel carrer. Venga! Que la calle es tuya! Entren als patis, tiren pedres als gats, arranquen flors dels jardins ( prometo que és verídic, quan una veïna va comentar-li a la mare de la nena, aquesta va dir: son para ofrecerlas a la virgen. PUES COMPRALAS EN UNA FLORISTERÍA!!!)
No en tenía prou amb això (dissabte passat em van despertar i vaig sortir al balcó a dir-los-hi que surtíssin del jardí, cosa que fa posar de mala llet) que a sobre els grans també la lien. Com que no poden fumar al convent, surten a fumar i es queden al mur del meu jardí, cosa que fa que al dia següent jo reculli 6 burilles a la porta d'aquest.

Bé, a tot això, el dissabte es veu que tenien festivalón religiós i a sobre, quan van acabar les oracions que reciten amb un megàfon van encendre una traca de petards que anava des de l'interior del pati del convent fins a casa meva. Així, sense previ avís, tota una cavalleria de petards que sents com si fóssin al menjador de casa teva et fa pensar en el sagrat cor, però el teu pobre sagrat cor i el susto que s'ha endut.
Ara només espero que cel.lebréssin totes les comunions del mes de maig d'un sol cop i que fins al més que vé no em tornin a molestar. El pitjor? És que he preguntat i a sobre, si un nen es fés mal al meu jardí, la culpa seria meva.
No sé si és la gent que cada vegada em molesta més o que jo m'estic fent vella i em molesto per tot però últimament, deu n'hi dó.

Apaga el móbil chaval

2010-04-21T12:04:00.000-07:00

No volgueu saber la bronca i els crits que li ha fotut un guàrdia de seguretat, des d'una andana a l'altra de l'estació d'Arc de triomf a un pobre xaval magrebí. Tot ha vingut perquè el xaval no ha pensat que podria molestar a la gent i s'ha posat a escoltar un hit habibi amb el manos libres. Nooooooo!!!!! Error!!!

- APAGA LA RÁDIO. ¿QUE NO VES QUE MOLESTAS A TODO EL MUNDO?*
- Qué? Ah vale, perdón.

Ha tingut mala sort i acte seguit l'han trucat.

- QUE ESTAS SORDO? QUE TE HE DICHO QUE APAGUES EL MÓBIL.
- Qué? Me estan llamando!
- QUE QUIERES, QUE VENGA A QUITARTELO YO?
- que me estan llamando..!
- QUE LO APAGUES COÑO.

I el xaval, està clar, ha penjat la trucada.
I jo, com em passa molt sovint últimament, m'he indignat. Primer perquè estic segura que a mi no m'ho hagués dit així.
Segon perque penso que poca feina tenen els segurates aquests de pacotilla. Cert que a vegades molesta però escolta, que es posin davant les taquilles i cridin a tots els que m'enpenyen cada setmana per a no pagar el metro. O als que fan carreres per poder seure, o als que pinten, criden, insulten, fumen i fins i tot pixen, que això molesta molt més (i us asseguro que algun cop ho he vist...)

* el que està en majúscules són crits.

Mal educats

2010-04-15T08:03:00.000-07:00

Ahir al tren va pujar una senyora gran. Com de costum, tots els seients del seu voltant estàven ocupats i ningú es va aixecar. Fins aquí, normal.
Jo que ja era dreta vaig posar-me a mirar la gent i pensar qui era el més adient a aixecar-se. Per passar l'estona. Allà asseguts a banda d'alguns barcelonins i rodalienscs. Hi havia una famíllia francesa, dos xavals alemans o austríacs o de por ahí i uns 5 amigos italians. Ningú, absolutament ningú es va aixecar. I això veus, si que em va sorprendre. Els d'aquí som com som i ja no em sorprèn que ningú fagi el gest ara, els guiris...tots ells tant ben educats per aquestes coses...resulta que allà, d'on vénen són lo más de l'educació i la cordialitat. Cap paper al terra, tots a una banda de l'escala per deixar passar, no es fuma ni a les parades dels autobusos, ...en fi, tot lo cursos que són allà, van i perden aquesta educació a l'avió. Suposo que la majoria vé en vols barats on de ben segur que ja els han fet posar les piles per ña conversió...però tot i així, no hi ha dret home. No és just que la senyora gran, per un o pels altres es quedi dreta fent malabarismes amb les munyeques per poder agafar-se ben fort i no caure. I em sorprèn que al tren que va de Barcelona a Blanes, Maçanet, Mataró, Calella i Arenys hi pugin tots aquells que van venir en avió. També hi ha el barco i l'autobús. No sé.

2010-04-11T08:42:00.000-07:00

I va ser així com en un diumenge de sol solet, la muñeca puzzle resorgia.
Era el primer diumenge d'esmorzar al pati. Tenia calor tot i estar en màniga curta. Llegia al diari com anava anant la vida i disfrutava d'un bon cafè amb llet amb la seva tassa preferida. D'aquesta manera patia un recarregament de piles naturals. I la recuperació de forces perdudes la va fer decidir a fer endreça. Hi havia coses que des que havia entrat a la mansión no havia mogut de lloc. Records que no havia tret encara de les caixes... I s'hi va posar, al obrir la primera caixa un munt de records la van traslladar al món de les risas fáciles amb los amigos. Quantes batalletes en caixes! I va obrir la segona i la tercera. Després d'un cigarro i una sorpresa telefònica es va posar altra vegada manos a la obra. No quedaven massa caixes. Va obrir la quarta caixa. En aquesta l'esperava un record amarg. Després d'uns 10 minuts de silenci es va decidir a obrir la cinquena.
Allà ben muntadeta, resistia la muñeca puzzle a no perdre's mai de la vida. Amb pols que la feia més cultivada, la muñeca s'havia convertit en senyoreta.
Ara ben neta ha tornat a recuperar aquell protagonisme del que sempre havia disfrutat. Torna a ser en un prestatge. Preparada a ser agafada inconscientment. A ser muntada i desmuntada per mans amigues. Altra cop preparada per escoltar-ho tot en una posició d'indiferència estimada...
Be very welcome to my world muñeca.

Denúncia-ho.

2010-03-26T09:43:00.000-07:00

Algú em va preguntar l'altre dia quan tornaria. Crec que vaig pensar que quan tingués un moment i trobés un motiu ho faria. Escriure sempre coses positives ( que és com em sento des que vaig començar l'any) al final resulta aburrit així que vaig decidir que escriurie quan trobés algo xungo. Coses xunques ni ha masses. Vaig començar a escriure algo sobre la discapacitat (aquesta era la setmana dela discapacitat), vaig pensar en tornar a escriure sobre el caradura-karatzic, sobre com m'empenyen al metro per colar-se, en fi...masses coses. Però avui n'he trobat una garrafal. Indignant. Increible. Inconcebible i molts més ins.
Al facebook gràcies a una amiga he descobert un grup que s'anomena "Princesitas Ana y Mia". M'he topat amb un grup de 637 admiradors on parlen de no menjar, de lo bé que senta vomitar, de fer dejú bebent aigua, de menjar-se només una verdura al dia, d'unes pulseres que les identifiquen (rosa-ana, morada-mia, blanca y morada-ayuno sólo agua, roja y negra-ana extrema), de la perfección i de la obesidad, dels 70 i pico quilos que perden en 9 mesos...
Bestial. La cara se m'ha desencaixat i a part d'emprenyar-me molt, molt, MOLT, he llegit els comentaris que feien les noies. M'he adonat que és un grup pro sectari, que anomenen de manera familiar "Ana" a l'anorèxia i que els fa fàstic els gordos-gent normal . I es clar, m'ha entrat por.
Por al pensar en els admiradors. Alguns són de gent que no ho recolza pels comentaris de les fotos, però hi ha un nombre preocupant de comentaris pro princesitas de los cojones. I la majoria de comentaris a favor provenen d'adolescents. Alguns posen que fins i tot "aman a Ana".
Fa por eh?
La pregunta és: Quina mena de control té facebook a l'hora de deixar crear? Com pot ser que un grup així hagi estat suficientment temps a la xarxa per a tenir ja 637 admiradors? Sense comptar amb la gent que com jo, l'ha xafardejat però no s'ha fet admirador...??? Per déu!!! On estem anant???
Exigeixo el tancament del grup en questió així com de tots els altres grups de l'estil princesitas y princesitos. Una cosa és la ideologia en la qual mentres es respecti, entenc que hi ha d'haver diversitat, l'altra cosa és atemptar contra la integritat física, psíquica i moral de les persones.
Jo ho he denunciat. A sota lo dels admiradores, a la dreta hi ha una frase que diu "informa sobre la pàgina". Tots aquells que teniu facebook preneu-vos 5 minuts i feu-ho, crec que és important.

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/PaiNcesithaS-Ana-y-Mia/268448162178?ref=mf

Gràcies.

2010

2009-12-28T05:14:00.000-08:00

I així, en companyia de la Baba, pelant-me de fred al menjador de la meva casa nova, esperant nerviosa a que arribi demà, segura, disposada i feliç, despedeixo l'any.
Així, dedico hores a pensar el què ha estat aquest any. Cap a on he tirat i com m'ha anat. Recordant el que he après i imaginant que no ha estat.
Així, també aprofito i faig nous plans. Decideixo nous projectes i entremiro el que més tard seran decisions. Amb ganes d'estar tranquila, introduïr canvis i mirar amb un somriure el més endavant.
I és que fent un balanç del que fins ara sóc, on sóc i com hi sóc, estic contenta. Sento que he pogut "cantar el bingo" de gent que estimo, situacions divertides i d'esforços valorats.

Així doncs, carregada d'optimisme, il.lusió i entusiasme pretenc traspassar-vos a tots els millors sentiments per aquest any nou.

Us desitjo molta pau i més amor per aquest 2010. Que de ben segur que serà especial!

La Mila

2009-11-17T12:36:00.000-08:00

Ahí está, andando tranquilamente por la calle. Observando cautelosamente a cuantos quiere hacer cambiar. Tu si, tu no. Tu te lo mereces, tu no. Tu lo apreciarás, tu no.
Esa es nuestra amiga Mila, la Milagros.
Hoy lleva puesto un trajecito azul. Le sienta bien. Y con la niebla que hace, desentona positivamente el paisaje.
Mila tiene un don, pero xstttttt! No se lo digas a nadie!
Mila tiene la suerte de poder hacer reír. Hace milagros.
Un milagro? Yo diría que es eso que nadie espera que le ocurra. Esa sorpresa que nos sorprendre o eso inesperado que para nada esperábamos.
Claro.
Provoca reacciones, como la muñeca puzzle!
Y como dedica un tiempo a estudiar el objeto al cual aplicar su don, casi nunca se equivoca y a todos, los hace sonreír.
Ai...! Cómo nos gusta la Mila!
Sobretodo porque parece que estos días me ha escogido a mí! Debe llevar un tiempo estudiandome a conciencia porque me esta haciendo sonreír. Mucho.
Y es que gracias a un milagro de estos sin importancia que al final acaba siendo muy importante para mí, sonrío por todo lo alto.

Querida Mila, con los demás haz lo que te plazca pero a mi...no me abandones aún! Quiero sonreír mucho unos días más!

Cabrons tots

2009-11-07T15:33:00.000-08:00

Això és el que se m'acut per a expressar el que em desperten certes persones últimament.

Resulta que el sr. Millet (també sr.cabró), després d'estafar a tot el personal sense cap mena de mirament, ara és lliure. No hi ha perill de fuga diuen. Estupendo doncs. A casa seva, ven tapadet que no passi fred. No fós cas que s'anés a encostipar ara que ja és gran. Oh, què hi farem si és un estafador de la 3a edat?

També se m'acut dir això (cabró sense escrúpols!) quan penso en el sr. Polanski. Vale que ha fet una bona feina. Però ha reconegut que va emborratxar a una nena de 13 anys i s'en va aprofitar. Fa 30 anys? Si, d'acord...i què? És un bon cineasta??? Si, d'acord, però més important és ser persona primer.

