Hi ha gent que paga diners per a fer teràpia. Va a un lloc amb la intenció que algú li solucioni la vida i en surt d'allà convençut plenament. Clar, llavors les coses li van millor.
Deu ni dó la psique com ens la fot a vegades!
Jo sóc més de teràpies alternatives:
M'atiborro de gelat de xocolata.
Fumo més (aquesta hauria d'abandonar-la ya!).
Truco a l'Anna.
Miro una peli amb la Marta.
Faig un cafè amb la Nai.
Em cuido. (referint-me al moment aquell en que et poses totes les cremes que no t'has posat durant l'any, menges tot allò que hauries d'haver menjat fa 3 mesos, etc.)
Cuido als altres i penso: que afortunada sóc de tenir-vos a prop!
Llegeixo a la fresca.
Em preparo un mojito (aquesta és de suelen total, ho sé, però va de conya!).
Faig com a mínim mitja hora de sofà (els diumenges sobretot)
Intento riure. Molt.
Coneixo altres llocs (aquesta és la que més bé em va).
Canto a la dutxa.
Eh, i us sorpendrieu de lo bé que van!
La última que he descobert és la del running. Una passada.
domingo, 22 de junio de 2008
martes, 17 de junio de 2008
(in)Coherència...?
Tot i passejar-me per aquesta vida pensant que a hores d'ara res em pot sorprendre...
Avui (o ahir, ara no ho recordo) s'ha fet la primera sessió del judici a Nanysex. Un paio de 26 anys que es feia passar per cangur per a poder abusar sexualment de nens. En total 5 (i els que no deuen haver sortit a la llum) d'entre 6 mesos i 2 anys.
Això, haig de reconèixer que no em sorprèn gens. Malauradament la meva persona s'ha acostumat a llegir bestieses d'aquest tamany quasi cada dia.
També sóc de les que considera que hi ha persones en aquest món, amb patologies diverses, que són capaces de fer de tot.
Avui però, al diari llegia que aquest personatge pateix d'una parafília de tipus pedòfil. És a dir, sense alteracions de les facultats mentals necessàries per a comprendre el valor i conseqüències dels seus actes i dirigir-los voluntàriament.
Pregunta número 1. On és el límit del que pot considerar-se enfermetat mental si ets conscient de la magnitud dels teus actes? Psíquiatric o presó? Malalt o simplement, mala
persona?
També he llegit, un pèl més avall, que s'enfronta a 39 anys de presó. Perquè la Fiscalia no ha qualificat els fets com a agressions sexuals. No han trobat signes d'intimidació o violència.
D'acord. Vull recordar que estem parlant de nens d'entre 6 mesos i 2 anys.
Quina intimidacíó ha de rebre si es feia passar pel cangur?
Com pretenem que un nadó respongui amb violència davant d'un fet així?
Pregunta número 2. Hi ha algun nen d'aquesta edat que rebi classes extraescolars de Karate?
Hi ha algun nadó que sigui capaç de fotre una patada al cap a algú que li fa això? Algú coneix algun nen amb criteri suficient com per a defensar-se en un moment com aquest?
Jo només vull una mica de coherència social ja que a vegades estem carregats d'incoherència personal.
Avui (o ahir, ara no ho recordo) s'ha fet la primera sessió del judici a Nanysex. Un paio de 26 anys que es feia passar per cangur per a poder abusar sexualment de nens. En total 5 (i els que no deuen haver sortit a la llum) d'entre 6 mesos i 2 anys.
Això, haig de reconèixer que no em sorprèn gens. Malauradament la meva persona s'ha acostumat a llegir bestieses d'aquest tamany quasi cada dia.
També sóc de les que considera que hi ha persones en aquest món, amb patologies diverses, que són capaces de fer de tot.
Avui però, al diari llegia que aquest personatge pateix d'una parafília de tipus pedòfil. És a dir, sense alteracions de les facultats mentals necessàries per a comprendre el valor i conseqüències dels seus actes i dirigir-los voluntàriament.
Pregunta número 1. On és el límit del que pot considerar-se enfermetat mental si ets conscient de la magnitud dels teus actes? Psíquiatric o presó? Malalt o simplement, mala
persona?
També he llegit, un pèl més avall, que s'enfronta a 39 anys de presó. Perquè la Fiscalia no ha qualificat els fets com a agressions sexuals. No han trobat signes d'intimidació o violència.
D'acord. Vull recordar que estem parlant de nens d'entre 6 mesos i 2 anys.
Quina intimidacíó ha de rebre si es feia passar pel cangur?
Com pretenem que un nadó respongui amb violència davant d'un fet així?
Pregunta número 2. Hi ha algun nen d'aquesta edat que rebi classes extraescolars de Karate?
