Sagrado Corazón

Visc al costat d'un convent de monges. Són les descalces. Crec que són monges de clausura perquè jo no n'he vist mai cap, així que abans de pensar en que és una tapadera, dic que són de clausura.
No surten però les vénen a veure molt. Cada dia hi ha moviment a la porta. Quan no és el pà són les infermeres, quan no algun mossèn i els caps de setmana els reserven per als devotos.
Fins aquí tot normal. La veritat és que té el seu encant viure al costat d'un convent un cop t'acostumes a les campanes.
Com deia, els caps de setmana ténen festival religiós i no és el primer cop des que visc aquí que ben d'hora al matí apareixen un centenar de persones ben vestides i amb molts fills.
Jo creia que els religiosos per damunt de tot eren educats, però m'he adonat que a banda d'uns quants, la resta són persones normals i corrents. Amb una dosis elevada de mala educació.
Com deia, ténen molts fills els quals, mentre els adults són a misa, es dediquen a córrer i sobretot cridar pel carrer. Venga! Que la calle es tuya! Entren als patis, tiren pedres als gats, arranquen flors dels jardins ( prometo que és verídic, quan una veïna va comentar-li a la mare de la nena, aquesta va dir: son para ofrecerlas a la virgen. PUES COMPRALAS EN UNA FLORISTERÍA!!!)
No en tenía prou amb això (dissabte passat em van despertar i vaig sortir al balcó a dir-los-hi que surtíssin del jardí, cosa que fa posar de mala llet) que a sobre els grans també la lien. Com que no poden fumar al convent, surten a fumar i es queden al mur del meu jardí, cosa que fa que al dia següent jo reculli 6 burilles a la porta d'aquest.

Bé, a tot això, el dissabte es veu que tenien festivalón religiós i a sobre, quan van acabar les oracions que reciten amb un megàfon van encendre una traca de petards que anava des de l'interior del pati del convent fins a casa meva. Així, sense previ avís, tota una cavalleria de petards que sents com si fóssin al menjador de casa teva et fa pensar en el sagrat cor, però el teu pobre sagrat cor i el susto que s'ha endut.
Ara només espero que cel.lebréssin totes les comunions del mes de maig d'un sol cop i que fins al més que vé no em tornin a molestar. El pitjor? És que he preguntat i a sobre, si un nen es fés mal al meu jardí, la culpa seria meva.
No sé si és la gent que cada vegada em molesta més o que jo m'estic fent vella i em molesto per tot però últimament, deu n'hi dó.

Apaga el móbil chaval

No volgueu saber la bronca i els crits que li ha fotut un guàrdia de seguretat, des d'una andana a l'altra de l'estació d'Arc de triomf a un pobre xaval magrebí. Tot ha vingut perquè el xaval no ha pensat que podria molestar a la gent i s'ha posat a escoltar un hit habibi amb el manos libres. Nooooooo!!!!! Error!!!

- APAGA LA RÁDIO. ¿QUE NO VES QUE MOLESTAS A TODO EL MUNDO?*
- Qué? Ah vale, perdón.

Ha tingut mala sort i acte seguit l'han trucat.

- QUE ESTAS SORDO? QUE TE HE DICHO QUE APAGUES EL MÓBIL.
- Qué? Me estan llamando!
- QUE QUIERES, QUE VENGA A QUITARTELO YO?
- que me estan llamando..!
- QUE LO APAGUES COÑO.

I el xaval, està clar, ha penjat la trucada.
I jo, com em passa molt sovint últimament, m'he indignat. Primer perquè estic segura que a mi no m'ho hagués dit així.
Segon perque penso que poca feina tenen els segurates aquests de pacotilla. Cert que a vegades molesta però escolta, que es posin davant les taquilles i cridin a tots els que m'enpenyen cada setmana per a no pagar el metro. O als que fan carreres per poder seure, o als que pinten, criden, insulten, fumen i fins i tot pixen, que això molesta molt més (i us asseguro que algun cop ho he vist...)

* el que està en majúscules són crits.

