Afortunados todos

Fa uns dies xerràvem amb la meva companya de pis i em deia en veu molt alta que "què afortunades que sóm!".

I tot i que em rigui d'ella per aquests punts trascendentals que a vegades té, hi estic totalment d'acord.

Passats uns 3 dies, vaig tenir un moment d'aquells de "Mírate al espejo a ver si necesitas redefinirte".

Sabeu?

Moments on mantens una conversa amb el teu jo més íntim i li preguntes que què tal. Que cap a on va, on ha anat i on li agradaria anar.

En fin...

En el meu moment espejo, el meu jo reflexiu no contestava. Vaig dubtar, pensant amb molta por si m'havia quedat sense respostes.

Però suposo que quan fas la tècnica espejo i en surts sense cap canvi tot i haver pensat molt, molt, és que estàs bé. Que m'agrada on sóc i estic contenta del que he estat.
He après a passejar-me pels dies intentant viure. I a disfrutar fent-ho sense tenir la sensació que no faig el correcte.

He après a valorar allò que realment cal que sigui valorat.

He après a decidir el que és important de veritat i a deixar passar oportunitats perquè no era el moment. I això últim costa eh???

On seré, que faré o què seré ho deixo per més endavant. No em penso passar les hores pensant i programant. Al cap i a la fi, tenir una vida espontànea mola.

- I a mi m'envolta altra cop, un aire de positivisme extrany...-

P.d. estic dient-li adéu a la muñeca puzzle des de fa dos dies i costa. Costa molt!