Dimecres a la nit

I és que les coses més importants en aquesta família passen sempre de nit.
Altra cop, mentres el món és mou, en Nil neix.
Igual d'important per als que l'envoltem i amb ganes d'ensenyar-li com funciona tot plegat per a que sigui una molt bona persona. No patiu, tindrà sobretot un bon mestre. En Pau, el seu germà ja és un nen espavilat i gegant de cor i tot i que encara no arribi als 3 anys ja li porta una ventatge important així, la poca experiència que en té de viure el servirà per protegir al petit de la casa. Perque ell ja és el gran!
Ara les coses canvien. La moneda s'ha de tirar dos cops i d'aquí un temps es mesurarà al milímetre a qui dels dos li han posat més coca-cola sense cafeina. Però s'estimaran.
Ho sé perquè la mare segueix sent més forta que una ( o dues) muntanyes i més guapa que la lluna El pare crec que segueix flipant. Però amb en Pau se n'ha ensortit amb un exel.lent i amb en Nil ho farà encara millor!
I és que per damunt de tot encara que aquesta família decideixi sempre actuar de nit, sabem com ho fan i sabem on són perquè per allà on passen deixen un rastre d'amor especial.
Felicitats pares. A ser el doble de feliços!

Los veranos pasan. Y pasaron.

Y los otoños al ritmo que vamos tambien van pasando.

Y todo pasa.

Y dicen que las cosas pasan por algo.

Y que si pasa es porque tenía que pasar.

Pasa la vida y pasan los días.

Pasaran más de mil años tambien y aquí seguiremos.

Escribiendo de otra forma pero pasando. Como algo que fuimos, somos o vamos a ser.

Porque aunque todo pase, nosotros seguimos siendo, somos.

Y somos y seremos tontos. Pasando de muchas cosas. Pisando a otras cuantas.

Y en eso estamos, en pasarnos y pisarnos.

Nada de abrazarnos o besarnos.

Lo que nos gusta es quejarnos.

Y por mucho quejarnos, las cosas, siguen pasando.

Y pasan corriendo!

Los veranos pasan.

Si, señores y señoras. Ya ha llegado. La vuelta al cole. Que bien podría ser una manera de decirles, bienvenidos al volver a pensar y a estar corriendo todo el día pa'rriba y pa'bajo.
Porque a eso se refiere uno cuando habla de la vuelta al cole. Parece que en verano nos quedamos en "pause". Hasta que alguien nos dice ep, que ya está, la vuelta al cole y el sr. corteinglés se han puesto las pilas. Empiezan....hoy!
Y venga, de golpe, olvídate de las cervecitas en el bar de la esquina (que a mi me queda a cuatro calles), esas patatas bravas que pican, esas miradas, calores, ataques de, playas, soles, colores, pelos al viento y sudores.
Bueno, los sudores siguen con la vuelta al cole, pero no pasa nada. Lo soportamos.
En fin, que bienvenidos otra vez, a eso, a la vida normal, al pensar, al ir atrejeado y trajeado, al desear que llegue el viernes, al odiar mucho los lunes y sobretodo al aprender.

Feliz vuelta al cole.

Malhumor de lowcost.

Reconec que he tingut unes setmanes de malhumor de lowcost. Fàcil, barato, ràpid, gratuït.
Però ara ja està. La comunitat de neurones del meu cervell deu haver fet una reunió extraordinària per a dir BASTA YA! al meu malhumor.
Això i la teoria aquella d'aquell (segurament) senyor que deia que el que ens envolta afecta directament al nostre estat d'ànim. Així que serà també que d'aquí dues setmanes em faig especialment GRAN i em fa il.lusió, que ja fa caloreta, que ja vénen de gust les cervesetes a totes hores (no, no me llamen Lindslay Lohan), que ja m'he pintat les ungles dels peus per a poder portar xanclas con encanto, que vé de gust la síndria per sopar, que he canviat el bruc ronyós del meu jardí, mmm...! i els mojitos!!! i els concerts i nits a la platgeta, que l'hamaca de Nicaragua ja està penjada, que vens i vinc i vaig i vas i tornes i no t'envas.
I aix...! que ja ho tenim això. Que vé el millor de l'any. I que s'ha de disfrutar, clar que si.

Com deia en William Wallace: LIBERTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAD!!!
I com dic jo: QUE NO NOS QUITEN LO BAILAO!!!

