Amapala

No hi ha manera que pugui penjar les fotos.
Però avui per fi, he pogut entrar al blog! (fins ara només em deixava actualitzar sense veure el què escribia ni els comentaris de la gent...!).
Em dóna la sensació que he recuperat el contacte amb el més enllà del mar.

La veritat és que necessitava sortir una mica de la necessitat i els carrers sense asfaltar que s'han convertit en el meu dia a dia. Tothom em diu, que bé que estàs...! Si, estic molt bé, però tota aquesta experiència esgota molt a nivell mental. I quan dic molt és MOLT.

M'he adonat que per molt que es pretengui, un no és del tot empàtic. No pots deixar de mirar el món, per molt obert que siguis, amb un cert punt de vista occidental.
M'he adonat que realment, el ser d'on ets i d'on has crescut fa molt, encara que un vulgui treballar per tenir un punt de vista global, és impossible.
Explico això després de passar una crisis de fustració. Superada eh???
Però és que arribes aquí carregat d'idees. Tens un positivisme exagerat, pretens canviar tot el que pot ser canviat, millorar tot el que està al teu abast....
però veus que aquí les coses ténen el seu propi ritme. Que aquesta gent és suave per naturalesa i a tu, et costa arribar a aquesta suavitat. Sobretot quan els expliques que amb petites accions com podria ser:
-rentar-se les mans més sovint.
-rentar-se les dents un cop al dia.
Es pot fer molt, si senyor!!! Podem evitar moltes coses! I els dones el que necessiten per fer-ho. I els encomanes la força que els dura tant sols unes hores. I ho expliques als xavalins i a les mares.
I et fustres quan al dia següent arribes i està tot destrossat, quan veus que les mares són les primeres en sudar de les petites accions....!!! Arghhhhhhhhhh. Desesperació màxima.

Per això aquest cap de setmana he marxat a la illa d'Amapala. A hondures. A veure les coses amb distància. Des de fora. I he entès moltíssimes coses. He tornat carregada d'energia.
Crec que és important respectar el seu ritme,que tampoc podem arribar i canviar el món. Que potser 15 no es netegen les mans abans de dinar, però si 2 ho fan, per a mi ja és molt.
Suposo que estic aprenent a entendre que m'haig de quedar amb aquests dos que ho fan. I mica en mica, s'omple la pica que diuen.
I jo, mica en mica, em vaig omplint. No sé ben bé de què, però noto que m'estic omplint.

Avui monto el festival. És que al final vam dividir als nens. L'enric es va quedar els grans pq aixi van cada dia a la cancha a jugar a futbol i jo em quedo amb els petits. De 3 a 8 anys.
La setmana passada vam ser tots peixos i la vam liar molt. Anavem nedant pel barri fent cara de llobarros, vam jugar a jocs d'aigua i cadascú es va endur una chimbomba (uns globus) amb una cara que, com a poc artista que sóc, havia de ser un peix i va acabar sent una persona de llavis grossos. És el que té estudiar educació i no pas dibuix artístic. Eh, però déjate, que aquests, a la que els punxes una mica, no hi ha qui els guanyi de flipats eh? Alguns li van posar nom als pobres peixos...!
Avui no sé encara què serem, però la liarem més. Que ja us dic que he tornat energètica perduda! bien!!!

Un petó fort a tots!