Crido altra cop Cabró de merda! quan llegeixo que al sr.Karadzic li han concedit més temps. Després de no presentar-se als judicicis contra Genocidi resulta que ha aparegut per a demanar més temps. Per a preparar-se bé la defensa, no fos cas. Aquells tants als que va matar també en volien més de temps. I en el seu moment no va aparèixer cap jurat del bon rotllo que els concedís. Un tio amb sort aquest Caradura-Karadzic. Jo el deixava a la plaça d'un dels pobles on va matar la meitat dels seus homes, a veure si els que hi queden el lapiden. Amb tot el temps del món, això si.

I és que així ens va. Ara s'ha pujat el nivell de cabroneria. Ho son tant de cabrons, que es converteixen en intocables. I als cabronets de tipus baix, com ara nosaltres, que tampoc volem pagar multes ni peatges ni lloguers, pretenem trucar la llum i colar-nos a la cua del súper, sóm els que acabem pagant-ho tot.
D'això sí que se'n diu companyerisme.

I dels cabrons d'alt nivell, podriem començar a dir-los directament fills de puta?

2009-10-22T04:27:00.001-07:00

I'll be knock, knock, knocking on heaven's door,
cos life is life, lara, laralá.
And it's rainning, but no men.
Anyway, sunrise, sunrise, there's a morning in ur eyes!
And sun is shinning, no matter what they say.
Cos how wonderful life is when we are in the world!

Sé pez

2009-10-07T01:17:00.000-07:00

Ayer pensé que la sociedad se ha ido hinchando poco a poquito. Los fragmentos que formaban parte de ella se han hecho cada vez más grandes.
La llaman sociedad fragmentada, la llaman multicultural (que no intercultural) pero la llamen como la llamen, la conclusión final es siempre que se ha hinchado.
De individualidades que crecen y necesitan espacio y más espacio. Y se dan patadas las unas a las otras para tener más sitio.
De individuos que se hacen mayores, con sus poderes, con sus normas y sus valores no comunitarios. Y se dan collejas por ser los más de los los que tienen menos.

Y es que más que sociedad, yo la llamaría pez globo.
Y yo vendría a ser uno de estos puntitos que tiene en la piel. Que asco.
Por más que intento moverme, no consigo llegar ni delante ni atrás.
Por más que me gustaría cambiar de color (es que el blanco no me gusta), no me dejan. Formo parte de un conjunto...y bueno ya sabéis.
¡No seré yo la única de color verde!
Aunque creo que el pez globo, quedaría más bonito si cada puntito cambiara de color.
Ahora eso si, tendría mos que pensar en un conjunto intercolorado, no multicolorado.

2009-10-01T11:26:00.000-07:00

Ei!
Fes cas!
Escolta:
No, ara calla.
Vols dir??
És igual.
Que em toca a mi!
Que si, que si!!
Nooooo...
Ha anat bé.
Si, si.
Un jardí.
Eh?
Ya, però bueno...
Ja vorem.
Si, i un pou (tapiat).
Flors?
Moltes.
Feina?
Ya, ya.
Micacos, caquis, figues i Yucas.
Fort?
Si, molt.
Espera.
Un moment, eh?
Això, que si.
Molt.
Massa.
Uf...
Ya.
Després t'ho explico millor.

Un petó.

2009-09-26T14:46:00.000-07:00

A todos nos gusta decir que ojalá las cosas fueran bien.
No hay nadie que diga NO a un cambio positivo en su vida.
Adoramos tomar decisiones.
Queremos ser felices, repletos, autónomos, libres.

Pero y cuando llega este momento?? Y si las cosas importantes llegan la misma semana??
Y si sabes que si, que tienes que hacerlo, coger el toro por los cuernos que dicen, aprovechar las oportunidades, agarrarse con fuerza a lo que te llega, hacer realmente lo que se te antoja...

En fin, cuando llega ese momento, nos cagamos. Nos vienen todas las preguntas a la cabeza. Nos salen dudas de debajo las ideas, nubes entre los miles de pensamientos bipolares. Miedos de no hacer lo correcto. Pánico al pensar que si te agarras a esto, puede ser que se suelte todo eso que ya tenías atado.

Y si que es cierto que debemos aprender a lanzarnos a la piscina, aunque sea tapándonos la nariz, a andar descalzos por las rocas, con la cabeza bien alta y pensando que Yo lo valgo, como la de l'0real.

Pero bueno...ahí sigues, con tus "¿¿Y si..??". Deberían prohibir los Y síes. No sirven de nada. Hacen que des vueltas y vueltas y vueltas y preguntas y más preguntas y alguna respuesta que no te acaba de convencer. Y ahí estamos, que aún no hemos aceptado o solucionado el primer "Y si..." que ya vamos a por otro.

Algún día, supongo, me haré grande y lo veré todo más claro. Ahora de momento, voy por el quinceavo "Y si...".

Arrancar en tiempos modernos.

2009-09-17T14:48:00.000-07:00

1. Sacar de raíz. (Sácalo! Ai no, exprésalo! Ai no, arráncalo!).
2. Sacar con violencia algo del lugar a que está adherido o sujeto, o de que forma parte (Me arrancó los pelos cuando vió el follón en el que me había metido sin tener nada de tiempo).
3. Quitar con violencia. (Le arrancaron el bolso y en esta ciudad tan cosmopolita-tolerante-abierta a-solidária y cívica, NADIE hizo nada).
4. Obtener o conseguir algo de alguien con trabajo, violencia o astucia. (Hay quien arranca información confidencial a base de abusos - de trabajo o violencia- con poca astucia. Aunque gracias a las cámaras que les pusieron, ya no deben arrancar mucho).
5. Conseguir algo con entusiasmo, admiración u otro afecto vehemente que se siente o se inspira. (Aún hay MUCHA gente que consigue arrancarme una sonrisa. Menos mal).
6. Separar con violencia o con astucia a alguien de alguna parte, o de costumbres, etc. (Léase, por ejemplo, arrancar la población, de su parte de mundo o sus costumbres, en uno de los tantos conflictos armados). Subrayaríamos violencia y descartaríamos astucia.
7.
8.
9.
...
.....
17.Empezar a hacer algo de modo inesperado.
(Y de repente, arranqué a escribir frases con este verbo. También pensé que debería arrancar a decir verdades a los que estan en lo alto de. Y que me gustaría arrancar de vez en cuando a cantar no sólo en la ducha. Igual que arranca a llover. También hay días que arranco a córrer. Y quiero arrancarme ya de una vez a decidir. Ale, así, de un modo inesperado! )

Sin motivos

2009-09-03T11:25:00.000-07:00

Parece que siempre necesitamos motivos para estar de una manera o otra.
Me miro des de fuera, compro muebles, me ha gustado esto, he comido bien. Luego estoy feliz.
Hago cosas, arriba y abajo, pienso, participo, tomo decisiones y camino. Luego estoy cansada.
Acabo las vacaciones, me dan trabajos extras, me sacan de quicio, las cosas no son como deberían, para funcionar bien. Luego me cabrean.
Desaparecen y hecho de menos, miro al mundo con atención y no me corresponden, lo siento y sensibloneo al máximo. Monto dramas. Luego estoy triste.

Hoy me siento cansada, un poco enfadada, triste y sobretodo my feliz.
Y todo esto,sin ningun motivo, ea!
Mi profesor de lógica no tenía razón. No siempre funciona el"Si a entonces b".
Después de la tormenta(a) -no- llega la calma (b). Después de estos tiempos(a) -no- vendrán de mejores, -no- dejo para mañana(a) lo que podría hacer hoy(b) y sobretodo, y en el peor de los ejemplos, hay gente que piensa (a) aunque luego -no- existan (b).

Hoy no. Hoy las cosas son simples. Son planas, horizontales completamente.
Hoy no quiero tener motivos.
¡Que flujan los estados de ánimo!

Y es que a veces sólo hay que dejarse llevar (a) para luego sentirse mejor (b) -mierda, ahora sí!-.

¿Te acuerdas de mi?

2009-06-15T15:23:00.000-07:00

Soy eso que un día decidiste pero que finalmente nunca realizaste.
Soy aquel pensamiento que no te dejaba andar y que al final, te hizo correr.
Soy aquella amiga a la que no llamas nunca aunque te acuerdas de ella.
Esa presencia que sabes que necesitas aunque esté lejos.

Soy áquel al que un día contestastes mal y aún espera tu arrepentimiento.
Soy ese objeto inútil que te regalaron y está en el armario.
Soy toda esa ropa que no necesitas.
Y todos esos momentos que pierdes acordándote de otras cosas.
Soy tu voluntad en crecer.
Y tus miradas sin fijo rumbo.

Soy eso que de pequeña soñabas ser.
Y esto que de grande haces por inercia.
Soy esa película que nunca acabastes de ver.
Soy tu alma, al fin y al cabo.
Soy la esencia de tu persona pues las imbecilidades de la vida y el fondo, todas esas cosas de las que no te acuerdas cada día, són las que te hacen persona.
No te olvides que eres tu y el conjunto de tu historia.

Y, aunque nunca te acuerdes, formo sin quererlo parte absoluta de tu ser.

El día que perdamos definitivamente nuestra memória, perderemos nuestra identidad.

Dicen que:

2009-05-15T17:05:00.000-07:00

- la vida son dos días y hay que disfrutar.
Vale, pero cuando llevas 10585 entiendes que para poder disfrutar hay que labrar. Con esfuerzo y seguridad. Y esto a veces no te hace disfrutar. Aunque lo intentes, eh?
- tonto es el que hace tonterías.
Tu eres tonto y, por supuesto, haces la mar de tonterías. Yo debo estar en el nivel de gilipollas mayor porque te dejo/os dejo hacerlas.
- a veces, pensamos demasiado.
Y que sería de nosotros si no pensáramos?Pensamos demasiado porque no nos dejan pensar. Y lo prohibido, todos sabemos que pone.
- es importante quererse.
Claro. Pero también es importante que tu me quieras. Si nos sentimos rebutjats cada día... cuesta. Había una cosa que decíamos cuando yo era adolescente, "como quieres que me quiera si el que quiero que me quiere no me quiere como quiero que me quiera el a mi". O algo así. El quererse es un bucle social. Y ahí estamos. Des de hace muchos años.
- dios existe.
Yo no sé. No hablo de lo que no conozco. Y de momento, no soy amiga del facebook de dios. Pero si que creo en la necesidad de creer en algo. Lo que sea, como dice una amiga, pa ti y pa tu estilo, pero todos necesitamos tener fe. Lo que pasa es que acabamos estando tant ocupados en la búsqueda de ese algo en que creer, que nos olvidamos de creer en nosotros mismos.
- de los errores se aprende.
Coño, si fuera esto tan claro, porque tambien dicen que:
- somos los únicos que tropezamos con la misma piedra? Una y otra vez?

Dicen muchas cosas, pero ya sabéis que a veces, tambien dicen que a palabras sordas oídos necios.

2009-04-30T02:36:00.000-07:00

I entre possibles pandèmies provinents de Can Fajitas, intents d'atacs atòmics de Ca l'arròs del nord, insatisfaccions per crisis a can Big Sandwich i baralles conju-tràgiques entre la dona i el president de Can Buittoni Fresco a mi se'm passa la gana.

I només em torna quan llegeixo que el meu últim ídol José Manuel Lucía ha guanyat per fi, després de 37 pasapalabras, el botazo de 396mil euracos.
També m'entra ( en aquest cas, suposo que més el riure) quan en Juanito el Golosina talla els cabells a canvi de pescado, miro amb lupa la foto del sr.lobezno pensant que: redéu, està bé el bon home, eh? I m'entero que en Brad de tota la vida ha deixat a la rara de la Angie amb tota la colla de criatures que tenien. Això vol dir que torno a tenir alguna possibilitat?
(Vull aclarir que en brad m'agrada només des que el vaig veure amb les rayban dalt d'una harley a la peli del Button).

