Santa Merche'08

I com cada any, acabo pensant el mateix. No m'agraden aquests tipus de concerts.
No soporto que hi hagi tanta gent. Que es facin "avalanchas!" perquè es posa a ploure.
I no és que plogui.
És que la Merche plora.
No li mola que hi hagi tanta gent per la seva festa i que es colapsi la ciutat.
Tampoc li mola que els nens de 16 anys hi vagin, amb garrafes de calimotxo que han fabricat abans d'entrar.
Pobre Merche. A sobre, no la deixen ni oferir cubates als seus convidats!
opció A: Birra
opció B: Tinto de Verano (Tinto de Verano?????!!!????)

I sembla que no se n'adonen els que li munten la festa però és que ella, ja fa uns quants anys que plora i ningú li fot ni putu cas.

Algun any deixarà de plorar la pobre Merche????

My name is ?

Últimament, entre birretes al tiriti i cafès a casa de, parlem bastant sobre els noms que li posarem als nostres fills. És el que té tenir una prenyi al grup.
Que ens agafa a tots un instint matern/patern-alista que pa qué.

Jo des de sempre he volgut posar-li Neil al meu primer fill. Neil perquè m'agradava molt en Neil Codling, pianista de Suede, el meu gran grup de quan vaig començar a fer-me gran.
Però clar, ara aquest nom s'ha posat de moda. I jo no vull que el meu fill tingui un nom que té tothom.
Després vaig tenir un moment de Noah. Però per nen també.
M'atreia Noah perquè depèn del país on ets, és per nen o nena. A les amèriques del nord per exemple, és un nom per a nen. Total, que vaig decidir que no podia posar-li aquest nom perque aquí, és un nom oficialment per a nena.

Però els noms que de veritat m'agraden per a (en aquest cas) les meves futures filles són:

Tránsito i Camino.

Tránsito en honor a la puta que surt a la casa de los espíritus, la Tránsito Soto. Vaig veure la peli fa uns anys i he de reconèixer que vaig flipar amb lo bé que li quedava el nom a aquesta dona.
Camino crec que també ho vaig sentir en alguna peli.
Quina grans noms.
Però no els podré posar aquests noms tampoc, això si que seria crear-los un trauma.
No pot ser que posi un nom essent conscient de tots els daltabaixos psicològics que pot tenir.
No, no i no. A canvi, he decidit que per no quedar-me amb les ganes, li posaré al meu gos Trànsit, si és que algun dia en tinc algun.

I res, amb tants noms, ara torno a estar una mica en busca de.
Al final crec que em quedaré amb Nil, Biel, Aleix, Roger, Aina, Idoia, Uma o Mariona.

Hauría de començar a posar-me a fer les coses aquelles que des de fa una setmana tinc pendents (i en son unes quantes).
Jo vull, tu vols, tots volen que em posi al dia ja d'una vegada.
Però és que no en tinc ganes.
Mira, em ve de gust seguir estan una mica desordenada.


Hola, em dic Irene i estic en trànsit.
Tu, com estàs?

Eco! e cuando llego a cazza...

Bé. Si. Ja hi sóc a burbuja city. Ja m'han posat al corrent de tot. Tenia raó. No ha passat res.
Tot segueix igual. La mar de bé. Tothom feliç i molt content.
I jo que me'n alegro.
A les nits no puc dormir i als matins a la feina estic que m'arrossego. Els ulls em ploren de la son que tinc. Però ja és això. I'm jet lagging. Però fins quan???

Explico que ha anat bé, que tot ha sigut perfecte, però ho explico tants cops, que em canso.
Explico la impressió que em queda del país un cop no hi sóc. Explico que crec què hauria de millorar i què hauria de quedar-se com a procés estàtic. Però sento que no sóc ningú per fer-ho.
Explico que entenc el perquè de moltes coses, tot i que no comparteixo les maneres com es solucionen. Explico sobretot, que estic contenta d'haver-hi anat.
I no paro d'explicar. I no paren de preguntar.
Les novetats ens poden. I volem saber.

El conèixer ens fa créixer. Que grans que som, joder!

Breve resumen del espacio en que no he estado

La catedral de León

Little corn Island

La meva casa de Corn Island (into the wild eh??? vaig dormir amb una taràntula al sostre!!!)

I més little corn Island. Lo más del món mundial. El meu petit paradís.

I bé, si, demà. Ara ja de veritat. Que fort. Managua. Miami. Londres i per fi, Barcelona.



Aquests dos mesos que he passat lluny han estat, per damunt de tot, i dit així de manera simple per a que tothom capti el concepte global: de puta mare.



En la meva vida havia fet tantes coses, tant diferents.

Ha estat l'estiu tàntic. Que ve de tant, no ens confonguéssim.

Mai havia rebut TANTS mails.

No havia agafat TANTS autobusos tampoc.

No havia anat a TANTS llocs en TANT poc temps.

No havia patit TANTS canvis emocionals (enriquidors, sempre!).

Puc dir que he conegut a TANTA gent! TANT maca!

També he begut TANT ron! I he menjat TANT arròs i TANTS frijoles!!!

