Estrés intencionat a ocotal

Estic que no quepo en mi agenda. Aquí a la que ofereixes una mà te'n prenen tot el braç! I l'altre braç i una cama i després l'altre i així, fins que no en deixen res de tu.
Estic molt cansada. Però és un cansanci que mola.
Ara resulta que sóc la gran ocupada. L'Enric i l'Albert diuen que no sé dir que no...però en veritat és que tot i que em queixi que no tinc temps, m'agrada el que faig.
Ja sabeu que jo i el sentiment de sentir-me útil van força lligats.

Així doncs, vaig decidir anar a l'escola d'educació especial, on vaig acabar acceptant la proposta d'anar-hi dos o tres cops a la setmana, al matí unes horetes per a fer una espècie de "capacitación" a les maestres. Resulta que clar, dir que sóc educadora en una aula d'educació especial els ha fet obrir els ulls motíssim. Dir que treballo o he treballat amb nens/es autistes, síndromes de downs, transtorns psicòtics, transtorns de conducta, paralísis cerebrals els ha fet agafar-me ben fort per a no deixar-me anar. "Deme recursos española!" em diuen.
Però està clar que no puc dir que no. Haurieu de veure com és l'escola d'educació especial d'aquí. Qualsevol persona que cregui en la integració i la millor qualitat de vida dels discapacitats, entendrà perque no he sabut dir que no.

Per un altre cantó hi ha els de la casa de cultura del barri Roberto Gomez. Aquest barri a mi no em toca, però actualment no reben suport pedagògic de ningú. Ens han demanat que nem dimarts que vé a fer unes "charlas sobre buenos modales y hábitos de higiene saludables". També explicarem algun conte i aprofitarem per a treballar amb ells l'escolta activa i el treball en equip. Va bé. A veure qui diu que no quan t'adones que és una necessitat bàsica per a funcionar d'una manera més organitzada. Tenint en compte que el treball organitzat fa sobretot, que treballin millor.

Després hi ha el C.D.I. Nuevo Amanecer (C.D.I. vol dir Centro de desarrollo infantil). aquesta és la última escola que queda dels temps de la revolució. Anar-la a visitar és tot un luxe. Allà hi ha Doña Wilma. Una directora que té uns 70 anys però que no es jubila perque si ho fes, ningú assumiria les seves responsabilitats i l'escola desapareixeria. Toma ya quin troç de dona eh?
Doncs l'hem anat a veure avui i també ens ha demanat que anem a fer tallers, charlas i demés.

Jo volia passar algun dia pel Centro de ancianos. però com estan les coses, no sé ni si tindrem teeeeemps!!!

Demà marxem amb l'Albert a Estelí. A veure si podem regatejar/comprar uns altaveus per a poder fer el cine de barrio en condicions. Després a les 14h anem a Pueblos Unidos. A seguir amb les activitats amb els nostres nens.
A les 16:30h hem quedat amb un grup de joves del barri per a fer una reunió.
Estem intentant donar-li una continuïtat al projecte que hem engegat nosaltres. I hem pensat en muntar el projecte tipus activitats extraescolars. Llavors seria 4 dies a la setmana. Dividits en esports i tallers/reforç escolar. Les persones conductores de les activitats serien aquests "chubines" (chavals) d'uns 14-15 anys que són els sans del barri (no beuen, de moment no fumen ni es foten res més que no sigui tabac, van a l'escola i treuen bones notes...). Se'ls pagaria un tant simbòlic per a nosaltres (crec que vam parlar d'unes 200 córdobas) però una fortuna per als seus familiars.
La idea és que jo i l'Enric els fem una "capacitación" tipus títol de monitor en el lleure.

El divendres marxem a Granada i Masaya. Tornarem diumenge a la tarda. Que bé. Podré tornar a respirar fons i descansar. A Masaya hi ha un volcà! Molt més gran que el d'Olot eh??? Que bien!

I el dia 3 d'agost ens han demanat que fem d'observadors internacionals en un repartiment de bonos per a comprar menjar. Es veu que son unes 90 famílies i els que no tenen bonos estan al hacecho (s'escriu així hacecho?) per a robar-pegar als que l'han obtingut. Els diuen: "Cuidao! Estan aquí unos observadores internacionales españoles!" I es veu que llavors tothom es comporta.
Que bò. Però la veritat és que de la gent d'aquí no em sorpren res. L'altre dia, en Brian, un amic nord-americà que està fent una campanya de salut i reparteix condons i parla sobre la sida als instituts m'explicava que els chubines li deien: Deme condones. Yo no los uso con mi novia pero si con mis amantes.
Aix...se't queda una cara de dibuix manga (així amb la gota i els ulls rectes ¬¬') quan els sents..! Són la òstia!
Però segueixo dient que tot i així, són d'un feliç que et mors d'enveja eh???
Suposo que és el que més m'agrada d'ells. I una de les coses que més aprendré.
A recordar que passi el que passi o tinguis el que tinguis, has de ser feliç!

jalapa!