Mal educats

Ahir al tren va pujar una senyora gran. Com de costum, tots els seients del seu voltant estàven ocupats i ningú es va aixecar. Fins aquí, normal.
Jo que ja era dreta vaig posar-me a mirar la gent i pensar qui era el més adient a aixecar-se. Per passar l'estona. Allà asseguts a banda d'alguns barcelonins i rodalienscs. Hi havia una famíllia francesa, dos xavals alemans o austríacs o de por ahí i uns 5 amigos italians. Ningú, absolutament ningú es va aixecar. I això veus, si que em va sorprendre. Els d'aquí som com som i ja no em sorprèn que ningú fagi el gest ara, els guiris...tots ells tant ben educats per aquestes coses...resulta que allà, d'on vénen són lo más de l'educació i la cordialitat. Cap paper al terra, tots a una banda de l'escala per deixar passar, no es fuma ni a les parades dels autobusos, ...en fi, tot lo cursos que són allà, van i perden aquesta educació a l'avió. Suposo que la majoria vé en vols barats on de ben segur que ja els han fet posar les piles per ña conversió...però tot i així, no hi ha dret home. No és just que la senyora gran, per un o pels altres es quedi dreta fent malabarismes amb les munyeques per poder agafar-se ben fort i no caure. I em sorprèn que al tren que va de Barcelona a Blanes, Maçanet, Mataró, Calella i Arenys hi pugin tots aquells que van venir en avió. També hi ha el barco i l'autobús. No sé.

I va ser així com en un diumenge de sol solet, la muñeca puzzle resorgia.
Era el primer diumenge d'esmorzar al pati. Tenia calor tot i estar en màniga curta. Llegia al diari com anava anant la vida i disfrutava d'un bon cafè amb llet amb la seva tassa preferida. D'aquesta manera patia un recarregament de piles naturals. I la recuperació de forces perdudes la va fer decidir a fer endreça. Hi havia coses que des que havia entrat a la mansión no havia mogut de lloc. Records que no havia tret encara de les caixes... I s'hi va posar, al obrir la primera caixa un munt de records la van traslladar al món de les risas fáciles amb los amigos. Quantes batalletes en caixes! I va obrir la segona i la tercera. Després d'un cigarro i una sorpresa telefònica es va posar altra vegada manos a la obra. No quedaven massa caixes. Va obrir la quarta caixa. En aquesta l'esperava un record amarg. Després d'uns 10 minuts de silenci es va decidir a obrir la cinquena.
Allà ben muntadeta, resistia la muñeca puzzle a no perdre's mai de la vida. Amb pols que la feia més cultivada, la muñeca s'havia convertit en senyoreta.
Ara ben neta ha tornat a recuperar aquell protagonisme del que sempre havia disfrutat. Torna a ser en un prestatge. Preparada a ser agafada inconscientment. A ser muntada i desmuntada per mans amigues. Altra cop preparada per escoltar-ho tot en una posició d'indiferència estimada...
Be very welcome to my world muñeca.

Denúncia-ho.

