Malhumor de lowcost.

Reconec que he tingut unes setmanes de malhumor de lowcost. Fàcil, barato, ràpid, gratuït.
Però ara ja està. La comunitat de neurones del meu cervell deu haver fet una reunió extraordinària per a dir BASTA YA! al meu malhumor.
Això i la teoria aquella d'aquell (segurament) senyor que deia que el que ens envolta afecta directament al nostre estat d'ànim. Així que serà també que d'aquí dues setmanes em faig especialment GRAN i em fa il.lusió, que ja fa caloreta, que ja vénen de gust les cervesetes a totes hores (no, no me llamen Lindslay Lohan), que ja m'he pintat les ungles dels peus per a poder portar xanclas con encanto, que vé de gust la síndria per sopar, que he canviat el bruc ronyós del meu jardí, mmm...! i els mojitos!!! i els concerts i nits a la platgeta, que l'hamaca de Nicaragua ja està penjada, que vens i vinc i vaig i vas i tornes i no t'envas.
I aix...! que ja ho tenim això. Que vé el millor de l'any. I que s'ha de disfrutar, clar que si.

Com deia en William Wallace: LIBERTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAD!!!
I com dic jo: QUE NO NOS QUITEN LO BAILAO!!!

Enjoy the summer my friend.

free kids party

I seguim amb el rollito quejica. I a propet de casa. Sort que d'aquí poc arriben els concerts a la fresca i l'estiuet bò.
Aquest cop em queixo de les festes infantils que algú, algun dia, va decidir començar a fer en els parcs infantils per la patilla.
Visc al costat d¡un parc de dos nivells. Al nivell 1 hi ha els columpis degudament tancadets per a que el meu gos no s'hi cagui ni s'hi pixi cosa que entenc i valoro. Al nivell 2 hi ha una esplanada on passegem alguns al gos. Sempre amb les bossetes per la caca, sempre vigilant que no molestin.
Fins aquí tot coherent, es clar que si.
Avui quan tornava de passejar el gos he al.lucinat. Em sembla estupendo que facin festes, suposo que jo quan sigui més gran i més mare també ho faré. Ara, el que no em sembla bé és la merda que s'acumula al costat. La veritat és que la vista era patètica. Dins el parc toooooot ben net i polit. Just a 1 metre, toooooooooooot plè de merda i restes d'una free kids party. Confeti, globus, gorrets d'aquests de paper, dos gots de plàstic...
Collons, no cal.
Si jo vigilo que el meu gos no embruti, els pares han de vigilar més. Si jo procuro educar al meu gos, els pares han de vetllar per damunt de tot per ser allò del "referent" per als seus fills.
No pot ser que vagi a passejar el meu gos amb por que no es tragui una serpentina, un confeti o un ou kinder de la hello kitty ( debia ser el regal estrella de la free kids party, n'estava plè!).

I a tot això...jo penso: al juliol cel.lebro anys. Em plantaré amb la meva free party al mateix parc. Però bueno, segur que tot i deixar-ho més net, a mi em criden l'atenció i a sobre em multen.

Extranjeros en españa.

Això de no tenir tele a casa m'ha fet aficionada a mirar pelis, sèries i documentals on-line.
És genial saber que veuràs allò que realment vols sense publicitat.
Així, fa un temps vaig descobrir Españoles por el mundo, de Tv1. Vé a ser catalans pel món, callejeros viajeros...però és més llarg i m'agrada més. L'altre dia una florista em va parlar de Extranjeros en españa, que ho fan es veu, justament després de l'altre.
He descobert una joia. M'encanta. A més el trobo molt interessant en quant a estudi antropològic social. Llàstima que majoritàriament surten extranjeros que viven la mar de bien.
Ara mirava Extranjeros en la Rioja i hi surt un guatemalteco que a la pregunta "te sientes español?" o alguna cosa de l'estil, respòn:
"Mi padre siempre decía que
UNO NO ES DE DONDE NACE SINO DE DONDE QUIERE MORIR."

I he pensat que si, que quina gran veritat.

Sagrado Corazón

Visc al costat d'un convent de monges. Són les descalces. Crec que són monges de clausura perquè jo no n'he vist mai cap, així que abans de pensar en que és una tapadera, dic que són de clausura.
No surten però les vénen a veure molt. Cada dia hi ha moviment a la porta. Quan no és el pà són les infermeres, quan no algun mossèn i els caps de setmana els reserven per als devotos.
Fins aquí tot normal. La veritat és que té el seu encant viure al costat d'un convent un cop t'acostumes a les campanes.
Com deia, els caps de setmana ténen festival religiós i no és el primer cop des que visc aquí que ben d'hora al matí apareixen un centenar de persones ben vestides i amb molts fills.
Jo creia que els religiosos per damunt de tot eren educats, però m'he adonat que a banda d'uns quants, la resta són persones normals i corrents. Amb una dosis elevada de mala educació.
Com deia, ténen molts fills els quals, mentre els adults són a misa, es dediquen a córrer i sobretot cridar pel carrer. Venga! Que la calle es tuya! Entren als patis, tiren pedres als gats, arranquen flors dels jardins ( prometo que és verídic, quan una veïna va comentar-li a la mare de la nena, aquesta va dir: son para ofrecerlas a la virgen. PUES COMPRALAS EN UNA FLORISTERÍA!!!)
No en tenía prou amb això (dissabte passat em van despertar i vaig sortir al balcó a dir-los-hi que surtíssin del jardí, cosa que fa posar de mala llet) que a sobre els grans també la lien. Com que no poden fumar al convent, surten a fumar i es queden al mur del meu jardí, cosa que fa que al dia següent jo reculli 6 burilles a la porta d'aquest.

