lunes, 24 de noviembre de 2008

la maldición

Hoy he sido testigo de una conversación entre dos xavalitas que esperaban el metro.
La rubia le contaba a la morena que no podía más.
Yo al escuchar esto pensé: uf, pobre chica, qué le debe estar pasando!
Olvidé la media de edad que hacían entre las dos.
El no poder más, la rubia lo atribuía al cansancio que le producía tener que decirle a su chico que le hiciera más caso.
Cosas como: es que no puedo más tía. se lo he dicho mil veces y suda de mi cara. estoy harta de que pase de mi.
Acto seguido mi mente decía en voz baja, que cabrón el tío, mira que pasar de la pobre chica rubia...
Ups, se me olvidó otra vez la etapa en la que estaban.
El chico, el pobre malvado, lo único que hacía era decirle que sus padres tenían razón.
Es que vete tu a saber que le hacía la rubia a sus padres...
Un shock tenía la rubia. Un verdadero terremoto devastador en sus neuronas.
Luego, mientras la amiga morena(za) le decía que era normal, que el chico no se tenía que meter en los follones papales. (muy oportuna la amiga. A esta se le escapa la norma básica de la amistad entre las chicas. " apoyame SIEMPRE. aunque no tenga razón".) la rubia ha gritado bien fuerte que estaba harta, que que ganas tenía de hacer 18 años, irse de casa y ir a su rollo.
La morena(za) callaba. (Bien, aprendió lo de la prudencia).
Y la otra venga a rajar de sus padres. Y venga a decir que quería ser adulta.

18, 18, 18, 18. Años, años más, más aún.

Yo al subir al metro y dejar de tenerlas al lado he empezado pensando que estamos mal. Que si lo que nos importan son cosas tan banales, tenemos un problema social gordo. Vale que eran adolescentes, pero tirando a post ( mira, y un poquito posh!). Y igualmente, que más da. A veces he oído conversaciones peores de gente mayor.
Pero sin querer he acabado pensando: ai nena, deixa't estar i disfruta ara que tens zero obligacions. És una sort sentir-te només preocupada per si no et fa cas aquell que tant t'agrada. Si et precupes de coses tant petites és perquè tens la sort de no preocupar-te per res més.
Que la vida no és una cosa fàcil. I tu t'has de sentir afortunada.

Y quien volviera a los 16...

6 comentarios:

marçal guasch dijo...

als 16, però que dius? quin pal!!!

Irene dijo...

En sèrio???
doncs jo trobo que és la millor època. Ets conscient, disfrutes mogollón i tens mínimes preocupacions. Estudiar, parar la taula, recollir l'habitació..
JO FIRMAVA!

Anónimo dijo...

no pas... mai aniria enrera... i tornar a l'escola... bufff never...
la camera funciona, ara falta agafar-li el truquillo!! prepara't perquè hauràs de somriure per ella!
Un peto

/xesc1


pd: guardaré aquesta actualització teva per si algun dia l'hem de llegir junts, ok?

Anónimo dijo...

Estimada airin... molt bona pensada.
Primer de tot. Tot i que no baixo a Barcelona del 24 al 29, m'agafo festa fins el 4. Lo d'anar a londres em sembla molt bé, però a part de que la Claudia no hi serà i que per tant no hi tinc sostre, la Gaby (i dos voluntaries més) estaran aquí fins el dia 4, cosa que també em faria certa gràcia estar a Cardiff. Per altra banda, lo de les jaquet potatoes a covent... mmmmmmm... m'ha fet certa graciota!

/xesc1

Anónimo dijo...

ireneta del meu cor...
ja se que a tu fa molt que no et veig i és per aquest motiu que tinc tantes ganes de veure't i em fa tanta il·lusió que vinguis a veure'm. Però a tu et veuré durant els proxims 6 mesos (i espero que més) a la gaby... ves tu a saber quan... rares vegades sóc egoista (no s'hi val posar música pel mig ara), per tant deixa'm ser una miqueta egoista i... crec que em quedaré a Cardiff fins que marxi la gaby i les altres voluntaries... em sap greu, de debo... deixa'm parlar amb la gaby per saber segur que es queden a Cardiff fins el 4 (no crec que facin cap altra pla diferent) en cas contrari i tant que aniré a londres amb tu! Sorry... però ei no has d'oblidar que ens veiem en menys de 15 dies... iujuuuu

/xesc1

lia dijo...

si, als 16 molava...desfase total!