Hi ha algun nadó que sigui capaç de fotre una patada al cap a algú que li fa això? Algú coneix algun nen amb criteri suficient com per a defensar-se en un moment com aquest?
Jo només vull una mica de coherència social ja que a vegades estem carregats d'incoherència personal.
viernes, 13 de junio de 2008
Mecanoscrit del segon orígen
Vaig llegir aquest llibre a l'egb i em va entusiasmar. Parlava de la fi del món i a mi, em fascinava la idea d'estar-hi sola i tenir la responsabilitat inconscient de tornar a crear-lo.
Ara està passant una cosa així. Com a mínim, les iaies (i les/els no tant iaies) s'ho pensen. Compren compulsivament. Arròs, patates i...arròs. Jo compraria tonyina que regalima també, per acompanyar.
Que no hi hagi pollastre al carrefur és culpa dels transportistes. Que no hi hagi benzina al món és culpa dels transportistes. Que a l'escola portin els nens 2 dies menjant calamars a la romana congelats, és culpa dels transportistes.
En veritat, són uns alienígenas dolents que, camuflats amb un mono a lo mario bros, han decidit destruïr-lo (el món). I per a que ningú els pari els peus, van d'humans. La estratègia és clara, les premises més: "Que si no podem menjar, que si no arribem a final de mes, que si esto y lo otro".
Jo, ens al contrari, apoyo a aquests alienígenas. Crec que en veritat els dolents són els de dalt, tot i que la máxima responsabilitat de que siguin allà dalt és nostra. Aquests si que ho són de dolents, que ens fan creure (pobres iaies) que ens ajuden. Que ens fan creure que ens escolten.
Que ens diuen que la culpa de tot la té el mario bros aquell que és dalt del camió, tallant una carretera i demanant a crits que algú el tingui en compte. Que algú l'escolti, entengui la seva situació i vegi que no és gens sostenible.
No es poden doblar els preus d'algo si és una necessitat bàsica. I a vista de tots queda clar que mal que ens pesi, hem fet que la gasolina dels collons sigui una necessitat bàsica.
Ara està passant una cosa així. Com a mínim, les iaies (i les/els no tant iaies) s'ho pensen. Compren compulsivament. Arròs, patates i...arròs. Jo compraria tonyina que regalima també, per acompanyar.
Que no hi hagi pollastre al carrefur és culpa dels transportistes. Que no hi hagi benzina al món és culpa dels transportistes. Que a l'escola portin els nens 2 dies menjant calamars a la romana congelats, és culpa dels transportistes.
En veritat, són uns alienígenas dolents que, camuflats amb un mono a lo mario bros, han decidit destruïr-lo (el món). I per a que ningú els pari els peus, van d'humans. La estratègia és clara, les premises més: "Que si no podem menjar, que si no arribem a final de mes, que si esto y lo otro".
Jo, ens al contrari, apoyo a aquests alienígenas. Crec que en veritat els dolents són els de dalt, tot i que la máxima responsabilitat de que siguin allà dalt és nostra. Aquests si que ho són de dolents, que ens fan creure (pobres iaies) que ens ajuden. Que ens fan creure que ens escolten.
Que ens diuen que la culpa de tot la té el mario bros aquell que és dalt del camió, tallant una carretera i demanant a crits que algú el tingui en compte. Que algú l'escolti, entengui la seva situació i vegi que no és gens sostenible.
No es poden doblar els preus d'algo si és una necessitat bàsica. I a vista de tots queda clar que mal que ens pesi, hem fet que la gasolina dels collons sigui una necessitat bàsica.
miércoles, 11 de junio de 2008
Vainilla sky
Lalala...
D'aquí dos setmanes i pico marxo lluny, molt lluny...
I molt de temps, molt, molt...
I la muñeca puzzle al final ve amb mi...!
Lalala
I d'aquí dos setmanes és Santju...
lalala...
i hi haurà la mojito's party (por fiiiiiin!)...
i l'1, 2, 3...
i el meu aniversari
i venus estarà al meu signe (o era el sol?)
i acabaré la feina i estaré oficialment de vacances!
i veuré al Jack Johnson.
i tot fa olor a vainilla!
(* el lalala s'ha de llegir cantant i no ho feu a l'estil massiel, por dios!)
sábado, 7 de junio de 2008
Pienso luego hago cosas
Me quito las manos de los ojos mientras mi boca pronuncia un exagerado ai.
Ya no soy lo que era. Ya, si d'eso, reconozco que me he hecho mayor.
Pienso luego escribo. Escribo luego borro. Borro luego pienso.
Y aquí estoy pero allí debería estar.
Pienso luego escribo. Escribo luego leo. Leo luego escribo más. Lo borro. Otra vez...