Ja no sé si sóc jo o és el món. De moment, marxo al monte a veure si em trobo i poso ordre a la meva vida per a poder començar amb petites accions que facin que de veritat em senti per fi, plena a nivell social. Si el món s'enfonsa jo intentaré bufar-li els manguitos. Que diuen que no sap nadar.

Mooooooooooooolt bé!

Clar que si.

2009-04-22T05:46:00.000-07:00

Tens raó. No sé com t'ho fas però sempre, d'una manera o altre aconsegueixes treure'm un: "veus? té raó".
També tens més experiència. Més capacitat d'abstracció que jo.
Fa més anys que vius i això ajuda. Saps de que va la vida, que també ensenya.
I a mi em traspasses. En tots els sentits.
Els teus coneixements m'inunden, més ben dit.
Algun dia per això, canviaran les coses i seré jo la que tindrà la raó. (Espero!)
Quan tornin els pequeños ponis, quan tothom reconegui que es fa lleig perquè es porta i maltractar estigui de moda. Quan t'adonis que hi ets, que formes part d'un món injust i una mica esquizofrènic (referint-me a esquizofrèncs a aquells que no són coherents i ningún servei social els porta, oblidant tots els protocols que ells mateixos van crear per tal d'organitzar-nos més la vida) llavors algú altre em dirà a mi: òstia Irene quanta raó!

I és que la gràcia de la raó és donar-la un cop no serveix de res.

ooooOoOoOo ooooOoOoOoOo tararara, tarararà!

2009-04-14T08:22:00.000-07:00

Molt fort l'anunci del partit del barça contra el bayern, no sé ben bé quan juguen, però molt impressionant.
Antena 3 ha anunciat el partit utilitzant lo de l'oliver i bengi de la meva època.
allá van con el balón en los pies, y ninguno los podrá detener...

Ja ja ja ja ja.

Bien!

2009-03-31T07:15:00.000-07:00

(Llegir amb veu de resentiment, siusplau)

Bien!!! Ja és primavera! I fa sol i comencem a disfrutar de les terrasses i els vestits!

Por fin.

high-low autoestima gim

2009-03-15T10:24:00.000-07:00

Resulta que en aquest món, hi ha ofertes. I gent com jo que a vegades se n'aprofita.
I amb la tonteria, m'he apuntat a un gimnàs.
I com que no havia anat mai a cap i quan tinc ganes de perdre el temps faig llistes, a continuació un seguit de coses que m'ha impresionat:

1. Un gimnàs és com un barco de crucero. Hi ha de tot. Una barbaritat de màquines rares, fonts, màquines per pesar-te, teles, música, saunes, estanteries amb power menjars estimuladors i un senyor amb una samarreta que posa: "Et puc ajudar?" Que t'entren unes ganes d'anar, asseure't a su vera i explicar-li al pobre home tot el que et passa...!

2. Només falta que fagin classes de patchwork. Fan de tot. Pilates, ioga, spinning, màquines, tono, cardio no se què, dansa del ventre, body pump -o algo així-,...

3. Com a tot arreu del món, hi ha normes. Perquè la gent no sap ser bona/cívica de per si i necessitem que ens fotin normes en tot. Em va cridar l'atenció la de "NO fagis servir les bambes de carrer!" (coño, regaleu-me unes quan m'apunto, que l'horno no está para bollos...).

4. Al gimnàs, en contra de tot pronòstic, només hi van dones i homes que no ho necessiten, i jo i la amiga amb la que m'he apuntat. I son tots forts. I grans. I alts. I guapes maquillades i guapos afeitats. I perfectes. I conjuntats i moderns. I el pitjor de tot: No suen i no, tampoc es cansen!

5. Són una família. Tots es saluden. I he descobert que fan sopars. I s'ajuden i s'escolten.
Jo no puc. Crec que seré la rara del grup. La apartadeta. No puc ajudar i escoltar i ser cordial i amable mentres faig sèries de 15 i 12 en màquines d'abdominals i aixecant 5 kgs. Ho sento. Tampoc puc quan vaig amb la màquina de córrer. Ni amb la de caminar. No puc.

6. A les classes dirigides el monitor crida molt i la música és molt forta i tota de xumba-xumba. Llavors, hi ha moments en que penses: "Merda, m'he equivocat i en comptes de la classe d'spinning he anat al dadá...?"

I seguiría molt. Estic segura. Però és només la primera setmana. De moment ja m'he fet millor amiga del sr.ajudador. ja m'ha dit quins son els meus exercicis. Crec que en dos setmanes ja serem prou amics com per preguntar-li que faig amb la meva vida. Una mica arriscat? Si, però per això porta una samarreta on posa si em pot ajudar. I tant que si. M'ajudes a trobar un pis barat?
Amb tot, el que més mola és llevar-se al dia següent, tota aixerrancada i amb les pitjors tiretes (agujetas) de la teva vida però pensant: vale, no puc caminar, però què feliç i bé em sento després d'haver anat al gimnàs!!!

Que faràs?

2009-03-10T04:42:00.001-07:00

Ruta amb furgo pels Balcans. Islàndia?
Un mes a Oxford? I si pires els dos mesos a Argentina?
Hi ha camps de treball a Mongòlia...
Jo el que vull es veure el desert del Gobi. I tota la culpa la té pekin express.
Però i si...Malta? Bueno, sempre ens quedarà Nicaragua.
Cadiz i Tarifa. De pas una mica de Marroc.
Intercanvio la casa i m'en vaig a la selva negra?
I també puc quedar-me a casa. Les vacances m'estressen. Quina gràcia.

Clar, és que hi ha coses...que et fan extreure conclusions. Les vacances no relaxen, al contrari, agobien molt. I els calçots no fan plorar. I al gimnàs, només va gent que no ho necessita.
Les coses són com són.

diumenge a la nit

2009-03-03T01:24:00.001-08:00

Mentres el món vivia, mentres alguns dormien sols o acompanyats, la ciutat feia silenci o bé la gent era als bars.
Mentres, suposo, que alguns s'enfonsaven "en la bebida" per la derrota del barça, altres ballaven i segurament alguns treballaven...
Mentres el temps passava i el món es movia, encara que fos a poc a poc, en Pau neixia.

3.700kg, arriba gran i fort. Encara no sap que és molt important per als que l'envoltem.

Encara no sap res, però tindrà molta gent que l'ajudarà a entendre-ho tot millor.
Sobretot un papa que encara està flipant i una mama que és més forta que una muntanya i més guapa que la lluna!!!

Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeen!!!

Sóc

2009-02-19T02:25:00.001-08:00

La setmana passada cantava que era una tassa i una tetera, un plat i una forquilla.

Aquesta setmana l'he començat sent un executiu atrefegat, seguint amb la nena que té galteres, un gran patriarca, aquella que s'adorm i es posa un mitjó de cada color, una fruita i el color groc.

I per fi, el meu transtorn de personalitat acaba aquesta tarda. En que em convertiré en doctora.

Ja en tinc de ganes.

Però més ganes tinc de, demà, tornar a ser jo.

Sunday bloody sunday

2009-02-08T07:40:00.000-08:00

Diumenge de veure l'últim capítol que ha sortit de la cinquena temporada de Perdidos.
Diumenge d'esmorzar al sol i trobar més gent que llegeix la cuore.
Diumenge de dinar familiar petit. De converses amb la mama i converses amb el papa.
Diumenge de decidir que avui no, demà arreglo la persiana.
Diumenge de prendre decisions. Quina por!
I de treure per fi, alguns plàstics protectors.

2009-01-30T05:25:00.000-08:00

Mentres mirava com en F matava al krilin en un joc de bola de drac, he pensat que s'ha fet gran i comença a saber llegir.
La N ha après a escriure "contenidor de paper" i "camp rock".
La X ja fa molt que parla. Ha après a sumar i avui m'ha dit que nosaltres tenim vagina i vulva. I que oju, lo dels nens no es diu pitu. Es diu penis.
La M m'ha confessat que no li agraden els caps de setmana. I ja no li fa tanta vergonya parlar català. Si sabéssim tots...
En S comença a controlar-se. I ja sap fer abraçades! Diu que està enamorat de la Hannah Montana. Toma ya.

Avui, que és el dia de la pau hem demanat simplement, que ens estimin tal com som.

I mentres esperem que el món ens fagi cas, escoltem i ballem tots cançons de high school musical 3. Esperant molt per dintre meu, que parin ja de fer entregues d'aquestes pel.lícules...

converses amb l'entorn

2009-01-18T07:39:00.000-08:00

I un matí al meu pueblo, dóna per parlar d'hipopòtams, cavalls, guepards, lleons, cases grans i boniques, tipus d'olives, nens i nenes, alguns "i quès", feines, mancances socials, noves tribus urbanes, sentiments de pertinença al poble, carnets de cotxe i necessitats, propostes de canvis de vida, quantes hores passes al llit, muntanya, vida, llum i sol.

Y de cuando me sentí mal

2009-01-09T05:33:00.000-08:00

Ayer, en el tren, ví a una mujer.

Tuve la mala suerte de que su rostro se cruzara con el mío.

De que sus gastados ojos fueran a parar directos a los míos.

Así que me fije más de la cuenta en ella.

La escuché:

Enferma. No puede trabajar. No família, no casa, no comida.

A sus 70 años (como mínimo) la mujer andaba a tropezones entre los vagones.

2 euros. Una sonrisa.

2 euros. Una esperanza?...

Y es que me dió mucha pena. Pena de esa que es de sentimiento.

Porque pensé que la vida es tan injusta que toda su tristeza me hace recordar que tengo una suerte de cojones.

Y me sentí mal porque me dió por pensar que valoramos lo que tenemos gracias a que otros tienen menos.

London Calling

2009-01-03T14:11:00.000-08:00

On hi havia un accent, ara hi ha una @. On hi havia l'apostrof, ara hi ha -.

Aixo nomes vol dir que tinc a la ma un teclat d'un lloc que no es casa meva.

Pero que sense voler-ho, cada vegada fa mes que m'hi senti com a casa.

M'agrada Londres. Molt. Moltissim. No exagero si compto amb els dits les vegades que hi he estat i no puc comptar-ho amb les dues mans. Aixo vol dir que masses?

Si, una passada.

Pero es la unica ciutat del mon que ha aconseguit enganxar-me tant.

Venir-hi, acaba sent, sense proposar-m'ho, una necessitat. Que fort, oi?

Jo crec que es un amor d'aquests malatissos.

El meu enamorament es va iniciar als 16 anys. I fins ara...pots comptar.

Crec que puc dir que ho conec mes que Barcelona.

M'agrada l'humor angles, m'agrada el te, m'agrada passejar pel Hyde Park i creure que no passa el temps asseguda a les escales de Picadilly. M'encanta veure la gent passar per la Leicester Square. Donar una volta fins arribar a la Carnaby Street, riure amb la penya rara de Camden, atabalar-me amb els guiris (jo una mes, d'acord...) a Portobello, comprar les PG Tips al Sainsbury, carregar la maleta d'angel delights, la fabulosa Chocolate Therapy del M&S, posar salad cream a l'amanida, repassar cadascuna de les charity shops...

El meu lloc preferit per aixo, es sens dubte Convent Garden. Us recomano a tots, si l'ocasio ho permet, gaudir d'una bona jacket potatoe al ritme d'alguna de les musiques que acompanya el lloc. Grans trobadors anglesos desconeguts. Cantautors cridant sentiments on sembla que ningu els escolti quan en realitat, cadascu que passa es queda un tros de la lletra del que aquell cantava...Ai...

I es el segon cop que comenso l'any a Londres (despres d'haver passat per Cardiff, of course!).

I aixo em fa sentir renovada d'energies. M'agrada arribar a casa teva i sentir-me la aunty Irene. Parlar dels anys que fa que ens coneixem. Riure mentre bebem te i ens posem al dia de les nostres vides. Sempre sense sorpendre'ns del que l'altre explica. Curios, oi?

I com sempre, acabar les converses amb un gran QUI ENS HAVIA DE DIR...

A mi, que em diguin el que em diguin, pero t'estimo molt.

Dakujem Ivana!

2008-12-30T13:50:00.000-08:00

Blwyddyn Newydd Dda!