M'he rigut TANT i he parlat i escoltat TANTíSSIM!!!



Però els excessos tàntics s'acaben.

I dilluns torno a treballar...
Tinc tantes poques ganes!

Last call

Estic extraemocionada. Aquesta setmana són les fiestas patronales d'aquí Ocotal. He vist lo dels toros (a lo rodeo total i sense fer-los mal, que és important), aquesta nit hi ha el evento importante del año. La elección de la Reina de las fiestas!!! I demà el carnaval, que són 6 concerts pels carrers que tallen. Dimensión costeña, comando tiburón, las nenas...Peazo grups. I peazo festival que ens fotrem. Està tot el poble amb unes ganes des de fa dos setmanes!!! Imagineu-vos nosaltres, que és el nostre finde de despedida!!! També hem muntat una parrillada el dissabte amb tota la penyica que ens ha estat fent suport...

I sembla mentida però si, sens dubte, el temps passa.
A vegades massa a poc a poc, a vegades rotllo relámpago.
A mi aquest estiu m'ha passat volant. Massa rápid. Però bé, em diuen que és perque ho he passat bé, he disfrutat i no he parat.
Tindrán raó segurament.
La cosa és que dilluns ja marxem d'Ocotal definitivament.
Això implica un munt de coses que per suposat, ara no escriuré.
Me quitao una mica del meu hàbit viciós de fer llistes.
I estic emocionalment tovenca, com diria un vell savi (perdona però et queda taaant bé això de vell savi...! jajaja).
Perquè costa.
Tot costa.
Costa pendre la decisió d'estar dos mesos desconnectada. Costa estalviar per pagar el puto bitllet d'avió. Costa arribar fins aquí. Costa adaptar-t'hi i un cop ho fas, el que més costa és marxar. Total que aquesta setmana està sent una setmana costosa. Dura per a mi.

A sobre, pensava "ahogar mis penas" baixant amb barca pel rio san juan, que diuen que és impressionant i veus cocodrilos, i volia passar-me per la reserva natural de Indio Maíz...pero ahir em van trucar que han cancelat el vol que va a San Carlos per el temporal.
Ohhhhhhhhhhhhh.
Però a grandes penas, gratas soluciones (no era així segur, però queda bé) així he canviat la ruta i marxo a Ometepe (hola em dic Irene i estaré en una de las 7 maravillas del mundo. Mola tant dir això!), Rivas i finalment, Corn Island. Toma ya.

Deixo per a quan torni a "burbuja city" (el pueblo on no passa mai res...) la reflexió, la valoració, l'escrit místico-emocional-maduro-justiciero que segur que faré. És lo que té veure món.

I res....ens veiem el 31.
Eso es ná y menos!!!

Oh! El locutori malvado torna a tenir senyal de internet! I va millor que abans!!!

I mira què ha passat! És el dia de les fotos!

Un regal per als que sempre em demaneu fotos, fotos, fotos!

Allà voy!!!

Mira mama, estic bé i menjo bé! Això és en un rancho de la Laguna de Apoyo.

Ocotal

(un carrer del centre. On posa Palí és el super on comprem el que trobem)

A fer feina!

Alguns dels millors indis del món!

Camí cap al cràter del volcà MOMBACHO

Una flora i una fauna!!! vam fer nit allà i vam fer senderisme nocturn. Molt xulo. A més el lloc, com podeu veure té un punt de misteriós, màgic i preciós impresionant. Vaig estar buscant granotes, salamandres endémicas del mombacho, monos perezosos, carablancas...

I en vam trobar eh? Al matí següent vam fer la ruta del Puma, 4 hores caminant per pujades de més de 50 graus d'inclinació. Joder!!!

però val la pena l'excursió. A més, regalats. L'Enric, jo i en Januar, el guia. Un tiu que ho vivia completament i t'ho transmet. Vam estar mirant les plantes i flors que hi havien. ens va ensenyar una orquídea que també és endèmica del Mombacho!

uuuhhhhh!!! Puc dir que he vist coses úniques!

Las Isletas (GRANADA)

Un conjunt de 365 mini illes espectaculars! Diuen que són fruit d'un derrumbament del volcà mombacho fa anys. Són precioses!

En algunes hi viuen Nicas (els sandinistes van repartir les illes a alguns pobres sense posar ordre ni condicions fet que va crear un pique bestial entre els veïns) en altres hi viuen super poderosos extrangers que han decidit comprar una illa. O no hi viuen, que és pitjor.

La nostra amiga especulació es pot trobar a tot arreu. Hi ha una discòrdia gran doncs els Nicas que van rebre les terres a canvi de res les venen per 2.000 dòlars a gringos. Els gringos més bons s'hi queden a viure. Els altres les reconstrueixen i les arreglen i les venen per 45.000 dòlars.

A part d'aquest negoci asquerós i destructiu, és un lloc verdaderament paradisíac. Les isletas són precioses. En una hi ha una escola. Els nicas que hi viuen es traslladen en barca i és molt graciós veure a la costa de la Isleta on hi ha l'escola, tot de mini barques anclades.