¿Te acuerdas de mi?

Soy eso que un día decidiste pero que finalmente nunca realizaste.
Soy aquel pensamiento que no te dejaba andar y que al final, te hizo correr.
Soy aquella amiga a la que no llamas nunca aunque te acuerdas de ella.
Esa presencia que sabes que necesitas aunque esté lejos.

Soy áquel al que un día contestastes mal y aún espera tu arrepentimiento.
Soy ese objeto inútil que te regalaron y está en el armario.
Soy toda esa ropa que no necesitas.
Y todos esos momentos que pierdes acordándote de otras cosas.
Soy tu voluntad en crecer.
Y tus miradas sin fijo rumbo.

Soy eso que de pequeña soñabas ser.
Y esto que de grande haces por inercia.
Soy esa película que nunca acabastes de ver.
Soy tu alma, al fin y al cabo.
Soy la esencia de tu persona pues las imbecilidades de la vida y el fondo, todas esas cosas de las que no te acuerdas cada día, són las que te hacen persona.
No te olvides que eres tu y el conjunto de tu historia.

Y, aunque nunca te acuerdes, formo sin quererlo parte absoluta de tu ser.

El día que perdamos definitivamente nuestra memória, perderemos nuestra identidad.

Dicen que:

- la vida son dos días y hay que disfrutar.
Vale, pero cuando llevas 10585 entiendes que para poder disfrutar hay que labrar. Con esfuerzo y seguridad. Y esto a veces no te hace disfrutar. Aunque lo intentes, eh?
- tonto es el que hace tonterías.
Tu eres tonto y, por supuesto, haces la mar de tonterías. Yo debo estar en el nivel de gilipollas mayor porque te dejo/os dejo hacerlas.
- a veces, pensamos demasiado.
Y que sería de nosotros si no pensáramos?Pensamos demasiado porque no nos dejan pensar. Y lo prohibido, todos sabemos que pone.
- es importante quererse.
Claro. Pero también es importante que tu me quieras. Si nos sentimos rebutjats cada día... cuesta. Había una cosa que decíamos cuando yo era adolescente, "como quieres que me quiera si el que quiero que me quiere no me quiere como quiero que me quiera el a mi". O algo así. El quererse es un bucle social. Y ahí estamos. Des de hace muchos años.
- dios existe.
Yo no sé. No hablo de lo que no conozco. Y de momento, no soy amiga del facebook de dios. Pero si que creo en la necesidad de creer en algo. Lo que sea, como dice una amiga, pa ti y pa tu estilo, pero todos necesitamos tener fe. Lo que pasa es que acabamos estando tant ocupados en la búsqueda de ese algo en que creer, que nos olvidamos de creer en nosotros mismos.
- de los errores se aprende.
Coño, si fuera esto tan claro, porque tambien dicen que:
- somos los únicos que tropezamos con la misma piedra? Una y otra vez?

Dicen muchas cosas, pero ya sabéis que a veces, tambien dicen que a palabras sordas oídos necios.

I entre possibles pandèmies provinents de Can Fajitas, intents d'atacs atòmics de Ca l'arròs del nord, insatisfaccions per crisis a can Big Sandwich i baralles conju-tràgiques entre la dona i el president de Can Buittoni Fresco a mi se'm passa la gana.

I només em torna quan llegeixo que el meu últim ídol José Manuel Lucía ha guanyat per fi, després de 37 pasapalabras, el botazo de 396mil euracos.
També m'entra ( en aquest cas, suposo que més el riure) quan en Juanito el Golosina talla els cabells a canvi de pescado, miro amb lupa la foto del sr.lobezno pensant que: redéu, està bé el bon home, eh? I m'entero que en Brad de tota la vida ha deixat a la rara de la Angie amb tota la colla de criatures que tenien. Això vol dir que torno a tenir alguna possibilitat?
(Vull aclarir que en brad m'agrada només des que el vaig veure amb les rayban dalt d'una harley a la peli del Button).

Ja no sé si sóc jo o és el món. De moment, marxo al monte a veure si em trobo i poso ordre a la meva vida per a poder començar amb petites accions que facin que de veritat em senti per fi, plena a nivell social. Si el món s'enfonsa jo intentaré bufar-li els manguitos. Que diuen que no sap nadar.

Mooooooooooooolt bé!

Clar que si.