Bé, a tot això, el dissabte es veu que tenien festivalón religiós i a sobre, quan van acabar les oracions que reciten amb un megàfon van encendre una traca de petards que anava des de l'interior del pati del convent fins a casa meva. Així, sense previ avís, tota una cavalleria de petards que sents com si fóssin al menjador de casa teva et fa pensar en el sagrat cor, però el teu pobre sagrat cor i el susto que s'ha endut.
Ara només espero que cel.lebréssin totes les comunions del mes de maig d'un sol cop i que fins al més que vé no em tornin a molestar. El pitjor? És que he preguntat i a sobre, si un nen es fés mal al meu jardí, la culpa seria meva.
No sé si és la gent que cada vegada em molesta més o que jo m'estic fent vella i em molesto per tot però últimament, deu n'hi dó.

Apaga el móbil chaval

No volgueu saber la bronca i els crits que li ha fotut un guàrdia de seguretat, des d'una andana a l'altra de l'estació d'Arc de triomf a un pobre xaval magrebí. Tot ha vingut perquè el xaval no ha pensat que podria molestar a la gent i s'ha posat a escoltar un hit habibi amb el manos libres. Nooooooo!!!!! Error!!!

- APAGA LA RÁDIO. ¿QUE NO VES QUE MOLESTAS A TODO EL MUNDO?*
- Qué? Ah vale, perdón.

Ha tingut mala sort i acte seguit l'han trucat.

- QUE ESTAS SORDO? QUE TE HE DICHO QUE APAGUES EL MÓBIL.
- Qué? Me estan llamando!
- QUE QUIERES, QUE VENGA A QUITARTELO YO?
- que me estan llamando..!
- QUE LO APAGUES COÑO.

I el xaval, està clar, ha penjat la trucada.
I jo, com em passa molt sovint últimament, m'he indignat. Primer perquè estic segura que a mi no m'ho hagués dit així.
Segon perque penso que poca feina tenen els segurates aquests de pacotilla. Cert que a vegades molesta però escolta, que es posin davant les taquilles i cridin a tots els que m'enpenyen cada setmana per a no pagar el metro. O als que fan carreres per poder seure, o als que pinten, criden, insulten, fumen i fins i tot pixen, que això molesta molt més (i us asseguro que algun cop ho he vist...)

* el que està en majúscules són crits.

Mal educats

Ahir al tren va pujar una senyora gran. Com de costum, tots els seients del seu voltant estàven ocupats i ningú es va aixecar. Fins aquí, normal.
Jo que ja era dreta vaig posar-me a mirar la gent i pensar qui era el més adient a aixecar-se. Per passar l'estona. Allà asseguts a banda d'alguns barcelonins i rodalienscs. Hi havia una famíllia francesa, dos xavals alemans o austríacs o de por ahí i uns 5 amigos italians. Ningú, absolutament ningú es va aixecar. I això veus, si que em va sorprendre. Els d'aquí som com som i ja no em sorprèn que ningú fagi el gest ara, els guiris...tots ells tant ben educats per aquestes coses...resulta que allà, d'on vénen són lo más de l'educació i la cordialitat. Cap paper al terra, tots a una banda de l'escala per deixar passar, no es fuma ni a les parades dels autobusos, ...en fi, tot lo cursos que són allà, van i perden aquesta educació a l'avió. Suposo que la majoria vé en vols barats on de ben segur que ja els han fet posar les piles per ña conversió...però tot i així, no hi ha dret home. No és just que la senyora gran, per un o pels altres es quedi dreta fent malabarismes amb les munyeques per poder agafar-se ben fort i no caure. I em sorprèn que al tren que va de Barcelona a Blanes, Maçanet, Mataró, Calella i Arenys hi pugin tots aquells que van venir en avió. També hi ha el barco i l'autobús. No sé.

I va ser així com en un diumenge de sol solet, la muñeca puzzle resorgia.
Era el primer diumenge d'esmorzar al pati. Tenia calor tot i estar en màniga curta. Llegia al diari com anava anant la vida i disfrutava d'un bon cafè amb llet amb la seva tassa preferida. D'aquesta manera patia un recarregament de piles naturals. I la recuperació de forces perdudes la va fer decidir a fer endreça. Hi havia coses que des que havia entrat a la mansión no havia mogut de lloc. Records que no havia tret encara de les caixes... I s'hi va posar, al obrir la primera caixa un munt de records la van traslladar al món de les risas fáciles amb los amigos. Quantes batalletes en caixes! I va obrir la segona i la tercera. Després d'un cigarro i una sorpresa telefònica es va posar altra vegada manos a la obra. No quedaven massa caixes. Va obrir la quarta caixa. En aquesta l'esperava un record amarg. Després d'uns 10 minuts de silenci es va decidir a obrir la cinquena.
Allà ben muntadeta, resistia la muñeca puzzle a no perdre's mai de la vida. Amb pols que la feia més cultivada, la muñeca s'havia convertit en senyoreta.
Ara ben neta ha tornat a recuperar aquell protagonisme del que sempre havia disfrutat. Torna a ser en un prestatge. Preparada a ser agafada inconscientment. A ser muntada i desmuntada per mans amigues. Altra cop preparada per escoltar-ho tot en una posició d'indiferència estimada...
Be very welcome to my world muñeca.