Algú em va preguntar l'altre dia quan tornaria. Crec que vaig pensar que quan tingués un moment i trobés un motiu ho faria. Escriure sempre coses positives ( que és com em sento des que vaig començar l'any) al final resulta aburrit així que vaig decidir que escriurie quan trobés algo xungo. Coses xunques ni ha masses. Vaig començar a escriure algo sobre la discapacitat (aquesta era la setmana dela discapacitat), vaig pensar en tornar a escriure sobre el caradura-karatzic, sobre com m'empenyen al metro per colar-se, en fi...masses coses. Però avui n'he trobat una garrafal. Indignant. Increible. Inconcebible i molts més ins.
Al facebook gràcies a una amiga he descobert un grup que s'anomena "Princesitas Ana y Mia". M'he topat amb un grup de 637 admiradors on parlen de no menjar, de lo bé que senta vomitar, de fer dejú bebent aigua, de menjar-se només una verdura al dia, d'unes pulseres que les identifiquen (rosa-ana, morada-mia, blanca y morada-ayuno sólo agua, roja y negra-ana extrema), de la perfección i de la obesidad, dels 70 i pico quilos que perden en 9 mesos...
Bestial. La cara se m'ha desencaixat i a part d'emprenyar-me molt, molt, MOLT, he llegit els comentaris que feien les noies. M'he adonat que és un grup pro sectari, que anomenen de manera familiar "Ana" a l'anorèxia i que els fa fàstic els gordos-gent normal . I es clar, m'ha entrat por.
Por al pensar en els admiradors. Alguns són de gent que no ho recolza pels comentaris de les fotos, però hi ha un nombre preocupant de comentaris pro princesitas de los cojones. I la majoria de comentaris a favor provenen d'adolescents. Alguns posen que fins i tot "aman a Ana".
Fa por eh?
La pregunta és: Quina mena de control té facebook a l'hora de deixar crear? Com pot ser que un grup així hagi estat suficientment temps a la xarxa per a tenir ja 637 admiradors? Sense comptar amb la gent que com jo, l'ha xafardejat però no s'ha fet admirador...??? Per déu!!! On estem anant???
Exigeixo el tancament del grup en questió així com de tots els altres grups de l'estil princesitas y princesitos. Una cosa és la ideologia en la qual mentres es respecti, entenc que hi ha d'haver diversitat, l'altra cosa és atemptar contra la integritat física, psíquica i moral de les persones.
Jo ho he denunciat. A sota lo dels admiradores, a la dreta hi ha una frase que diu "informa sobre la pàgina". Tots aquells que teniu facebook preneu-vos 5 minuts i feu-ho, crec que és important.

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/PaiNcesithaS-Ana-y-Mia/268448162178?ref=mf

Gràcies.

2010

I així, en companyia de la Baba, pelant-me de fred al menjador de la meva casa nova, esperant nerviosa a que arribi demà, segura, disposada i feliç, despedeixo l'any.
Així, dedico hores a pensar el què ha estat aquest any. Cap a on he tirat i com m'ha anat. Recordant el que he après i imaginant que no ha estat.
Així, també aprofito i faig nous plans. Decideixo nous projectes i entremiro el que més tard seran decisions. Amb ganes d'estar tranquila, introduïr canvis i mirar amb un somriure el més endavant.
I és que fent un balanç del que fins ara sóc, on sóc i com hi sóc, estic contenta. Sento que he pogut "cantar el bingo" de gent que estimo, situacions divertides i d'esforços valorats.

Així doncs, carregada d'optimisme, il.lusió i entusiasme pretenc traspassar-vos a tots els millors sentiments per aquest any nou.

Us desitjo molta pau i més amor per aquest 2010. Que de ben segur que serà especial!

La Mila

Ahí está, andando tranquilamente por la calle. Observando cautelosamente a cuantos quiere hacer cambiar. Tu si, tu no. Tu te lo mereces, tu no. Tu lo apreciarás, tu no.
Esa es nuestra amiga Mila, la Milagros.
Hoy lleva puesto un trajecito azul. Le sienta bien. Y con la niebla que hace, desentona positivamente el paisaje.
Mila tiene un don, pero xstttttt! No se lo digas a nadie!
Mila tiene la suerte de poder hacer reír. Hace milagros.
Un milagro? Yo diría que es eso que nadie espera que le ocurra. Esa sorpresa que nos sorprendre o eso inesperado que para nada esperábamos.
Claro.
Provoca reacciones, como la muñeca puzzle!
Y como dedica un tiempo a estudiar el objeto al cual aplicar su don, casi nunca se equivoca y a todos, los hace sonreír.
Ai...! Cómo nos gusta la Mila!
Sobretodo porque parece que estos días me ha escogido a mí! Debe llevar un tiempo estudiandome a conciencia porque me esta haciendo sonreír. Mucho.
Y es que gracias a un milagro de estos sin importancia que al final acaba siendo muy importante para mí, sonrío por todo lo alto.

Querida Mila, con los demás haz lo que te plazca pero a mi...no me abandones aún! Quiero sonreír mucho unos días más!