Mi mano en la boca me recuerda ese porque de lo que estoy preocupada. Y no debería estarlo.
Cuando tus ojos se cierran solos y tu cabeza empieza a bajar, quiere decir que necesitas descansar. Así que hazlo ya. Pero no puedo, porque estoy preocupada.
Estar preocupada por algo es una putada. Y preocuparte de cosas tontas o de cosas que no dependen de ti, aún jode más.
Pero es imposible decidir no preocuparse por ese algo. No podemos decir: Ya. A partir de ahora me la suda. Porque no, porque la vida no es así, ni los humanos somos así ni nuestros cerebros actuan así.
Lo que también da mucha rabia es pensar: no quiero preocuparme tanto, no quiero preocuparme más. Y cuanto más lo piensas...plaf! más te preocupas. Eso jode. Tanto o más que la canción esa horrible que escuchas en la radio y se te pega y se va quedando hasta que te das cuenta que llevas 6 horas cantando esa basofia por lo bajini. Ohhhhhhhhhhhhh! que rábia!
Lo bueno es que mientras escribo esto, estoy tan preocupada por encontrar una concordancia entre mis palabras que eso que me preocupa de verdad ha pasado a un segundo plano.
Y lo malo es que me preocupa acabar de escribir esto porque lo que me preocupa que había pasado a segundo plano, subirá de nivel y volveré a estar preocupada por eso, otra vez.
Ya no soy lo que era. Ya, si d'eso, reconozco que me he hecho mayor.
Pienso luego escribo. Escribo luego borro. Borro luego pienso.
Y aquí estoy pero allí debería estar.
Pienso luego escribo. Escribo luego leo. Leo luego escribo más. Lo borro. Otra vez...
Mi mano en la boca me recuerda ese porque de lo que estoy preocupada. Y no debería estarlo.
Cuando tus ojos se cierran solos y tu cabeza empieza a bajar, quiere decir que necesitas descansar. Así que hazlo ya. Pero no puedo, porque estoy preocupada.
Estar preocupada por algo es una putada. Y preocuparte de cosas tontas o de cosas que no dependen de ti, aún jode más.
Pero es imposible decidir no preocuparse por ese algo. No podemos decir: Ya. A partir de ahora me la suda. Porque no, porque la vida no es así, ni los humanos somos así ni nuestros cerebros actuan así.
Lo que también da mucha rabia es pensar: no quiero preocuparme tanto, no quiero preocuparme más. Y cuanto más lo piensas...plaf! más te preocupas. Eso jode. Tanto o más que la canción esa horrible que escuchas en la radio y se te pega y se va quedando hasta que te das cuenta que llevas 6 horas cantando esa basofia por lo bajini. Ohhhhhhhhhhhhh! que rábia!
Lo bueno es que mientras escribo esto, estoy tan preocupada por encontrar una concordancia entre mis palabras que eso que me preocupa de verdad ha pasado a un segundo plano.
Y lo malo es que me preocupa acabar de escribir esto porque lo que me preocupa que había pasado a segundo plano, subirá de nivel y volveré a estar preocupada por eso, otra vez.
miércoles, 4 de junio de 2008
Estoy cansada
Muy cansada.
De compartir, de controlar, de procurar, de hablar, de esperar, ...
Muy cansada de todo.
No entiendo como el mundo sigue así de mal, no veo claro que nada vaya a cambiar.
Y me duele todo.
La cabeza, la espalda, los pies, las caderas, las muelas.
Me duele muy mucho, todo.
Estoy llena de chiringuitadas!
De compartir, de controlar, de procurar, de hablar, de esperar, ...
Muy cansada de todo.
No entiendo como el mundo sigue así de mal, no veo claro que nada vaya a cambiar.
Y me duele todo.
La cabeza, la espalda, los pies, las caderas, las muelas.
Me duele muy mucho, todo.
Estoy llena de chiringuitadas!
domingo, 1 de junio de 2008
Primaveras!
Si sumem
MGMT
Eric's Trip
Public Enemy
Eric's Trip
Public Enemy
Explosions in the sky
De la Soul
Vampire Weekend
The Felice Brothers
Bishop Allen
Portishead Auditori
Why?
Devo
Cat Power
The Go! Team
The rumble strips
Fanfarlo
Dirty Projectors
Rufus Wainwright
Menomena
Morente Omega&Lagartija Nick
Dinosaur Jr.
Les savy Fab
Animal Collective
Simian Mobile Disco
+
Birres
Rons
Patatas fritas
Patatas fritas
encuentros i reencuentros
=
Feliç Primavera'08
Feliç Primavera'08
(y yo no me explico cómo sigo viva!)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)