(and I just can't get enough!)

?

2008-12-09T13:33:00.000-08:00

Sola, soleta, vine'm a veure, vine'm a veure,
i cantem cançons i fem una mica el gilipolles,
que en tinc moltes ganes.
Quan vinguis, no cal que piquis i tanca la porta que deixaré oberta,
jo poso el vi i tu la calma.
Si tens fred, envia'm un missatge i encenc l'estufa abans,
agafo la bufanda i si cal, t'espero a baix.
(ai no, que he dit que deixaré la porta oberta...!)

I si abans de venir, t'enteres que en Panxo, pel que sigui, li diu a en Pinxo que et vol punxar amb un punxó...tu ni cas.
Ja saps que això és un poble i la gent s'aburreix molt. Sino, mira com la lien a Ventdelplà.

S. d' O.

2008-12-02T07:29:00.000-08:00

Sentiment d'objecte:

Capacitat que té una cosa de transmetre estats d'ànims a partir d'un record.

Aquesta sovint ens desperta un somriure i ens trasllada a un passat que, durant un segon, va resultar estàtic.

Corbata:

Instrument portable que a partir del sentiment d'objecte em remet a una persona entranyable.

Com m'estimo aquesta corbata!

una de las preocupaciones:

2008-11-28T12:54:00.000-08:00

Ara estava fent temps, abans d'anar a fer el "després de sopar" a casa un amic mirant próximos destinos per internet.
Aquest cop estic mirant-me coses per l'estiu que vé. Destinos insólitos. A precios no tanto insólitos.
He entrat a una web on hi havia projectes internacionals i tal. N'he trobat un a Madagascar que molava molt però havies de saber francès i jo ne se pas. Llavors n'he trobat un altre a Namíbia. Era boníssim perquè l'anunci tenia una mena d'introducció on et preguntaven:
Tienes ganas de canviar tu vida? No te importa desprenderte de todo en un tiempo?
Bueno, posava que hi havia 3 places. I he mirat quanta gent estava apuntada. 1843 persones.
Al principi m'he rigut i he pensat, quanta penya!
Però després he pensat, joder...quanta penya necessita canviar la seva vida, no? I quants no tindrien cap problema en desaparèixer del mapa...no?

Uhhh com anem!

la maldición

2008-11-24T11:59:00.001-08:00

Hoy he sido testigo de una conversación entre dos xavalitas que esperaban el metro.
La rubia le contaba a la morena que no podía más.
Yo al escuchar esto pensé: uf, pobre chica, qué le debe estar pasando!
Olvidé la media de edad que hacían entre las dos.
El no poder más, la rubia lo atribuía al cansancio que le producía tener que decirle a su chico que le hiciera más caso.
Cosas como: es que no puedo más tía. se lo he dicho mil veces y suda de mi cara. estoy harta de que pase de mi.
Acto seguido mi mente decía en voz baja, que cabrón el tío, mira que pasar de la pobre chica rubia...
Ups, se me olvidó otra vez la etapa en la que estaban.
El chico, el pobre malvado, lo único que hacía era decirle que sus padres tenían razón.
Es que vete tu a saber que le hacía la rubia a sus padres...
Un shock tenía la rubia. Un verdadero terremoto devastador en sus neuronas.
Luego, mientras la amiga morena(za) le decía que era normal, que el chico no se tenía que meter en los follones papales. (muy oportuna la amiga. A esta se le escapa la norma básica de la amistad entre las chicas. " apoyame SIEMPRE. aunque no tenga razón".) la rubia ha gritado bien fuerte que estaba harta, que que ganas tenía de hacer 18 años, irse de casa y ir a su rollo.
La morena(za) callaba. (Bien, aprendió lo de la prudencia).
Y la otra venga a rajar de sus padres. Y venga a decir que quería ser adulta.

18, 18, 18, 18. Años, años más, más aún.

Yo al subir al metro y dejar de tenerlas al lado he empezado pensando que estamos mal. Que si lo que nos importan son cosas tan banales, tenemos un problema social gordo. Vale que eran adolescentes, pero tirando a post ( mira, y un poquito posh!). Y igualmente, que más da. A veces he oído conversaciones peores de gente mayor.
Pero sin querer he acabado pensando: ai nena, deixa't estar i disfruta ara que tens zero obligacions. És una sort sentir-te només preocupada per si no et fa cas aquell que tant t'agrada. Si et precupes de coses tant petites és perquè tens la sort de no preocupar-te per res més.
Que la vida no és una cosa fàcil. I tu t'has de sentir afortunada.

Y quien volviera a los 16...

Tonto és el que...

2008-11-18T07:41:00.000-08:00

Esa película tuvo su momento de gloria. Y duró, no os creáis. Años y años.
Pero lo que más quedó en la memoria de todos es eso de "tonto es el que hace tonterías".
Que gracia ese pobre chico del banco, aparentando una vida surrealista intentando normalizar algo que en ese entonces no lo estaba...
Pero bien, yo lo que quería es dejar claro que no. El señor escritor de esa parte del guión se equivocó.
Uno no es tonto. Ni se hace el tonto. Ni hace tonterías.No.

Uno se equivoca y se SIENTE tonto.
Uno cree que es tonto.
Tonto es la unión del hacer+arrepentir+debilidad+...
Uno actúa, se arrepiente y grita muy fuerte: QUE TONTO SOY!!!
Así que no nos pensemos algo que no es, que eso si que es de tontos.

Hoy me siento tonta. Por lo que he hecho y lo que no he hecho.
Por eso que alguna vez dejé perder y por lo otro que agarré con fuerza sin tener la necesidad de hacerlo.
Tonta porque no me esfuerzo lo suficiente. Porque quizás no siento lo suficiente. Yo que sé...pero hoy declaro mi día de TONTA con mayúsculas.

Eh, no es una cosa negativa. A veces, darse cuenta de que uno es tonto, mola.
Es necesario para terminar ese proceso de crecimiento que las personas necesitamos para sentir que en el fondo evolucionamos.

Ai, señores míos! Tonto entonces es el que evoluciona teniendo claro que lo hace.

Viva la tonta evolución! Y que dure mucho más!

sound it louder!

2008-11-15T06:27:00.000-08:00

Fa dies que hi penso.
Segueixo tenint fred.
Però ja s'ha descongelat lo d'avançar i de pas, el peix.
Trec les mans per la finestra i ho noto.
Llavors em giro i poso música.
Anda!

Ahí van mis hits de la week de esta semana.

port o'brien. I woke up today.
http://es.youtube.com/watch?v=uw3Y84zXLwg

manel. En veritat la cançó a la que estic enganxada és Al mar. Però no surt al youtube.
http://es.youtube.com/watch?v=X5bBZ5ZbOWE

herman düne. Not on top (aquesta cançó no l'he tret mai de l'mp3.Ahí el clásico!)
http://es.youtube.com/watch?v=ub70bFRMk1o

the wave pictures. I love you like a madman
http://es.youtube.com/watch?v=W3NU8GFzaRs

Nick Cave& PJ Harvey. Henry Lee.
http://es.youtube.com/watch?v=uHdNCHomHlU

Hi torno molt també amb la Kimya, els Moldy Peaches i Belle & Sebastian. Ai mi Beland...!
I avui escolto al sr.Anderson. Traaaaaash you and me, we're the litters on the streets...

I fins aquí el pequeño resumen musical de la semana.
He descobert Meneo. Més raros....però són un festival.

Today

2008-11-05T02:36:00.000-08:00

Hoy tengo frío.

Frío de ese que no te deja mover.

Hoy se queda congelado lo de avanzar.

viva tu

2008-10-24T05:15:00.000-07:00

Miedo a.
Piensas que.
Debo hacer.
Decir que.
Voy hacia.
Estás.
Si.
Dejar de.
Empezar a.
Tener a/que.
Querer.
Llorar por.
Decidirse a.
Superar lo.
Mejorar por.

...que es vivir!

Dejar de:

2008-10-13T05:27:00.000-07:00

Dejar de y conseguirlo, es difícil. De nivel 15 de dificultad.
Dicen que si uno se lo propone, puede. Será que a lo mejor no me lo propongo de verdad.
O no lo sé proponer de una manera directa y clara. La cuestión es que me cuesta dejar de.
El dejar de: fumar, el beber tanto, la vida semi-sedentaria que llevo, pensar en, prometer-TE y prometer-ME.
Todo cuesta. Todo me cuesta-arriba.
Y llevo un tiempo en que cada paso que doy es, sin quererlo una gran decisión. Y de estas decisiones me doy cuenta cuando ya han pasado unos minutos, días o meses.
Años no, de momento.
Así que, dejar de reflexionar, con este panorama decisional, no es fácil.
Los dibujos que permanecen en mi ático cerebral empiezan a desteñirse.
Ves? también me cuesta dejar de pensar en como hacer que esos dibujos no se esborren.
Dejar de imaginar es imposible.
De hecho dejar de hacer cosas que son innnnatas (dudo de las n que lleva, asín que prefiero pasarme a quedarme corta!) en nosotros, es imposible.
Yo creo que toda yo soy innnnata, y debería empezar a tomarme en serio que todo lo que hago/soy és simple.
Porque soy lo que soy.
Y dejar de ser, de momento, es nivel 50 de dificultad máxima y debe acompañarte un guía, que son difíciles de encontrar.

S de D

2008-10-08T10:11:00.000-07:00

M'encanten!
Els estimo!
Pel que representen en la meva vida laboral i sobretot emocional.
Pel fet de ser innocents i mostrar-se tal com són al 100%.
Per saber que són diferents però també per lluitar per ser acceptats.
Per procurar ser algú que no passa inadvertit i fer-se un lloc en aquest món.
Perque s'ho prenen tot de la millor manera possible i perquè reconeixen els seus límits tot treballant per superar-se cada dia, una mica més que ahir.
I em dónen a cada classe, una lliçó d'humanitat (és que a vegades se m'oblida tot plegat!)

Perque 3 pelos tiene mi barba, mi barba tiene 3 pelos!!!

(Tenia mooooooooooltes ganes de tornar a treballar!!!!!)

És graciós que...

2008-10-03T00:32:00.000-07:00

1. La Sra. de Palin no sigui capaç de nombrar ni un diari o revista que llegeix normalment (voldrà dir-nos realment que no li preocupa l'actualitat? la cultura?).

2. El fill del sr. que va fer el "cara al sol" digui que odia Espanya (serà un trauma infantil?).

3. Ens donguin 400 euros per lo de la renta i ara diguin que no poden (ara estan, ahora no estan!).

4. Em senti de primavera sent ja a la tardor.

5. Per només 12 euros (digue-li 12 euros o bé 3 paquets de tabac, dos cubatilles, un sopar...) un nen pugui menjar durant un any al menjador on he estat currant aquest estiu? (aprofito per explicar que començo una campanya personal. M'agradaria que tots els amics em donguin 12 euros. I que confiin en mi i tinguin clar que quan tingui molts 12 euros, ho enviaré tot cap allà. Així els diners que en un principi es destinen a això, podran ser utilitzats per a millorar els recursos pedagògics de la guarderia, engrandir la biblioteca-ludoteca que vam posar en marxa, oferir tallers als adults, pagar per a millorar la infraestrucutra de l'escola del barri...-si, per això he fet tants amics al facebook!-)

6. Hagi de pagar dos zones de merda per una parada a l'hora d'agafar el tren...

En fin, a grandes gracias, grandes rabias.
Y las grandes rabias, al igual quen a las grandes penas, una buena copa de glorioso.

2008-09-26T01:56:00.000-07:00

las cosas buenas no deberían cambiar nunca.

Santa Merche'08

2008-09-22T03:25:00.000-07:00

I com cada any, acabo pensant el mateix. No m'agraden aquests tipus de concerts.
No soporto que hi hagi tanta gent. Que es facin "avalanchas!" perquè es posa a ploure.
I no és que plogui.
És que la Merche plora.
No li mola que hi hagi tanta gent per la seva festa i que es colapsi la ciutat.
Tampoc li mola que els nens de 16 anys hi vagin, amb garrafes de calimotxo que han fabricat abans d'entrar.
Pobre Merche. A sobre, no la deixen ni oferir cubates als seus convidats!
opció A: Birra
opció B: Tinto de Verano (Tinto de Verano?????!!!????)

