Estrés intencionat a ocotal

Estic que no quepo en mi agenda. Aquí a la que ofereixes una mà te'n prenen tot el braç! I l'altre braç i una cama i després l'altre i així, fins que no en deixen res de tu.
Estic molt cansada. Però és un cansanci que mola.
Ara resulta que sóc la gran ocupada. L'Enric i l'Albert diuen que no sé dir que no...però en veritat és que tot i que em queixi que no tinc temps, m'agrada el que faig.
Ja sabeu que jo i el sentiment de sentir-me útil van força lligats.

Així doncs, vaig decidir anar a l'escola d'educació especial, on vaig acabar acceptant la proposta d'anar-hi dos o tres cops a la setmana, al matí unes horetes per a fer una espècie de "capacitación" a les maestres. Resulta que clar, dir que sóc educadora en una aula d'educació especial els ha fet obrir els ulls motíssim. Dir que treballo o he treballat amb nens/es autistes, síndromes de downs, transtorns psicòtics, transtorns de conducta, paralísis cerebrals els ha fet agafar-me ben fort per a no deixar-me anar. "Deme recursos española!" em diuen.
Però està clar que no puc dir que no. Haurieu de veure com és l'escola d'educació especial d'aquí. Qualsevol persona que cregui en la integració i la millor qualitat de vida dels discapacitats, entendrà perque no he sabut dir que no.

Per un altre cantó hi ha els de la casa de cultura del barri Roberto Gomez. Aquest barri a mi no em toca, però actualment no reben suport pedagògic de ningú. Ens han demanat que nem dimarts que vé a fer unes "charlas sobre buenos modales y hábitos de higiene saludables". També explicarem algun conte i aprofitarem per a treballar amb ells l'escolta activa i el treball en equip. Va bé. A veure qui diu que no quan t'adones que és una necessitat bàsica per a funcionar d'una manera més organitzada. Tenint en compte que el treball organitzat fa sobretot, que treballin millor.

Després hi ha el C.D.I. Nuevo Amanecer (C.D.I. vol dir Centro de desarrollo infantil). aquesta és la última escola que queda dels temps de la revolució. Anar-la a visitar és tot un luxe. Allà hi ha Doña Wilma. Una directora que té uns 70 anys però que no es jubila perque si ho fes, ningú assumiria les seves responsabilitats i l'escola desapareixeria. Toma ya quin troç de dona eh?
Doncs l'hem anat a veure avui i també ens ha demanat que anem a fer tallers, charlas i demés.

Jo volia passar algun dia pel Centro de ancianos. però com estan les coses, no sé ni si tindrem teeeeemps!!!

Demà marxem amb l'Albert a Estelí. A veure si podem regatejar/comprar uns altaveus per a poder fer el cine de barrio en condicions. Després a les 14h anem a Pueblos Unidos. A seguir amb les activitats amb els nostres nens.
A les 16:30h hem quedat amb un grup de joves del barri per a fer una reunió.
Estem intentant donar-li una continuïtat al projecte que hem engegat nosaltres. I hem pensat en muntar el projecte tipus activitats extraescolars. Llavors seria 4 dies a la setmana. Dividits en esports i tallers/reforç escolar. Les persones conductores de les activitats serien aquests "chubines" (chavals) d'uns 14-15 anys que són els sans del barri (no beuen, de moment no fumen ni es foten res més que no sigui tabac, van a l'escola i treuen bones notes...). Se'ls pagaria un tant simbòlic per a nosaltres (crec que vam parlar d'unes 200 córdobas) però una fortuna per als seus familiars.
La idea és que jo i l'Enric els fem una "capacitación" tipus títol de monitor en el lleure.

El divendres marxem a Granada i Masaya. Tornarem diumenge a la tarda. Que bé. Podré tornar a respirar fons i descansar. A Masaya hi ha un volcà! Molt més gran que el d'Olot eh??? Que bien!

I el dia 3 d'agost ens han demanat que fem d'observadors internacionals en un repartiment de bonos per a comprar menjar. Es veu que son unes 90 famílies i els que no tenen bonos estan al hacecho (s'escriu així hacecho?) per a robar-pegar als que l'han obtingut. Els diuen: "Cuidao! Estan aquí unos observadores internacionales españoles!" I es veu que llavors tothom es comporta.
Que bò. Però la veritat és que de la gent d'aquí no em sorpren res. L'altre dia, en Brian, un amic nord-americà que està fent una campanya de salut i reparteix condons i parla sobre la sida als instituts m'explicava que els chubines li deien: Deme condones. Yo no los uso con mi novia pero si con mis amantes.
Aix...se't queda una cara de dibuix manga (així amb la gota i els ulls rectes ¬¬') quan els sents..! Són la òstia!
Però segueixo dient que tot i així, són d'un feliç que et mors d'enveja eh???
Suposo que és el que més m'agrada d'ells. I una de les coses que més aprendré.
A recordar que passi el que passi o tinguis el que tinguis, has de ser feliç!

jalapa!

