viernes, 30 de enero de 2009

Mentres mirava com en F matava al krilin en un joc de bola de drac, he pensat que s'ha fet gran i comença a saber llegir.
La N ha après a escriure "contenidor de paper" i "camp rock".
La X ja fa molt que parla. Ha après a sumar i avui m'ha dit que nosaltres tenim vagina i vulva. I que oju, lo dels nens no es diu pitu. Es diu penis.
La M m'ha confessat que no li agraden els caps de setmana. I ja no li fa tanta vergonya parlar català. Si sabéssim tots...
En S comença a controlar-se. I ja sap fer abraçades! Diu que està enamorat de la Hannah Montana. Toma ya.

Avui, que és el dia de la pau hem demanat simplement, que ens estimin tal com som.

I mentres esperem que el món ens fagi cas, escoltem i ballem tots cançons de high school musical 3. Esperant molt per dintre meu, que parin ja de fer entregues d'aquestes pel.lícules...

domingo, 18 de enero de 2009

converses amb l'entorn

I un matí al meu pueblo, dóna per parlar d'hipopòtams, cavalls, guepards, lleons, cases grans i boniques, tipus d'olives, nens i nenes, alguns "i quès", feines, mancances socials, noves tribus urbanes, sentiments de pertinença al poble, carnets de cotxe i necessitats, propostes de canvis de vida, quantes hores passes al llit, muntanya, vida, llum i sol.

viernes, 9 de enero de 2009

Y de cuando me sentí mal

Ayer, en el tren, ví a una mujer.

Tuve la mala suerte de que su rostro se cruzara con el mío.
De que sus gastados ojos fueran a parar directos a los míos.
Así que me fije más de la cuenta en ella.
La escuché:
Enferma. No puede trabajar. No família, no casa, no comida.
A sus 70 años (como mínimo) la mujer andaba a tropezones entre los vagones.
2 euros. Una sonrisa.
2 euros. Una esperanza?...
Y es que me dió mucha pena. Pena de esa que es de sentimiento.
Porque pensé que la vida es tan injusta que toda su tristeza me hace recordar que tengo una suerte de cojones.
Y me sentí mal porque me dió por pensar que valoramos lo que tenemos gracias a que otros tienen menos.

sábado, 3 de enero de 2009

London Calling



On hi havia un accent, ara hi ha una @. On hi havia l'apostrof, ara hi ha -.
Aixo nomes vol dir que tinc a la ma un teclat d'un lloc que no es casa meva.

Pero que sense voler-ho, cada vegada fa mes que m'hi senti com a casa.

M'agrada Londres. Molt. Moltissim. No exagero si compto amb els dits les vegades que hi he estat i no puc comptar-ho amb les dues mans. Aixo vol dir que masses?

Si, una passada.

Pero es la unica ciutat del mon que ha aconseguit enganxar-me tant.
Venir-hi, acaba sent, sense proposar-m'ho, una necessitat. Que fort, oi?

Jo crec que es un amor d'aquests malatissos.

El meu enamorament es va iniciar als 16 anys. I fins ara...pots comptar.

Crec que puc dir que ho conec mes que Barcelona.

M'agrada l'humor angles, m'agrada el te, m'agrada passejar pel Hyde Park i creure que no passa el temps asseguda a les escales de Picadilly. M'encanta veure la gent passar per la Leicester Square. Donar una volta fins arribar a la Carnaby Street, riure amb la penya rara de Camden, atabalar-me amb els guiris (jo una mes, d'acord...) a Portobello, comprar les PG Tips al Sainsbury, carregar la maleta d'angel delights, la fabulosa Chocolate Therapy del M&S, posar salad cream a l'amanida, repassar cadascuna de les charity shops...

El meu lloc preferit per aixo, es sens dubte Convent Garden. Us recomano a tots, si l'ocasio ho permet, gaudir d'una bona jacket potatoe al ritme d'alguna de les musiques que acompanya el lloc. Grans trobadors anglesos desconeguts. Cantautors cridant sentiments on sembla que ningu els escolti quan en realitat, cadascu que passa es queda un tros de la lletra del que aquell cantava...Ai...


I es el segon cop que comenso l'any a Londres (despres d'haver passat per Cardiff, of course!).

I aixo em fa sentir renovada d'energies. M'agrada arribar a casa teva i sentir-me la aunty Irene. Parlar dels anys que fa que ens coneixem. Riure mentre bebem te i ens posem al dia de les nostres vides. Sempre sense sorpendre'ns del que l'altre explica. Curios, oi?

I com sempre, acabar les converses amb un gran QUI ENS HAVIA DE DIR...

A mi, que em diguin el que em diguin, pero t'estimo molt.


Dakujem Ivana!