I sembla que no se n'adonen els que li munten la festa però és que ella, ja fa uns quants anys que plora i ningú li fot ni putu cas.

Algun any deixarà de plorar la pobre Merche????

My name is ?

2008-09-16T01:30:00.000-07:00

Últimament, entre birretes al tiriti i cafès a casa de, parlem bastant sobre els noms que li posarem als nostres fills. És el que té tenir una prenyi al grup.
Que ens agafa a tots un instint matern/patern-alista que pa qué.

Jo des de sempre he volgut posar-li Neil al meu primer fill. Neil perquè m'agradava molt en Neil Codling, pianista de Suede, el meu gran grup de quan vaig començar a fer-me gran.
Però clar, ara aquest nom s'ha posat de moda. I jo no vull que el meu fill tingui un nom que té tothom.
Després vaig tenir un moment de Noah. Però per nen també.
M'atreia Noah perquè depèn del país on ets, és per nen o nena. A les amèriques del nord per exemple, és un nom per a nen. Total, que vaig decidir que no podia posar-li aquest nom perque aquí, és un nom oficialment per a nena.

Però els noms que de veritat m'agraden per a (en aquest cas) les meves futures filles són:

Tránsito i Camino.

Tránsito en honor a la puta que surt a la casa de los espíritus, la Tránsito Soto. Vaig veure la peli fa uns anys i he de reconèixer que vaig flipar amb lo bé que li quedava el nom a aquesta dona.
Camino crec que també ho vaig sentir en alguna peli.
Quina grans noms.
Però no els podré posar aquests noms tampoc, això si que seria crear-los un trauma.
No pot ser que posi un nom essent conscient de tots els daltabaixos psicològics que pot tenir.
No, no i no. A canvi, he decidit que per no quedar-me amb les ganes, li posaré al meu gos Trànsit, si és que algun dia en tinc algun.

I res, amb tants noms, ara torno a estar una mica en busca de.
Al final crec que em quedaré amb Nil, Biel, Aleix, Roger, Aina, Idoia, Uma o Mariona.

2008-09-08T01:52:00.000-07:00

Hauría de començar a posar-me a fer les coses aquelles que des de fa una setmana tinc pendents (i en son unes quantes).
Jo vull, tu vols, tots volen que em posi al dia ja d'una vegada.
Però és que no en tinc ganes.
Mira, em ve de gust seguir estan una mica desordenada.

Hola, em dic Irene i estic en trànsit.
Tu, com estàs?

Eco! e cuando llego a cazza...

2008-09-02T03:18:00.000-07:00

Bé. Si. Ja hi sóc a burbuja city. Ja m'han posat al corrent de tot. Tenia raó. No ha passat res.
Tot segueix igual. La mar de bé. Tothom feliç i molt content.
I jo que me'n alegro.
A les nits no puc dormir i als matins a la feina estic que m'arrossego. Els ulls em ploren de la son que tinc. Però ja és això. I'm jet lagging. Però fins quan???

Explico que ha anat bé, que tot ha sigut perfecte, però ho explico tants cops, que em canso.
Explico la impressió que em queda del país un cop no hi sóc. Explico que crec què hauria de millorar i què hauria de quedar-se com a procés estàtic. Però sento que no sóc ningú per fer-ho.
Explico que entenc el perquè de moltes coses, tot i que no comparteixo les maneres com es solucionen. Explico sobretot, que estic contenta d'haver-hi anat.
I no paro d'explicar. I no paren de preguntar.
Les novetats ens poden. I volem saber.

El conèixer ens fa créixer. Que grans que som, joder!

Breve resumen del espacio en que no he estado

2008-08-28T20:49:00.000-07:00

La catedral de León

Little corn Island

La meva casa de Corn Island (into the wild eh??? vaig dormir amb una taràntula al sostre!!!)

I més little corn Island. Lo más del món mundial. El meu petit paradís.

I bé, si, demà. Ara ja de veritat. Que fort. Managua. Miami. Londres i per fi, Barcelona.

Aquests dos mesos que he passat lluny han estat, per damunt de tot, i dit així de manera simple per a que tothom capti el concepte global: de puta mare.

En la meva vida havia fet tantes coses, tant diferents.

Ha estat l'estiu tàntic. Que ve de tant, no ens confonguéssim.

Mai havia rebut TANTS mails.

No havia agafat TANTS autobusos tampoc.

No havia anat a TANTS llocs en TANT poc temps.

No havia patit TANTS canvis emocionals (enriquidors, sempre!).

Puc dir que he conegut a TANTA gent! TANT maca!

També he begut TANT ron! I he menjat TANT arròs i TANTS frijoles!!!

M'he rigut TANT i he parlat i escoltat TANTíSSIM!!!

Però els excessos tàntics s'acaben.

I dilluns torno a treballar...
Tinc tantes poques ganes!

Last call

2008-08-15T08:27:00.000-07:00

Estic extraemocionada. Aquesta setmana són les fiestas patronales d'aquí Ocotal. He vist lo dels toros (a lo rodeo total i sense fer-los mal, que és important), aquesta nit hi ha el evento importante del año. La elección de la Reina de las fiestas!!! I demà el carnaval, que són 6 concerts pels carrers que tallen. Dimensión costeña, comando tiburón, las nenas...Peazo grups. I peazo festival que ens fotrem. Està tot el poble amb unes ganes des de fa dos setmanes!!! Imagineu-vos nosaltres, que és el nostre finde de despedida!!! També hem muntat una parrillada el dissabte amb tota la penyica que ens ha estat fent suport...

I sembla mentida però si, sens dubte, el temps passa.
A vegades massa a poc a poc, a vegades rotllo relámpago.
A mi aquest estiu m'ha passat volant. Massa rápid. Però bé, em diuen que és perque ho he passat bé, he disfrutat i no he parat.
Tindrán raó segurament.
La cosa és que dilluns ja marxem d'Ocotal definitivament.
Això implica un munt de coses que per suposat, ara no escriuré.
Me quitao una mica del meu hàbit viciós de fer llistes.
I estic emocionalment tovenca, com diria un vell savi (perdona però et queda taaant bé això de vell savi...! jajaja).
Perquè costa.
Tot costa.
Costa pendre la decisió d'estar dos mesos desconnectada. Costa estalviar per pagar el puto bitllet d'avió. Costa arribar fins aquí. Costa adaptar-t'hi i un cop ho fas, el que més costa és marxar. Total que aquesta setmana està sent una setmana costosa. Dura per a mi.

A sobre, pensava "ahogar mis penas" baixant amb barca pel rio san juan, que diuen que és impressionant i veus cocodrilos, i volia passar-me per la reserva natural de Indio Maíz...pero ahir em van trucar que han cancelat el vol que va a San Carlos per el temporal.
Ohhhhhhhhhhhhh.
Però a grandes penas, gratas soluciones (no era així segur, però queda bé) així he canviat la ruta i marxo a Ometepe (hola em dic Irene i estaré en una de las 7 maravillas del mundo. Mola tant dir això!), Rivas i finalment, Corn Island. Toma ya.

Deixo per a quan torni a "burbuja city" (el pueblo on no passa mai res...) la reflexió, la valoració, l'escrit místico-emocional-maduro-justiciero que segur que faré. És lo que té veure món.

I res....ens veiem el 31.
Eso es ná y menos!!!

Oh! El locutori malvado torna a tenir senyal de internet! I va millor que abans!!!

2008-08-04T10:20:00.000-07:00

I mira què ha passat! És el dia de les fotos!

Un regal per als que sempre em demaneu fotos, fotos, fotos!

Allà voy!!!

Mira mama, estic bé i menjo bé! Això és en un rancho de la Laguna de Apoyo.

Ocotal

(un carrer del centre. On posa Palí és el super on comprem el que trobem)

A fer feina!

Alguns dels millors indis del món!

Camí cap al cràter del volcà MOMBACHO

Una flora i una fauna!!! vam fer nit allà i vam fer senderisme nocturn. Molt xulo. A més el lloc, com podeu veure té un punt de misteriós, màgic i preciós impresionant. Vaig estar buscant granotes, salamandres endémicas del mombacho, monos perezosos, carablancas...

I en vam trobar eh? Al matí següent vam fer la ruta del Puma, 4 hores caminant per pujades de més de 50 graus d'inclinació. Joder!!!

però val la pena l'excursió. A més, regalats. L'Enric, jo i en Januar, el guia. Un tiu que ho vivia completament i t'ho transmet. Vam estar mirant les plantes i flors que hi havien. ens va ensenyar una orquídea que també és endèmica del Mombacho!

uuuhhhhh!!! Puc dir que he vist coses úniques!

Las Isletas (GRANADA)

Un conjunt de 365 mini illes espectaculars! Diuen que són fruit d'un derrumbament del volcà mombacho fa anys. Són precioses!

En algunes hi viuen Nicas (els sandinistes van repartir les illes a alguns pobres sense posar ordre ni condicions fet que va crear un pique bestial entre els veïns) en altres hi viuen super poderosos extrangers que han decidit comprar una illa. O no hi viuen, que és pitjor.

La nostra amiga especulació es pot trobar a tot arreu. Hi ha una discòrdia gran doncs els Nicas que van rebre les terres a canvi de res les venen per 2.000 dòlars a gringos. Els gringos més bons s'hi queden a viure. Els altres les reconstrueixen i les arreglen i les venen per 45.000 dòlars.

A part d'aquest negoci asquerós i destructiu, és un lloc verdaderament paradisíac. Les isletas són precioses. En una hi ha una escola. Els nicas que hi viuen es traslladen en barca i és molt graciós veure a la costa de la Isleta on hi ha l'escola, tot de mini barques anclades.

Estrés intencionat a ocotal

2008-07-23T17:10:00.000-07:00

Estic que no quepo en mi agenda. Aquí a la que ofereixes una mà te'n prenen tot el braç! I l'altre braç i una cama i després l'altre i així, fins que no en deixen res de tu.
Estic molt cansada. Però és un cansanci que mola.
Ara resulta que sóc la gran ocupada. L'Enric i l'Albert diuen que no sé dir que no...però en veritat és que tot i que em queixi que no tinc temps, m'agrada el que faig.
Ja sabeu que jo i el sentiment de sentir-me útil van força lligats.

Així doncs, vaig decidir anar a l'escola d'educació especial, on vaig acabar acceptant la proposta d'anar-hi dos o tres cops a la setmana, al matí unes horetes per a fer una espècie de "capacitación" a les maestres. Resulta que clar, dir que sóc educadora en una aula d'educació especial els ha fet obrir els ulls motíssim. Dir que treballo o he treballat amb nens/es autistes, síndromes de downs, transtorns psicòtics, transtorns de conducta, paralísis cerebrals els ha fet agafar-me ben fort per a no deixar-me anar. "Deme recursos española!" em diuen.
Però està clar que no puc dir que no. Haurieu de veure com és l'escola d'educació especial d'aquí. Qualsevol persona que cregui en la integració i la millor qualitat de vida dels discapacitats, entendrà perque no he sabut dir que no.

Per un altre cantó hi ha els de la casa de cultura del barri Roberto Gomez. Aquest barri a mi no em toca, però actualment no reben suport pedagògic de ningú. Ens han demanat que nem dimarts que vé a fer unes "charlas sobre buenos modales y hábitos de higiene saludables". També explicarem algun conte i aprofitarem per a treballar amb ells l'escolta activa i el treball en equip. Va bé. A veure qui diu que no quan t'adones que és una necessitat bàsica per a funcionar d'una manera més organitzada. Tenint en compte que el treball organitzat fa sobretot, que treballin millor.