Surt el sol!

Estan sent uns dies molt bonics aquí a Ocotal.

Per fi, després de moltes tardes de pluja, surt el sol.

I jo, començo a disfrutar i veure els fruits de la meva tasca aquí, així com començo a entendre la manera particular que té cadascú d'agraïr-m'ho.

Avui al menjador ho he passat genial. I ha quedat palès que els xavalins també. Han estat encantats!

Erem poquets ( uns 10-12) i això m'ha permès estar més tranquila així que, fent ús de la meva capacitat imaginativa, m'he saltat el que jo mateixa havia programat (bien irene, tota la feina feta, per a res...?!?) i ens hem convertit en indis.

He fet una ploma per a cadascú, ells l'han pintat. Els he posat un gomet verd al front i els he explicat que era la força índia que servia per a cridar més fort. Els he pintat la cara i hem sortit pel barri a buscar un tresor.

Quan érem pel barri jo els cridava:

-Reunión de indios! I havien de venir tots fent veure que duien un cavall.

- Esconderos! I s'ajupien i es tapaven els ulls, així els altres (quins altres???) no ens veien.

- Silencio! I anavem fent passos lents i en silenci..

La veritat és que vist des de fora era divertidíssim. Veure 10 crius flipats i involucradíssims en el joc no té preu. Lo millor era la cara de la gent que sortia de les cases per veure què passava.
I ja us dic, veure'ls tant implicats, tant encantats, rient d'una manera tant natural, m'ha fet sentir viva im'ha recordat el perquè he decidit fer tants quilòmetres.

I és que és cert que un somriure val més que mil paraules!

Per un altre cantó, ahir, en Jerti, fill de la Verónica (una noia maquíssima d'aquí), va haver d'anar a l'hospital d'urgències (digue-li hospital i digue-li urgències, clar). Jo els vaig acompanyar i vaig estar-hi una estona fent-li companyia a la Vero. Vaig anar també a recollir el seu fill petit a l'escola. I aquest matí també m'hi he passat, a veure que li deien. Al final ha quedat en res, però creiem que podia ser apendicitis. Total, que per la meva dedicació, he estat nombrada madrina oficial del nen. I jo, encantada de ser madrina!

Ahir em va passar una cosa molt tonta, però és que aquí les coses tontes s'eleven al quadrat.

Vaig sortir per anar a comprar al Palí (el súper) i vaig trigar dues hores!

Em vaig trobar a en William (responsable del menjador), la Lupita ( la de la biblio), en Brian (un nordamericà que està aquí amb cuerpos de paz) i vaig acabar anant un moment a un concert de Guardabarranco (un duo de cantautors molt conegut aquí a Nica).

Tardar dues hores en anar a comprar, em va fer sentir com a casa. I trobar-me a la gent i parar a platicar i anar saludant a molts altres em va fer pensar que potser si que començo a trobar-m'h força bé aquí. Que el seu ritme suave, suave ja no és tant pesat i que em sento com a casa, que segurament, és el que més necessitava!

Un petó gran!

P.D. Ho haveu vist això? he aconseguit penjar una foto!!! Ha tardat exactament, uns 20 minuts!

Amapala

No hi ha manera que pugui penjar les fotos.
Però avui per fi, he pogut entrar al blog! (fins ara només em deixava actualitzar sense veure el què escribia ni els comentaris de la gent...!).
Em dóna la sensació que he recuperat el contacte amb el més enllà del mar.

La veritat és que necessitava sortir una mica de la necessitat i els carrers sense asfaltar que s'han convertit en el meu dia a dia. Tothom em diu, que bé que estàs...! Si, estic molt bé, però tota aquesta experiència esgota molt a nivell mental. I quan dic molt és MOLT.

