Last call

Estic extraemocionada. Aquesta setmana són les fiestas patronales d'aquí Ocotal. He vist lo dels toros (a lo rodeo total i sense fer-los mal, que és important), aquesta nit hi ha el evento importante del año. La elección de la Reina de las fiestas!!! I demà el carnaval, que són 6 concerts pels carrers que tallen. Dimensión costeña, comando tiburón, las nenas...Peazo grups. I peazo festival que ens fotrem. Està tot el poble amb unes ganes des de fa dos setmanes!!! Imagineu-vos nosaltres, que és el nostre finde de despedida!!! També hem muntat una parrillada el dissabte amb tota la penyica que ens ha estat fent suport...

I sembla mentida però si, sens dubte, el temps passa.
A vegades massa a poc a poc, a vegades rotllo relámpago.
A mi aquest estiu m'ha passat volant. Massa rápid. Però bé, em diuen que és perque ho he passat bé, he disfrutat i no he parat.
Tindrán raó segurament.
La cosa és que dilluns ja marxem d'Ocotal definitivament.
Això implica un munt de coses que per suposat, ara no escriuré.
Me quitao una mica del meu hàbit viciós de fer llistes.
I estic emocionalment tovenca, com diria un vell savi (perdona però et queda taaant bé això de vell savi...! jajaja).
Perquè costa.
Tot costa.
Costa pendre la decisió d'estar dos mesos desconnectada. Costa estalviar per pagar el puto bitllet d'avió. Costa arribar fins aquí. Costa adaptar-t'hi i un cop ho fas, el que més costa és marxar. Total que aquesta setmana està sent una setmana costosa. Dura per a mi.

A sobre, pensava "ahogar mis penas" baixant amb barca pel rio san juan, que diuen que és impressionant i veus cocodrilos, i volia passar-me per la reserva natural de Indio Maíz...pero ahir em van trucar que han cancelat el vol que va a San Carlos per el temporal.
Ohhhhhhhhhhhhh.
Però a grandes penas, gratas soluciones (no era així segur, però queda bé) així he canviat la ruta i marxo a Ometepe (hola em dic Irene i estaré en una de las 7 maravillas del mundo. Mola tant dir això!), Rivas i finalment, Corn Island. Toma ya.

Deixo per a quan torni a "burbuja city" (el pueblo on no passa mai res...) la reflexió, la valoració, l'escrit místico-emocional-maduro-justiciero que segur que faré. És lo que té veure món.

I res....ens veiem el 31.
Eso es ná y menos!!!