Surt el sol!

Estan sent uns dies molt bonics aquí a Ocotal.

Per fi, després de moltes tardes de pluja, surt el sol.

I jo, començo a disfrutar i veure els fruits de la meva tasca aquí, així com començo a entendre la manera particular que té cadascú d'agraïr-m'ho.

Avui al menjador ho he passat genial. I ha quedat palès que els xavalins també. Han estat encantats!

Erem poquets ( uns 10-12) i això m'ha permès estar més tranquila així que, fent ús de la meva capacitat imaginativa, m'he saltat el que jo mateixa havia programat (bien irene, tota la feina feta, per a res...?!?) i ens hem convertit en indis.

He fet una ploma per a cadascú, ells l'han pintat. Els he posat un gomet verd al front i els he explicat que era la força índia que servia per a cridar més fort. Els he pintat la cara i hem sortit pel barri a buscar un tresor.

Quan érem pel barri jo els cridava:

-Reunión de indios! I havien de venir tots fent veure que duien un cavall.

- Esconderos! I s'ajupien i es tapaven els ulls, així els altres (quins altres???) no ens veien.

- Silencio! I anavem fent passos lents i en silenci..

La veritat és que vist des de fora era divertidíssim. Veure 10 crius flipats i involucradíssims en el joc no té preu. Lo millor era la cara de la gent que sortia de les cases per veure què passava.
I ja us dic, veure'ls tant implicats, tant encantats, rient d'una manera tant natural, m'ha fet sentir viva im'ha recordat el perquè he decidit fer tants quilòmetres.

I és que és cert que un somriure val més que mil paraules!

Per un altre cantó, ahir, en Jerti, fill de la Verónica (una noia maquíssima d'aquí), va haver d'anar a l'hospital d'urgències (digue-li hospital i digue-li urgències, clar). Jo els vaig acompanyar i vaig estar-hi una estona fent-li companyia a la Vero. Vaig anar també a recollir el seu fill petit a l'escola. I aquest matí també m'hi he passat, a veure que li deien. Al final ha quedat en res, però creiem que podia ser apendicitis. Total, que per la meva dedicació, he estat nombrada madrina oficial del nen. I jo, encantada de ser madrina!

Ahir em va passar una cosa molt tonta, però és que aquí les coses tontes s'eleven al quadrat.

Vaig sortir per anar a comprar al Palí (el súper) i vaig trigar dues hores!

Em vaig trobar a en William (responsable del menjador), la Lupita ( la de la biblio), en Brian (un nordamericà que està aquí amb cuerpos de paz) i vaig acabar anant un moment a un concert de Guardabarranco (un duo de cantautors molt conegut aquí a Nica).

Tardar dues hores en anar a comprar, em va fer sentir com a casa. I trobar-me a la gent i parar a platicar i anar saludant a molts altres em va fer pensar que potser si que començo a trobar-m'h força bé aquí. Que el seu ritme suave, suave ja no és tant pesat i que em sento com a casa, que segurament, és el que més necessitava!

Un petó gran!

P.D. Ho haveu vist això? he aconseguit penjar una foto!!! Ha tardat exactament, uns 20 minuts!