M'he adonat que per molt que es pretengui, un no és del tot empàtic. No pots deixar de mirar el món, per molt obert que siguis, amb un cert punt de vista occidental.
M'he adonat que realment, el ser d'on ets i d'on has crescut fa molt, encara que un vulgui treballar per tenir un punt de vista global, és impossible.
Explico això després de passar una crisis de fustració. Superada eh???
Però és que arribes aquí carregat d'idees. Tens un positivisme exagerat, pretens canviar tot el que pot ser canviat, millorar tot el que està al teu abast....
però veus que aquí les coses ténen el seu propi ritme. Que aquesta gent és suave per naturalesa i a tu, et costa arribar a aquesta suavitat. Sobretot quan els expliques que amb petites accions com podria ser:
-rentar-se les mans més sovint.
-rentar-se les dents un cop al dia.
Es pot fer molt, si senyor!!! Podem evitar moltes coses! I els dones el que necessiten per fer-ho. I els encomanes la força que els dura tant sols unes hores. I ho expliques als xavalins i a les mares.
I et fustres quan al dia següent arribes i està tot destrossat, quan veus que les mares són les primeres en sudar de les petites accions....!!! Arghhhhhhhhhh. Desesperació màxima.

Per això aquest cap de setmana he marxat a la illa d'Amapala. A hondures. A veure les coses amb distància. Des de fora. I he entès moltíssimes coses. He tornat carregada d'energia.
Crec que és important respectar el seu ritme,que tampoc podem arribar i canviar el món. Que potser 15 no es netegen les mans abans de dinar, però si 2 ho fan, per a mi ja és molt.
Suposo que estic aprenent a entendre que m'haig de quedar amb aquests dos que ho fan. I mica en mica, s'omple la pica que diuen.
I jo, mica en mica, em vaig omplint. No sé ben bé de què, però noto que m'estic omplint.

Avui monto el festival. És que al final vam dividir als nens. L'enric es va quedar els grans pq aixi van cada dia a la cancha a jugar a futbol i jo em quedo amb els petits. De 3 a 8 anys.
La setmana passada vam ser tots peixos i la vam liar molt. Anavem nedant pel barri fent cara de llobarros, vam jugar a jocs d'aigua i cadascú es va endur una chimbomba (uns globus) amb una cara que, com a poc artista que sóc, havia de ser un peix i va acabar sent una persona de llavis grossos. És el que té estudiar educació i no pas dibuix artístic. Eh, però déjate, que aquests, a la que els punxes una mica, no hi ha qui els guanyi de flipats eh? Alguns li van posar nom als pobres peixos...!
Avui no sé encara què serem, però la liarem més. Que ja us dic que he tornat energètica perduda! bien!!!

Un petó fort a tots!

Al fresco

Segona setmana a Ocotal.
Uf, uf i uf.
Segueixo descobrint mil coses cada dia. Tinc una espècie de saturació extranya.
Segon dia d'activitats amb els xavaliins-kamikazes del menjador.
Hem fet unes normes de convivència entre tots (cosa que ens va costar, però que va acabar sortint i em va fer sentir mooooooolt bé!):
1. Hacer las tareas
2. Respetar a los demás
3. Tirar la basura en su lugar
4. Ser puntual
5. Cumplir las normas de arriba.

Si aconseguim que com a minim, no es trenqui el cartell, ja és un logro.
Hem decorat les papereres amb dibuixos. Per allò d'anar prenent consciència i tal...
I ahir vaig passar llista. Una llista d'uns 80 nens amb noms....noms nicas.
Jertri, Jari, Jeferson, Wendolin, Wilma, Jaqueline, Núvia, Amado, Jerby, Jose Carlitos, Luis Fernando... I la majori es diuen algo i Morales. I tal i com estan les coses, no m'extranyaria gens que fossin tots de la mateixa família...!

I aquest finde marxem a Ampala, una illa de Honduras! Que bien!

No puc penjar fotos avui...a la que pugui, lo prometido es deuda!

Un beso gran

Ocotal...!

A un ritme suave suave i dient tot el dia "fíjense..." escric.
Què ràpid s'acostuma una a tot.

He recuperat la simplicitat del dia a dia.
He tornat a observar al cel, la lluna, les plantes i com es pon el sol amb calma i tranquilitat.
Torno a viure, de manera efímera, sense presses. Sense horaris.
Començo a rebre el primer del que he donat!
I estic molt contenta de ser aquí.

Tot i que el menjador és un caos total (en 2 hores passen uns 300 nens-kamikazes i unes 100 persones grans), és un plaer veure com deboren els plats. Un honor poder recordar que per a menjar s'han de rentar les mans. I amb sabó.

Avui he anat a penjar cartells pel barri per anunciar que diumenge fan cinema.
"Este domingo 6 de julio podran disfrutar de una sesion de cine en el comedor, a las 6 de la tarde. Traiganse sus sillas! Los esperamos!"
Hauria volgut grabar tots els rostres que han variat cap a positiu només dos segons després de llegir els cartells.
És un plaer tenir la oportunitat de veure-ho, incidir-hi i participar-hi, la veritat és que si, sóc una aofrtunada de la vida.

Bolo, chicarica, cicena, desmenuzao, cherle, neisi, jícaro, zancudos...!