Adiós

Vaig a Ocotal, una ciutat situada al Nord de Nicaragua. A mitja hora de la frontera amb Honduras. Vaig al barri de Pueblos Unidos, barri que va néixer degut al reagrupament de les víctimes de l'Huracà Mitch l'any 1998.
Ja en fa una pila d'anys oi? Si. Però sembla que allà no passa el temps. No han millorat gens les coses. Les persones que es van quedar sense res, que en van ser moltes, segueixen sense res. Per tant, és cert que d'on no n'hi ha no en raja?

Fa un temps, l'Albert va decidir desafiar aquesta frase feta, pensant sempre que el canvi és possible, encara que sigui a poc a poc. L'ingredient màgic? La paciència, sens dubte.

L'Albert porta 3 anys allà i com que és una mica cul inquiet ha participat/engegat mil projectes. La veritat és que ha aconseguit moltes coses. Una guarderia, plaques solars, ha creat un menjador social on cada dia hi mengen 300 persones (gent gran i nens), etc. És un crack.

I jo, al saber d'aquesta història vaig pensar que també volia desafiar aquesta frase. Jo no puc aportar diners, no puc aportar poder...però em puc aportar a mi. Que això quant no tens res ja s'agraeix moltíssim ( i no en un sentit negativista de la meva persona, eh?)

Molts m'heu preguntat:

"que vas a fer allà?"

Us sorpendrieu si us digués simplement, "a escoltar"?

Si, segurament per això a tots us dic, "vaig a dinamitzar un centre blablabla".

Però en veritat, vaig a escoltar. O així com a mínim m'ho prenc jo. Vaig a escoltar a aquell que necessita ser escoltat, vaig a tenir en compte les prioritats de cadascú, vaig a escoltar als nens i ajudar-los a créixer amb un somriure als llavis.

En termes científics? Vaig a donar una atenció humano-emocional gratuita. I sembla mentida, però tot i ser "for free", ningú els la dóna!

I que cony, vaig a sentir-me útil i disfrutar de les coses petites. Aquelles que per desgràcia, algú insisteix en que oblidem a base d'anar-nos omplint el cap d'absurditats.

Un petó gegant i intento informar-vos en la mesura del possible!