Tens raó. No sé com t'ho fas però sempre, d'una manera o altre aconsegueixes treure'm un: "veus? té raó".
També tens més experiència. Més capacitat d'abstracció que jo.
Fa més anys que vius i això ajuda. Saps de que va la vida, que també ensenya.
I a mi em traspasses. En tots els sentits.
Els teus coneixements m'inunden, més ben dit.
Algun dia per això, canviaran les coses i seré jo la que tindrà la raó. (Espero!)
Quan tornin els pequeños ponis, quan tothom reconegui que es fa lleig perquè es porta i maltractar estigui de moda. Quan t'adonis que hi ets, que formes part d'un món injust i una mica esquizofrènic (referint-me a esquizofrèncs a aquells que no són coherents i ningún servei social els porta, oblidant tots els protocols que ells mateixos van crear per tal d'organitzar-nos més la vida) llavors algú altre em dirà a mi: òstia Irene quanta raó!


I és que la gràcia de la raó és donar-la un cop no serveix de res.

ooooOoOoOo ooooOoOoOoOo tararara, tarararà!

Molt fort l'anunci del partit del barça contra el bayern, no sé ben bé quan juguen, però molt impressionant.
Antena 3 ha anunciat el partit utilitzant lo de l'oliver i bengi de la meva època.
allá van con el balón en los pies, y ninguno los podrá detener...


Ja ja ja ja ja.

Bien!

(Llegir amb veu de resentiment, siusplau)

Bien!!! Ja és primavera! I fa sol i comencem a disfrutar de les terrasses i els vestits!

Por fin.

high-low autoestima gim

Resulta que en aquest món, hi ha ofertes. I gent com jo que a vegades se n'aprofita.
I amb la tonteria, m'he apuntat a un gimnàs.
I com que no havia anat mai a cap i quan tinc ganes de perdre el temps faig llistes, a continuació un seguit de coses que m'ha impresionat:

1. Un gimnàs és com un barco de crucero. Hi ha de tot. Una barbaritat de màquines rares, fonts, màquines per pesar-te, teles, música, saunes, estanteries amb power menjars estimuladors i un senyor amb una samarreta que posa: "Et puc ajudar?" Que t'entren unes ganes d'anar, asseure't a su vera i explicar-li al pobre home tot el que et passa...!

2. Només falta que fagin classes de patchwork. Fan de tot. Pilates, ioga, spinning, màquines, tono, cardio no se què, dansa del ventre, body pump -o algo així-,...

3. Com a tot arreu del món, hi ha normes. Perquè la gent no sap ser bona/cívica de per si i necessitem que ens fotin normes en tot. Em va cridar l'atenció la de "NO fagis servir les bambes de carrer!" (coño, regaleu-me unes quan m'apunto, que l'horno no está para bollos...).

4. Al gimnàs, en contra de tot pronòstic, només hi van dones i homes que no ho necessiten, i jo i la amiga amb la que m'he apuntat. I son tots forts. I grans. I alts. I guapes maquillades i guapos afeitats. I perfectes. I conjuntats i moderns. I el pitjor de tot: No suen i no, tampoc es cansen!

5. Són una família. Tots es saluden. I he descobert que fan sopars. I s'ajuden i s'escolten.
Jo no puc. Crec que seré la rara del grup. La apartadeta. No puc ajudar i escoltar i ser cordial i amable mentres faig sèries de 15 i 12 en màquines d'abdominals i aixecant 5 kgs. Ho sento. Tampoc puc quan vaig amb la màquina de córrer. Ni amb la de caminar. No puc.

6. A les classes dirigides el monitor crida molt i la música és molt forta i tota de xumba-xumba. Llavors, hi ha moments en que penses: "Merda, m'he equivocat i en comptes de la classe d'spinning he anat al dadá...?"

I seguiría molt. Estic segura. Però és només la primera setmana. De moment ja m'he fet millor amiga del sr.ajudador. ja m'ha dit quins son els meus exercicis. Crec que en dos setmanes ja serem prou amics com per preguntar-li que faig amb la meva vida. Una mica arriscat? Si, però per això porta una samarreta on posa si em pot ajudar. I tant que si. M'ajudes a trobar un pis barat?
Amb tot, el que més mola és llevar-se al dia següent, tota aixerrancada i amb les pitjors tiretes (agujetas) de la teva vida però pensant: vale, no puc caminar, però què feliç i bé em sento després d'haver anat al gimnàs!!!