Després hi ha el C.D.I. Nuevo Amanecer (C.D.I. vol dir Centro de desarrollo infantil). aquesta és la última escola que queda dels temps de la revolució. Anar-la a visitar és tot un luxe. Allà hi ha Doña Wilma. Una directora que té uns 70 anys però que no es jubila perque si ho fes, ningú assumiria les seves responsabilitats i l'escola desapareixeria. Toma ya quin troç de dona eh?
Doncs l'hem anat a veure avui i també ens ha demanat que anem a fer tallers, charlas i demés.

Jo volia passar algun dia pel Centro de ancianos. però com estan les coses, no sé ni si tindrem teeeeemps!!!

Demà marxem amb l'Albert a Estelí. A veure si podem regatejar/comprar uns altaveus per a poder fer el cine de barrio en condicions. Després a les 14h anem a Pueblos Unidos. A seguir amb les activitats amb els nostres nens.
A les 16:30h hem quedat amb un grup de joves del barri per a fer una reunió.
Estem intentant donar-li una continuïtat al projecte que hem engegat nosaltres. I hem pensat en muntar el projecte tipus activitats extraescolars. Llavors seria 4 dies a la setmana. Dividits en esports i tallers/reforç escolar. Les persones conductores de les activitats serien aquests "chubines" (chavals) d'uns 14-15 anys que són els sans del barri (no beuen, de moment no fumen ni es foten res més que no sigui tabac, van a l'escola i treuen bones notes...). Se'ls pagaria un tant simbòlic per a nosaltres (crec que vam parlar d'unes 200 córdobas) però una fortuna per als seus familiars.
La idea és que jo i l'Enric els fem una "capacitación" tipus títol de monitor en el lleure.

El divendres marxem a Granada i Masaya. Tornarem diumenge a la tarda. Que bé. Podré tornar a respirar fons i descansar. A Masaya hi ha un volcà! Molt més gran que el d'Olot eh??? Que bien!

I el dia 3 d'agost ens han demanat que fem d'observadors internacionals en un repartiment de bonos per a comprar menjar. Es veu que son unes 90 famílies i els que no tenen bonos estan al hacecho (s'escriu així hacecho?) per a robar-pegar als que l'han obtingut. Els diuen: "Cuidao! Estan aquí unos observadores internacionales españoles!" I es veu que llavors tothom es comporta.
Que bò. Però la veritat és que de la gent d'aquí no em sorpren res. L'altre dia, en Brian, un amic nord-americà que està fent una campanya de salut i reparteix condons i parla sobre la sida als instituts m'explicava que els chubines li deien: Deme condones. Yo no los uso con mi novia pero si con mis amantes.
Aix...se't queda una cara de dibuix manga (així amb la gota i els ulls rectes ¬¬') quan els sents..! Són la òstia!
Però segueixo dient que tot i així, són d'un feliç que et mors d'enveja eh???
Suposo que és el que més m'agrada d'ells. I una de les coses que més aprendré.
A recordar que passi el que passi o tinguis el que tinguis, has de ser feliç!

jalapa!

Surt el sol!

2008-07-17T09:24:00.000-07:00

Estan sent uns dies molt bonics aquí a Ocotal.

Per fi, després de moltes tardes de pluja, surt el sol.

I jo, començo a disfrutar i veure els fruits de la meva tasca aquí, així com començo a entendre la manera particular que té cadascú d'agraïr-m'ho.

Avui al menjador ho he passat genial. I ha quedat palès que els xavalins també. Han estat encantats!

Erem poquets ( uns 10-12) i això m'ha permès estar més tranquila així que, fent ús de la meva capacitat imaginativa, m'he saltat el que jo mateixa havia programat (bien irene, tota la feina feta, per a res...?!?) i ens hem convertit en indis.

He fet una ploma per a cadascú, ells l'han pintat. Els he posat un gomet verd al front i els he explicat que era la força índia que servia per a cridar més fort. Els he pintat la cara i hem sortit pel barri a buscar un tresor.

Quan érem pel barri jo els cridava:

-Reunión de indios! I havien de venir tots fent veure que duien un cavall.

- Esconderos! I s'ajupien i es tapaven els ulls, així els altres (quins altres???) no ens veien.

- Silencio! I anavem fent passos lents i en silenci..

La veritat és que vist des de fora era divertidíssim. Veure 10 crius flipats i involucradíssims en el joc no té preu. Lo millor era la cara de la gent que sortia de les cases per veure què passava.
I ja us dic, veure'ls tant implicats, tant encantats, rient d'una manera tant natural, m'ha fet sentir viva im'ha recordat el perquè he decidit fer tants quilòmetres.

I és que és cert que un somriure val més que mil paraules!

Per un altre cantó, ahir, en Jerti, fill de la Verónica (una noia maquíssima d'aquí), va haver d'anar a l'hospital d'urgències (digue-li hospital i digue-li urgències, clar). Jo els vaig acompanyar i vaig estar-hi una estona fent-li companyia a la Vero. Vaig anar també a recollir el seu fill petit a l'escola. I aquest matí també m'hi he passat, a veure que li deien. Al final ha quedat en res, però creiem que podia ser apendicitis. Total, que per la meva dedicació, he estat nombrada madrina oficial del nen. I jo, encantada de ser madrina!

Ahir em va passar una cosa molt tonta, però és que aquí les coses tontes s'eleven al quadrat.

Vaig sortir per anar a comprar al Palí (el súper) i vaig trigar dues hores!

Em vaig trobar a en William (responsable del menjador), la Lupita ( la de la biblio), en Brian (un nordamericà que està aquí amb cuerpos de paz) i vaig acabar anant un moment a un concert de Guardabarranco (un duo de cantautors molt conegut aquí a Nica).

Tardar dues hores en anar a comprar, em va fer sentir com a casa. I trobar-me a la gent i parar a platicar i anar saludant a molts altres em va fer pensar que potser si que començo a trobar-m'h força bé aquí. Que el seu ritme suave, suave ja no és tant pesat i que em sento com a casa, que segurament, és el que més necessitava!

Un petó gran!

P.D. Ho haveu vist això? he aconseguit penjar una foto!!! Ha tardat exactament, uns 20 minuts!

Amapala

2008-07-14T09:36:00.000-07:00

No hi ha manera que pugui penjar les fotos.
Però avui per fi, he pogut entrar al blog! (fins ara només em deixava actualitzar sense veure el què escribia ni els comentaris de la gent...!).
Em dóna la sensació que he recuperat el contacte amb el més enllà del mar.

La veritat és que necessitava sortir una mica de la necessitat i els carrers sense asfaltar que s'han convertit en el meu dia a dia. Tothom em diu, que bé que estàs...! Si, estic molt bé, però tota aquesta experiència esgota molt a nivell mental. I quan dic molt és MOLT.

M'he adonat que per molt que es pretengui, un no és del tot empàtic. No pots deixar de mirar el món, per molt obert que siguis, amb un cert punt de vista occidental.
M'he adonat que realment, el ser d'on ets i d'on has crescut fa molt, encara que un vulgui treballar per tenir un punt de vista global, és impossible.
Explico això després de passar una crisis de fustració. Superada eh???
Però és que arribes aquí carregat d'idees. Tens un positivisme exagerat, pretens canviar tot el que pot ser canviat, millorar tot el que està al teu abast....
però veus que aquí les coses ténen el seu propi ritme. Que aquesta gent és suave per naturalesa i a tu, et costa arribar a aquesta suavitat. Sobretot quan els expliques que amb petites accions com podria ser:
-rentar-se les mans més sovint.
-rentar-se les dents un cop al dia.
Es pot fer molt, si senyor!!! Podem evitar moltes coses! I els dones el que necessiten per fer-ho. I els encomanes la força que els dura tant sols unes hores. I ho expliques als xavalins i a les mares.
I et fustres quan al dia següent arribes i està tot destrossat, quan veus que les mares són les primeres en sudar de les petites accions....!!! Arghhhhhhhhhh. Desesperació màxima.

Per això aquest cap de setmana he marxat a la illa d'Amapala. A hondures. A veure les coses amb distància. Des de fora. I he entès moltíssimes coses. He tornat carregada d'energia.
Crec que és important respectar el seu ritme,que tampoc podem arribar i canviar el món. Que potser 15 no es netegen les mans abans de dinar, però si 2 ho fan, per a mi ja és molt.
Suposo que estic aprenent a entendre que m'haig de quedar amb aquests dos que ho fan. I mica en mica, s'omple la pica que diuen.
I jo, mica en mica, em vaig omplint. No sé ben bé de què, però noto que m'estic omplint.

Avui monto el festival. És que al final vam dividir als nens. L'enric es va quedar els grans pq aixi van cada dia a la cancha a jugar a futbol i jo em quedo amb els petits. De 3 a 8 anys.
La setmana passada vam ser tots peixos i la vam liar molt. Anavem nedant pel barri fent cara de llobarros, vam jugar a jocs d'aigua i cadascú es va endur una chimbomba (uns globus) amb una cara que, com a poc artista que sóc, havia de ser un peix i va acabar sent una persona de llavis grossos. És el que té estudiar educació i no pas dibuix artístic. Eh, però déjate, que aquests, a la que els punxes una mica, no hi ha qui els guanyi de flipats eh? Alguns li van posar nom als pobres peixos...!
Avui no sé encara què serem, però la liarem més. Que ja us dic que he tornat energètica perduda! bien!!!

Un petó fort a tots!

Al fresco

2008-07-10T11:17:00.000-07:00

Segona setmana a Ocotal.
Uf, uf i uf.
Segueixo descobrint mil coses cada dia. Tinc una espècie de saturació extranya.
Segon dia d'activitats amb els xavaliins-kamikazes del menjador.
Hem fet unes normes de convivència entre tots (cosa que ens va costar, però que va acabar sortint i em va fer sentir mooooooolt bé!):
1. Hacer las tareas
2. Respetar a los demás
3. Tirar la basura en su lugar
4. Ser puntual
5. Cumplir las normas de arriba.

Si aconseguim que com a minim, no es trenqui el cartell, ja és un logro.
Hem decorat les papereres amb dibuixos. Per allò d'anar prenent consciència i tal...
I ahir vaig passar llista. Una llista d'uns 80 nens amb noms....noms nicas.
Jertri, Jari, Jeferson, Wendolin, Wilma, Jaqueline, Núvia, Amado, Jerby, Jose Carlitos, Luis Fernando... I la majori es diuen algo i Morales. I tal i com estan les coses, no m'extranyaria gens que fossin tots de la mateixa família...!

I aquest finde marxem a Ampala, una illa de Honduras! Que bien!

No puc penjar fotos avui...a la que pugui, lo prometido es deuda!

Un beso gran

Ocotal...!

2008-07-04T17:30:00.001-07:00

A un ritme suave suave i dient tot el dia "fíjense..." escric.
Què ràpid s'acostuma una a tot.

He recuperat la simplicitat del dia a dia.
He tornat a observar al cel, la lluna, les plantes i com es pon el sol amb calma i tranquilitat.
Torno a viure, de manera efímera, sense presses. Sense horaris.
Començo a rebre el primer del que he donat!
I estic molt contenta de ser aquí.

Tot i que el menjador és un caos total (en 2 hores passen uns 300 nens-kamikazes i unes 100 persones grans), és un plaer veure com deboren els plats. Un honor poder recordar que per a menjar s'han de rentar les mans. I amb sabó.

Avui he anat a penjar cartells pel barri per anunciar que diumenge fan cinema.
"Este domingo 6 de julio podran disfrutar de una sesion de cine en el comedor, a las 6 de la tarde. Traiganse sus sillas! Los esperamos!"
Hauria volgut grabar tots els rostres que han variat cap a positiu només dos segons després de llegir els cartells.
És un plaer tenir la oportunitat de veure-ho, incidir-hi i participar-hi, la veritat és que si, sóc una aofrtunada de la vida.

Bolo, chicarica, cicena, desmenuzao, cherle, neisi, jícaro, zancudos...!

