I entre possibles pandèmies provinents de Can Fajitas, intents d'atacs atòmics de Ca l'arròs del nord, insatisfaccions per crisis a can Big Sandwich i baralles conju-tràgiques entre la dona i el president de Can Buittoni Fresco a mi se'm passa la gana.

I només em torna quan llegeixo que el meu últim ídol José Manuel Lucía ha guanyat per fi, després de 37 pasapalabras, el botazo de 396mil euracos.
També m'entra ( en aquest cas, suposo que més el riure) quan en Juanito el Golosina talla els cabells a canvi de pescado, miro amb lupa la foto del sr.lobezno pensant que: redéu, està bé el bon home, eh? I m'entero que en Brad de tota la vida ha deixat a la rara de la Angie amb tota la colla de criatures que tenien. Això vol dir que torno a tenir alguna possibilitat?
(Vull aclarir que en brad m'agrada només des que el vaig veure amb les rayban dalt d'una harley a la peli del Button).

Ja no sé si sóc jo o és el món. De moment, marxo al monte a veure si em trobo i poso ordre a la meva vida per a poder començar amb petites accions que facin que de veritat em senti per fi, plena a nivell social. Si el món s'enfonsa jo intentaré bufar-li els manguitos. Que diuen que no sap nadar.

Mooooooooooooolt bé!

Clar que si.

Tens raó. No sé com t'ho fas però sempre, d'una manera o altre aconsegueixes treure'm un: "veus? té raó".
També tens més experiència. Més capacitat d'abstracció que jo.
Fa més anys que vius i això ajuda. Saps de que va la vida, que també ensenya.
I a mi em traspasses. En tots els sentits.
Els teus coneixements m'inunden, més ben dit.
Algun dia per això, canviaran les coses i seré jo la que tindrà la raó. (Espero!)
Quan tornin els pequeños ponis, quan tothom reconegui que es fa lleig perquè es porta i maltractar estigui de moda. Quan t'adonis que hi ets, que formes part d'un món injust i una mica esquizofrènic (referint-me a esquizofrèncs a aquells que no són coherents i ningún servei social els porta, oblidant tots els protocols que ells mateixos van crear per tal d'organitzar-nos més la vida) llavors algú altre em dirà a mi: òstia Irene quanta raó!


I és que la gràcia de la raó és donar-la un cop no serveix de res.

ooooOoOoOo ooooOoOoOoOo tararara, tarararà!

Molt fort l'anunci del partit del barça contra el bayern, no sé ben bé quan juguen, però molt impressionant.
Antena 3 ha anunciat el partit utilitzant lo de l'oliver i bengi de la meva època.
allá van con el balón en los pies, y ninguno los podrá detener...


Ja ja ja ja ja.

Bien!

(Llegir amb veu de resentiment, siusplau)

Bien!!! Ja és primavera! I fa sol i comencem a disfrutar de les terrasses i els vestits!

Por fin.

high-low autoestima gim

Resulta que en aquest món, hi ha ofertes. I gent com jo que a vegades se n'aprofita.
I amb la tonteria, m'he apuntat a un gimnàs.
I com que no havia anat mai a cap i quan tinc ganes de perdre el temps faig llistes, a continuació un seguit de coses que m'ha impresionat:

1. Un gimnàs és com un barco de crucero. Hi ha de tot. Una barbaritat de màquines rares, fonts, màquines per pesar-te, teles, música, saunes, estanteries amb power menjars estimuladors i un senyor amb una samarreta que posa: "Et puc ajudar?" Que t'entren unes ganes d'anar, asseure't a su vera i explicar-li al pobre home tot el que et passa...!

2. Només falta que fagin classes de patchwork. Fan de tot. Pilates, ioga, spinning, màquines, tono, cardio no se què, dansa del ventre, body pump -o algo així-,...

3. Com a tot arreu del món, hi ha normes. Perquè la gent no sap ser bona/cívica de per si i necessitem que ens fotin normes en tot. Em va cridar l'atenció la de "NO fagis servir les bambes de carrer!" (coño, regaleu-me unes quan m'apunto, que l'horno no está para bollos...).

4. Al gimnàs, en contra de tot pronòstic, només hi van dones i homes que no ho necessiten, i jo i la amiga amb la que m'he apuntat. I son tots forts. I grans. I alts. I guapes maquillades i guapos afeitats. I perfectes. I conjuntats i moderns. I el pitjor de tot: No suen i no, tampoc es cansen!

5. Són una família. Tots es saluden. I he descobert que fan sopars. I s'ajuden i s'escolten.
Jo no puc. Crec que seré la rara del grup. La apartadeta. No puc ajudar i escoltar i ser cordial i amable mentres faig sèries de 15 i 12 en màquines d'abdominals i aixecant 5 kgs. Ho sento. Tampoc puc quan vaig amb la màquina de córrer. Ni amb la de caminar. No puc.

6. A les classes dirigides el monitor crida molt i la música és molt forta i tota de xumba-xumba. Llavors, hi ha moments en que penses: "Merda, m'he equivocat i en comptes de la classe d'spinning he anat al dadá...?"

I seguiría molt. Estic segura. Però és només la primera setmana. De moment ja m'he fet millor amiga del sr.ajudador. ja m'ha dit quins son els meus exercicis. Crec que en dos setmanes ja serem prou amics com per preguntar-li que faig amb la meva vida. Una mica arriscat? Si, però per això porta una samarreta on posa si em pot ajudar. I tant que si. M'ajudes a trobar un pis barat?
Amb tot, el que més mola és llevar-se al dia següent, tota aixerrancada i amb les pitjors tiretes (agujetas) de la teva vida però pensant: vale, no puc caminar, però què feliç i bé em sento després d'haver anat al gimnàs!!!

Que faràs?

Ruta amb furgo pels Balcans. Islàndia?
Un mes a Oxford? I si pires els dos mesos a Argentina?
Hi ha camps de treball a Mongòlia...
Jo el que vull es veure el desert del Gobi. I tota la culpa la té pekin express.
Però i si...Malta? Bueno, sempre ens quedarà Nicaragua.
Cadiz i Tarifa. De pas una mica de Marroc.
Intercanvio la casa i m'en vaig a la selva negra?
I també puc quedar-me a casa. Les vacances m'estressen. Quina gràcia.

Clar, és que hi ha coses...que et fan extreure conclusions. Les vacances no relaxen, al contrari, agobien molt. I els calçots no fan plorar. I al gimnàs, només va gent que no ho necessita.
Les coses són com són.

diumenge a la nit

Mentres el món vivia, mentres alguns dormien sols o acompanyats, la ciutat feia silenci o bé la gent era als bars.
Mentres, suposo, que alguns s'enfonsaven "en la bebida" per la derrota del barça, altres ballaven i segurament alguns treballaven...
Mentres el temps passava i el món es movia, encara que fos a poc a poc, en Pau neixia.

3.700kg, arriba gran i fort. Encara no sap que és molt important per als que l'envoltem.

Encara no sap res, però tindrà molta gent que l'ajudarà a entendre-ho tot millor.
Sobretot un papa que encara està flipant i una mama que és més forta que una muntanya i més guapa que la lluna!!!


Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeen!!!