Enjoy the summer my friend.

free kids party

I seguim amb el rollito quejica. I a propet de casa. Sort que d'aquí poc arriben els concerts a la fresca i l'estiuet bò.
Aquest cop em queixo de les festes infantils que algú, algun dia, va decidir començar a fer en els parcs infantils per la patilla.
Visc al costat d¡un parc de dos nivells. Al nivell 1 hi ha els columpis degudament tancadets per a que el meu gos no s'hi cagui ni s'hi pixi cosa que entenc i valoro. Al nivell 2 hi ha una esplanada on passegem alguns al gos. Sempre amb les bossetes per la caca, sempre vigilant que no molestin.
Fins aquí tot coherent, es clar que si.
Avui quan tornava de passejar el gos he al.lucinat. Em sembla estupendo que facin festes, suposo que jo quan sigui més gran i més mare també ho faré. Ara, el que no em sembla bé és la merda que s'acumula al costat. La veritat és que la vista era patètica. Dins el parc toooooot ben net i polit. Just a 1 metre, toooooooooooot plè de merda i restes d'una free kids party. Confeti, globus, gorrets d'aquests de paper, dos gots de plàstic...
Collons, no cal.
Si jo vigilo que el meu gos no embruti, els pares han de vigilar més. Si jo procuro educar al meu gos, els pares han de vetllar per damunt de tot per ser allò del "referent" per als seus fills.
No pot ser que vagi a passejar el meu gos amb por que no es tragui una serpentina, un confeti o un ou kinder de la hello kitty ( debia ser el regal estrella de la free kids party, n'estava plè!).

I a tot això...jo penso: al juliol cel.lebro anys. Em plantaré amb la meva free party al mateix parc. Però bueno, segur que tot i deixar-ho més net, a mi em criden l'atenció i a sobre em multen.

Extranjeros en españa.

Això de no tenir tele a casa m'ha fet aficionada a mirar pelis, sèries i documentals on-line.
És genial saber que veuràs allò que realment vols sense publicitat.
Així, fa un temps vaig descobrir Españoles por el mundo, de Tv1. Vé a ser catalans pel món, callejeros viajeros...però és més llarg i m'agrada més. L'altre dia una florista em va parlar de Extranjeros en españa, que ho fan es veu, justament després de l'altre.
He descobert una joia. M'encanta. A més el trobo molt interessant en quant a estudi antropològic social. Llàstima que majoritàriament surten extranjeros que viven la mar de bien.
Ara mirava Extranjeros en la Rioja i hi surt un guatemalteco que a la pregunta "te sientes español?" o alguna cosa de l'estil, respòn:
"Mi padre siempre decía que
UNO NO ES DE DONDE NACE SINO DE DONDE QUIERE MORIR."

I he pensat que si, que quina gran veritat.

Sagrado Corazón

Visc al costat d'un convent de monges. Són les descalces. Crec que són monges de clausura perquè jo no n'he vist mai cap, així que abans de pensar en que és una tapadera, dic que són de clausura.
No surten però les vénen a veure molt. Cada dia hi ha moviment a la porta. Quan no és el pà són les infermeres, quan no algun mossèn i els caps de setmana els reserven per als devotos.
Fins aquí tot normal. La veritat és que té el seu encant viure al costat d'un convent un cop t'acostumes a les campanes.
Com deia, els caps de setmana ténen festival religiós i no és el primer cop des que visc aquí que ben d'hora al matí apareixen un centenar de persones ben vestides i amb molts fills.
Jo creia que els religiosos per damunt de tot eren educats, però m'he adonat que a banda d'uns quants, la resta són persones normals i corrents. Amb una dosis elevada de mala educació.
Com deia, ténen molts fills els quals, mentre els adults són a misa, es dediquen a córrer i sobretot cridar pel carrer. Venga! Que la calle es tuya! Entren als patis, tiren pedres als gats, arranquen flors dels jardins ( prometo que és verídic, quan una veïna va comentar-li a la mare de la nena, aquesta va dir: son para ofrecerlas a la virgen. PUES COMPRALAS EN UNA FLORISTERÍA!!!)
No en tenía prou amb això (dissabte passat em van despertar i vaig sortir al balcó a dir-los-hi que surtíssin del jardí, cosa que fa posar de mala llet) que a sobre els grans també la lien. Com que no poden fumar al convent, surten a fumar i es queden al mur del meu jardí, cosa que fa que al dia següent jo reculli 6 burilles a la porta d'aquest.

Bé, a tot això, el dissabte es veu que tenien festivalón religiós i a sobre, quan van acabar les oracions que reciten amb un megàfon van encendre una traca de petards que anava des de l'interior del pati del convent fins a casa meva. Així, sense previ avís, tota una cavalleria de petards que sents com si fóssin al menjador de casa teva et fa pensar en el sagrat cor, però el teu pobre sagrat cor i el susto que s'ha endut.
Ara només espero que cel.lebréssin totes les comunions del mes de maig d'un sol cop i que fins al més que vé no em tornin a molestar. El pitjor? És que he preguntat i a sobre, si un nen es fés mal al meu jardí, la culpa seria meva.
No sé si és la gent que cada vegada em molesta més o que jo m'estic fent vella i em molesto per tot però últimament, deu n'hi dó.