Adiós

2008-06-30T04:34:00.000-07:00

Vaig a Ocotal, una ciutat situada al Nord de Nicaragua. A mitja hora de la frontera amb Honduras. Vaig al barri de Pueblos Unidos, barri que va néixer degut al reagrupament de les víctimes de l'Huracà Mitch l'any 1998.
Ja en fa una pila d'anys oi? Si. Però sembla que allà no passa el temps. No han millorat gens les coses. Les persones que es van quedar sense res, que en van ser moltes, segueixen sense res. Per tant, és cert que d'on no n'hi ha no en raja?

Fa un temps, l'Albert va decidir desafiar aquesta frase feta, pensant sempre que el canvi és possible, encara que sigui a poc a poc. L'ingredient màgic? La paciència, sens dubte.

L'Albert porta 3 anys allà i com que és una mica cul inquiet ha participat/engegat mil projectes. La veritat és que ha aconseguit moltes coses. Una guarderia, plaques solars, ha creat un menjador social on cada dia hi mengen 300 persones (gent gran i nens), etc. És un crack.

I jo, al saber d'aquesta història vaig pensar que també volia desafiar aquesta frase. Jo no puc aportar diners, no puc aportar poder...però em puc aportar a mi. Que això quant no tens res ja s'agraeix moltíssim ( i no en un sentit negativista de la meva persona, eh?)

Molts m'heu preguntat:

"que vas a fer allà?"

Us sorpendrieu si us digués simplement, "a escoltar"?

Si, segurament per això a tots us dic, "vaig a dinamitzar un centre blablabla".

Però en veritat, vaig a escoltar. O així com a mínim m'ho prenc jo. Vaig a escoltar a aquell que necessita ser escoltat, vaig a tenir en compte les prioritats de cadascú, vaig a escoltar als nens i ajudar-los a créixer amb un somriure als llavis.

En termes científics? Vaig a donar una atenció humano-emocional gratuita. I sembla mentida, però tot i ser "for free", ningú els la dóna!

I que cony, vaig a sentir-me útil i disfrutar de les coses petites. Aquelles que per desgràcia, algú insisteix en que oblidem a base d'anar-nos omplint el cap d'absurditats.

Un petó gegant i intento informar-vos en la mesura del possible!

Y san se acabó

2008-06-26T04:33:00.000-07:00

Bàsicament i com diu la gran cançó de la M.J, "s'acabó, porque yo me lo propuse y sufrí".
Que tampoc és així. Jo no he sofert gens, però si que tinc ganes d'acabar.
I mira, resulta que demà és l'últim dia de feina. Per fi. Olé. Hurra. Que bé.
M'espera un cap de setmana intensiu, dilluns el reservo per dir adiós i comprar lo dels mosquits extrafuerte i jasta.
A volar. Adiós. "que lástima pero adiós" (que no sé ben bé de qui és aquesta).

Si algú treballa de setembre a juny en qualsevol lloc, entendrà el meu estat d'ànim. Veurà clar que és lògic que per a mi, cap d'any sigui el 30 de juny. Que sigui ARA quan em plantejo els nous projectes, faig una llista de noves proposicions pel setembre...
Ja ho tenim això. Anem al revés del món uns quants. Com a mínim els que treballem en el món de l'educació i no fem opos.
Però ser alternatiu ens fa interessants, i mola (abel! això és el que et deia que em passa amb el teu bigoti rústic).
O com a mínim, això és el que ens han vengut.
I avui, a mi ja em va bé.

I ara a acabar de suar, a començar a disfrutar del sol, tancar portes i obrir finestres, dir que més de 3 birres no faig i mirar-te molt pensant que si, et trobaré a faltar.

Teràpies

2008-06-22T09:12:00.000-07:00

Hi ha gent que paga diners per a fer teràpia. Va a un lloc amb la intenció que algú li solucioni la vida i en surt d'allà convençut plenament. Clar, llavors les coses li van millor.
Deu ni dó la psique com ens la fot a vegades!

Jo sóc més de teràpies alternatives:

M'atiborro de gelat de xocolata.
Fumo més (aquesta hauria d'abandonar-la ya!).
Truco a l'Anna.
Miro una peli amb la Marta.
Faig un cafè amb la Nai.
Em cuido. (referint-me al moment aquell en que et poses totes les cremes que no t'has posat durant l'any, menges tot allò que hauries d'haver menjat fa 3 mesos, etc.)
Cuido als altres i penso: que afortunada sóc de tenir-vos a prop!
Llegeixo a la fresca.
Em preparo un mojito (aquesta és de suelen total, ho sé, però va de conya!).
Faig com a mínim mitja hora de sofà (els diumenges sobretot)
Intento riure. Molt.
Coneixo altres llocs (aquesta és la que més bé em va).
Canto a la dutxa.

Eh, i us sorpendrieu de lo bé que van!
La última que he descobert és la del running. Una passada.

(in)Coherència...?

2008-06-17T12:25:00.000-07:00

Tot i passejar-me per aquesta vida pensant que a hores d'ara res em pot sorprendre...

Avui (o ahir, ara no ho recordo) s'ha fet la primera sessió del judici a Nanysex. Un paio de 26 anys que es feia passar per cangur per a poder abusar sexualment de nens. En total 5 (i els que no deuen haver sortit a la llum) d'entre 6 mesos i 2 anys.
Això, haig de reconèixer que no em sorprèn gens. Malauradament la meva persona s'ha acostumat a llegir bestieses d'aquest tamany quasi cada dia.
També sóc de les que considera que hi ha persones en aquest món, amb patologies diverses, que són capaces de fer de tot.
Avui però, al diari llegia que aquest personatge pateix d'una parafília de tipus pedòfil. És a dir, sense alteracions de les facultats mentals necessàries per a comprendre el valor i conseqüències dels seus actes i dirigir-los voluntàriament.
Pregunta número 1. On és el límit del que pot considerar-se enfermetat mental si ets conscient de la magnitud dels teus actes? Psíquiatric o presó? Malalt o simplement, mala
persona?
També he llegit, un pèl més avall, que s'enfronta a 39 anys de presó. Perquè la Fiscalia no ha qualificat els fets com a agressions sexuals. No han trobat signes d'intimidació o violència.
D'acord. Vull recordar que estem parlant de nens d'entre 6 mesos i 2 anys.
Quina intimidacíó ha de rebre si es feia passar pel cangur?
Com pretenem que un nadó respongui amb violència davant d'un fet així?
Pregunta número 2. Hi ha algun nen d'aquesta edat que rebi classes extraescolars de Karate?
Hi ha algun nadó que sigui capaç de fotre una patada al cap a algú que li fa això? Algú coneix algun nen amb criteri suficient com per a defensar-se en un moment com aquest?

Jo només vull una mica de coherència social ja que a vegades estem carregats d'incoherència personal.

Mecanoscrit del segon orígen

2008-06-13T03:31:00.000-07:00

Vaig llegir aquest llibre a l'egb i em va entusiasmar. Parlava de la fi del món i a mi, em fascinava la idea d'estar-hi sola i tenir la responsabilitat inconscient de tornar a crear-lo.
Ara està passant una cosa així. Com a mínim, les iaies (i les/els no tant iaies) s'ho pensen. Compren compulsivament. Arròs, patates i...arròs. Jo compraria tonyina que regalima també, per acompanyar.
Que no hi hagi pollastre al carrefur és culpa dels transportistes. Que no hi hagi benzina al món és culpa dels transportistes. Que a l'escola portin els nens 2 dies menjant calamars a la romana congelats, és culpa dels transportistes.
En veritat, són uns alienígenas dolents que, camuflats amb un mono a lo mario bros, han decidit destruïr-lo (el món). I per a que ningú els pari els peus, van d'humans. La estratègia és clara, les premises més: "Que si no podem menjar, que si no arribem a final de mes, que si esto y lo otro".

Jo, ens al contrari, apoyo a aquests alienígenas. Crec que en veritat els dolents són els de dalt, tot i que la máxima responsabilitat de que siguin allà dalt és nostra. Aquests si que ho són de dolents, que ens fan creure (pobres iaies) que ens ajuden. Que ens fan creure que ens escolten.
Que ens diuen que la culpa de tot la té el mario bros aquell que és dalt del camió, tallant una carretera i demanant a crits que algú el tingui en compte. Que algú l'escolti, entengui la seva situació i vegi que no és gens sostenible.
No es poden doblar els preus d'algo si és una necessitat bàsica. I a vista de tots queda clar que mal que ens pesi, hem fet que la gasolina dels collons sigui una necessitat bàsica.

Vainilla sky

2008-06-11T03:47:00.000-07:00

Lalala...

D'aquí dos setmanes i pico marxo lluny, molt lluny...

I molt de temps, molt, molt...

I la muñeca puzzle al final ve amb mi...!

Lalala

I d'aquí dos setmanes és Santju...

lalala...

i hi haurà la mojito's party (por fiiiiiin!)...

i l'1, 2, 3...

i el meu aniversari

i venus estarà al meu signe (o era el sol?)

i acabaré la feina i estaré oficialment de vacances!

i veuré al Jack Johnson.

i tot fa olor a vainilla!

(* el lalala s'ha de llegir cantant i no ho feu a l'estil massiel, por dios!)

Pienso luego hago cosas

2008-06-07T06:35:00.001-07:00

Me quito las manos de los ojos mientras mi boca pronuncia un exagerado ai.
Ya no soy lo que era. Ya, si d'eso, reconozco que me he hecho mayor.

Pienso luego escribo. Escribo luego borro. Borro luego pienso.

Y aquí estoy pero allí debería estar.

Pienso luego escribo. Escribo luego leo. Leo luego escribo más. Lo borro. Otra vez...

Mi mano en la boca me recuerda ese porque de lo que estoy preocupada. Y no debería estarlo.
Cuando tus ojos se cierran solos y tu cabeza empieza a bajar, quiere decir que necesitas descansar. Así que hazlo ya. Pero no puedo, porque estoy preocupada.
Estar preocupada por algo es una putada. Y preocuparte de cosas tontas o de cosas que no dependen de ti, aún jode más.
Pero es imposible decidir no preocuparse por ese algo. No podemos decir: Ya. A partir de ahora me la suda. Porque no, porque la vida no es así, ni los humanos somos así ni nuestros cerebros actuan así.
Lo que también da mucha rabia es pensar: no quiero preocuparme tanto, no quiero preocuparme más. Y cuanto más lo piensas...plaf! más te preocupas. Eso jode. Tanto o más que la canción esa horrible que escuchas en la radio y se te pega y se va quedando hasta que te das cuenta que llevas 6 horas cantando esa basofia por lo bajini. Ohhhhhhhhhhhhh! que rábia!
Lo bueno es que mientras escribo esto, estoy tan preocupada por encontrar una concordancia entre mis palabras que eso que me preocupa de verdad ha pasado a un segundo plano.
Y lo malo es que me preocupa acabar de escribir esto porque lo que me preocupa que había pasado a segundo plano, subirá de nivel y volveré a estar preocupada por eso, otra vez.

Estoy cansada

2008-06-04T03:48:00.000-07:00

Muy cansada.
De compartir, de controlar, de procurar, de hablar, de esperar, ...
Muy cansada de todo.

No entiendo como el mundo sigue así de mal, no veo claro que nada vaya a cambiar.

Y me duele todo.
La cabeza, la espalda, los pies, las caderas, las muelas.
Me duele muy mucho, todo.

Estoy llena de chiringuitadas!

Primaveras!

2008-06-01T11:55:00.000-07:00

Si sumem

MGMT
Eric's Trip
Public Enemy

Portishead

Explosions in the sky

De la Soul

Vampire Weekend

The Felice Brothers

Bishop Allen

Portishead Auditori

Why?

Devo

Cat Power

The Go! Team

The rumble strips

Fanfarlo

Dirty Projectors

Rufus Wainwright

Menomena

Morente Omega&Lagartija Nick

Dinosaur Jr.

Les savy Fab

Animal Collective

Simian Mobile Disco

Birres

Rons
Patatas fritas

encuentros i reencuentros

=
Feliç Primavera'08

(y yo no me explico cómo sigo viva!)

no quiero

2008-05-28T00:34:00.000-07:00

Lo fundamental en esta vida es poder decir no quiero.
Oju que a veces cuesta mucho.

Mi lista de no quieros de hoy:

No quiero tener un balcón tan pequeño (esto sólo no lo quiero cuando hace sol, como hoy. Mierda, ya no hace sol!).
No quiero sacarme el carné de conducir nada.
No quiero pagar 2 zonas por dos paradas de tren.
No quiero tener que pedir justificantes en todos los lados.
No quiero ser yo siempre la que da el paso ese.
No quiero aparentar tener paciencia cuando no la tengo.
No quiero dejar de recordarte.
Tampoco quiero tener dolor en los brazos por culpa de mil vacunas.
No quiero poner límites a mis relaciones humanas (o más bien, no quiero etiquetar esas relaciones).
No quiero perderme ni un segundo de lo que me rodea.
No quiero contar calorías. Ni quiero comprar sólo dos crusanets de Can Pau. La cantidad de crusanets exacta es 3.
No quiero pedir permiso para hacer muchas cosas.

Y así, seguiríamos. Si te pones, en un minuto te salen unos no quiero impresionantes.
Provadlo y ya me diréis.

nervishood

2008-05-22T08:14:00.000-07:00

En veritat, els nervis són com una vecindad. De vecinos.

M'imagino als meus nervis discutint entre ells, com en aquella sèrie tant xorra que fan que es diu la que se avecina.

Hi ha el nervi cabrón que salta quan menys te l'esperes i et fa dir tonteries quan menys n'hauries de dir.
Hi ha el sr.nervi aburrit. Fa tant de temps que está nerviós per allò tant especial que ja no s'activa.
Hi ha el sr.nervi selectiu. Ara surto, ara no. Ara hi torno i d'aquí una estona ja pararé.
Existeix també el sr.nervi inmediat. M'activo aquí i ara. I duro exactament 10 segons.
Hi ha uns quants que comparteixen pis. Són la sra. impulsivitat ( que va néixer d'un nervi previ), el sr. nervi ocupacional ( que no et deixa parar de fer coses) i el nervi post-nervi. Aquest és lo peor. És aquell que et fa posar nerviós només de pensar que t'has posat nerviós.

I avui, jo crec que han convocat una assamblea de veïns extraordinària.
Que aquestes coses, es noten.

breve resumen de lo que vienen siendo estos días

2008-05-16T02:31:00.000-07:00

Pues vienen siendo divertidos.
Si...
Y raros.
Y algunos apasionantes.
Y cansados, con personas cansinas.
Y preciosos, con personas maravillosas.

La verdad es que estan siendo uns días de caos.
Mental, emocional, situacional... y seguramente todo lo que acabe en -al.

Pero me gustan. No están mal. (mierda, esto acaba en-al!)

Sobre mojado

2008-05-10T15:54:00.000-07:00

Hoy llueve.

Y ayer.

Y seguramente mañana.

Parece que la gente se relentiza cuando llueve.
Todo nos cuesta más. Nos mojamos por dentro.
Como si nuestra cabeza estuviera hecha de papel y cuando llueve y se moja (como las demás), ese papel se hincha y no chuta.
A todo esto,...
Hace dos días que los planes se quedan a medias.
Domingo barbacoa: si no llueve.
Mañana playa: si no llueve.
Vengo a cenar: a la que pare de llover.
Pasaré a hacer el café: cuando deje de llover.
No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy, que dicen.
Pero coño, es que hoy llueve.

Yo tengo siempre, la pequeña manía de poner la mano fuera para que se moje.
Me gusta mucho notar la lluvia en mi mano.
Y secármela luego en el pantalón.
A veces me emociono y acabo perdida entre las gotas.
Pero es que me gusta.
Algunos dicen que la lluvia entristece y a mi, me da por pensar.
Por leer mientras escucho como chocan las gotas contra el banco del balcón.
Me da por cantar para que llueva más.
Me tiro horas (cuando las tengo) mirando por la ventana.
Y hago dibujos con los dedos en las gotas que ya han caído.

One little thing that comes around...

2008-05-06T12:28:00.000-07:00

Y de entre todos, allí estas tu.

Deseando pasar desapercebido. Necesitando sentirse uno más de entre la multitud. Una parte más en un gran conjunto. No siendo el centro de atención ya que, en este caso, lo es la mayoría de la cual formas parte.

Enhorabuena.

El problema es cuando el conjunto del que formas parte, esa multitud, te empieza a dar asco.

Asco de ese que es verdad, que es lo que me empieza a pasar a mí. Y claro que pasas desapercebido, pero todo tiene su momento. Y creo que nos empieza a tocar destacar.También es verdad que hay maneras de destacar. Pero parece que cada vez nos cuesta más hacerlo con unas conviciones que no sean más que el YO y PARA Mí Y LOS MÍOS. Patrones de conducta exacto. Misma finalidad y misma prioridad. Síndrome de la conformidad humana. Nueva enfermedad social, diría yo.

Y así estamos.

Y así, por supuesto, nos va.

Va por ustedes, floquets de neu.

Jump around, Jump around!

2008-05-01T15:11:00.000-07:00

Vale,
cuando las cosas no te salgan como planeas, salta.

(Ves de un lado a otro. Sin parar.)

Si te duermes en los laureles y se pasa tu momento, salta.

(Levanta corriendo y vuelve allí!)

Si hay algo que te cabrea, salta.
(No dejes que te digan que debes quedarte allí.)

Pero recuerda saltar también cuando:

- celebres que te has levantado temprano.
- creas que las cosas...mmm... te van bien.
- recuerdes con una sonrisa estos últimos días.
- te aclaren que tu signo opuesto ( a la vez que complementario) es ese tan largo.
- puedas regalar-te un sol de más de diez minutos.
- consigas arreglar las bombillas que se quedaron colgadas, sin funcionar.
- tengas la sensación de que has marcado un gol!
- digan "puente" y visualices "gente".

En fin...no te olvides nunca de saltar con alegría!

click, click

2008-04-26T13:33:00.000-07:00

La gent:

Coneix, sap, escolta, actua, decideix, facilita (i felicita!), enamora i decepciona, riu i plora, opina, comença,critica, posa punts on cal i finals allà on toca.

La gent es creu, creu en i creu que.

I suposo que aquests creus són el que ens fa ser d'una manera o una altra.

En definitiva, cadascú té la seva creu?

Jo estic en la fase crec que. Mola.

Santa Rosa's Day

2008-04-23T08:28:00.001-07:00

Y de mientras, yo, sigo esperando que...

me regales un tulipán,

el día de la rosa.

El Sr.Pez

2008-04-21T13:07:00.000-07:00

Fins fa uns dies no em vaig adonar que a casa, a part de la muñeca puzzle hi tenim altres personatges.
Hi ha la muñeca wilkomen i el Sr. Pez.
La muñeca wilkomen es fàcil de descobrir. De mirar i fixar'thi. Indica on has de trucar (és per aquells amics que fumen més del que haurien de fumar...).
El sr.Pez és una altra història. És cosa del destí. Era allà i sempre ha estat allà. I no molesta.
I quasibé ningú sap qui és. Mola.
És simplón però divertit.
És mut però diu molt. Demana que el votis. Diu això: "Vote Mr.Fish".
Algun dia explicaré perquè l'hauriem de votar.
Algun dia el treuré del seu lloc i l'escoltaré.

I és que jo crec, que amb la de temps que ha tingut per a pensar, segur que té alguna teoria abstracta sobre com ha de funcionar aquest planeta.

---> Vote Mr. Fish!!! (so belive in him...)

P.D. la muñeca puzzle havia de marxar divendres passat. Després havia de ser aquest divendres que vé perquè el container sortia el dia 30. Doncs ara resulta que no surt el dia 30. Serà una senyal?

clocks out?

2008-04-16T01:11:00.000-07:00

Yo de verdad lo que quería era vivir en un mundo sin horarios...

...como mi muñeca.

S'ensuma algo

2008-04-14T08:58:00.000-07:00

Jo crec que si, que la meva muñeca puzzle s'ensuma algo.
El fet d' haver-la netejat i que algun espontani hagi decidit jugar amb ella, la deu haver fet pensar. Clar que alguns amics aquest finde han dit: a veure si sóc jo l'últim/a que juga amb ella...!
Ni hablar, aquest honor és per a mi.

Jo no li he dit oficialment que marxa. Però ho sap. És com si estigués allà preparada...esperant el quan.
I des que vaig decidir que la donava, que cada vegada em recorda més coses que em fan riure encara més. Cada vegada que hi penso dic, òsties, que bò el dia aquell que amb la muñeca puzzle vam fer, o érem, o fins i tot anàvem a....
És que són molts anys i moltes històries. Jo que faig sempre moltes llistes, ahir vaig fer-ne una de la gent que l'ha pogut conèixer i vaig flipar. És molta.

En fin...que per si no ha quedat clar, no soporto les despedides. I aquesta està costant lo suyo.

Si voleu veure-la, passeu-vos per casa hombre!
que sabeu on visc!

Afortunados todos

2008-04-12T05:39:00.000-07:00

Fa uns dies xerràvem amb la meva companya de pis i em deia en veu molt alta que "què afortunades que sóm!".

I tot i que em rigui d'ella per aquests punts trascendentals que a vegades té, hi estic totalment d'acord.

Passats uns 3 dies, vaig tenir un moment d'aquells de "Mírate al espejo a ver si necesitas redefinirte".

Sabeu?

Moments on mantens una conversa amb el teu jo més íntim i li preguntes que què tal. Que cap a on va, on ha anat i on li agradaria anar.

En fin...

En el meu moment espejo, el meu jo reflexiu no contestava. Vaig dubtar, pensant amb molta por si m'havia quedat sense respostes.

Però suposo que quan fas la tècnica espejo i en surts sense cap canvi tot i haver pensat molt, molt, és que estàs bé. Que m'agrada on sóc i estic contenta del que he estat.
He après a passejar-me pels dies intentant viure. I a disfrutar fent-ho sense tenir la sensació que no faig el correcte.

He après a valorar allò que realment cal que sigui valorat.

He après a decidir el que és important de veritat i a deixar passar oportunitats perquè no era el moment. I això últim costa eh???

On seré, que faré o què seré ho deixo per més endavant. No em penso passar les hores pensant i programant. Al cap i a la fi, tenir una vida espontànea mola.

- I a mi m'envolta altra cop, un aire de positivisme extrany...-

P.d. estic dient-li adéu a la muñeca puzzle des de fa dos dies i costa. Costa molt!

Carta de presentación:

2008-04-09T13:12:00.000-07:00

Hola. En verdad soy una persona y no una muñeca puzzle. El nombre este de ahí arriba engaña.
Pero es que hoy me he dado cuenta que tengo un muñeco preferido. Esto. Una muñeca puzzle.
Sabéis?
Me la regaló un amigo importante. De esos que quedan ahí y no se pudre con los años. Y la muñeca en cuestión es un puzzle del ikea. Pero es que con lo sencillo que es, mola mucho!
Además, estos años he hecho un experimento sociológico y puedo decir que el 80% de las personas que lo han tenido al alcance de la vista, antes o después, o durante la conversación, han caído. Han acabado desmontando la muñeca y volviéndola a montar. La muñeca puzzle engancha. Y mira que es simple el jueguecito. 5 trozos de madera de colores.

Y hoy he tomado una decisión importante. La doy. Si. Y la verdad es que me cuesta un huevo, pero la voy a regalar. Aprovechando que la semana que viene sale el container hacia Nicaragua, la convertiré en polizón. Y como yo voy en julio, veré si llega.
Si llega: Comprovaré la fiabilidad total del servicio de containería de la empresa en cuestión. A parte, acabará en manos de alguien que le sabrá dar aún más juego.
No llega: Mierdaaaaaaaaaaaaa! Pero mola pensar donde puede ir a parar.

A parte, soy una friki que no tiene bastante con contar cosas de conciertos, o una aburrida de la vida o simplemente, alguien que tiene mucho que expresar. Pero esto de los blogs engancha y alguien dijo una vez que a el le daban dos.

A mi también. Que bien.