No volgueu saber la bronca i els crits que li ha fotut un guàrdia de seguretat, des d'una andana a l'altra de l'estació d'Arc de triomf a un pobre xaval magrebí. Tot ha vingut perquè el xaval no ha pensat que podria molestar a la gent i s'ha posat a escoltar un hit habibi amb el manos libres. Nooooooo!!!!! Error!!!
- APAGA LA RÁDIO. ¿QUE NO VES QUE MOLESTAS A TODO EL MUNDO?*
- Qué? Ah vale, perdón.
Ha tingut mala sort i acte seguit l'han trucat.
- QUE ESTAS SORDO? QUE TE HE DICHO QUE APAGUES EL MÓBIL.
- Qué? Me estan llamando!
- QUE QUIERES, QUE VENGA A QUITARTELO YO?
- que me estan llamando..!
- QUE LO APAGUES COÑO.
I el xaval, està clar, ha penjat la trucada.
I jo, com em passa molt sovint últimament, m'he indignat. Primer perquè estic segura que a mi no m'ho hagués dit així.
Segon perque penso que poca feina tenen els segurates aquests de pacotilla. Cert que a vegades molesta però escolta, que es posin davant les taquilles i cridin a tots els que m'enpenyen cada setmana per a no pagar el metro. O als que fan carreres per poder seure, o als que pinten, criden, insulten, fumen i fins i tot pixen, que això molesta molt més (i us asseguro que algun cop ho he vist...)
* el que està en majúscules són crits.
miércoles, 21 de abril de 2010
jueves, 15 de abril de 2010
Mal educats
Ahir al tren va pujar una senyora gran. Com de costum, tots els seients del seu voltant estàven ocupats i ningú es va aixecar. Fins aquí, normal.
Jo que ja era dreta vaig posar-me a mirar la gent i pensar qui era el més adient a aixecar-se. Per passar l'estona. Allà asseguts a banda d'alguns barcelonins i rodalienscs. Hi havia una famíllia francesa, dos xavals alemans o austríacs o de por ahí i uns 5 amigos italians. Ningú, absolutament ningú es va aixecar. I això veus, si que em va sorprendre. Els d'aquí som com som i ja no em sorprèn que ningú fagi el gest ara, els guiris...tots ells tant ben educats per aquestes coses...resulta que allà, d'on vénen són lo más de l'educació i la cordialitat. Cap paper al terra, tots a una banda de l'escala per deixar passar, no es fuma ni a les parades dels autobusos, ...en fi, tot lo cursos que són allà, van i perden aquesta educació a l'avió. Suposo que la majoria vé en vols barats on de ben segur que ja els han fet posar les piles per ña conversió...però tot i així, no hi ha dret home. No és just que la senyora gran, per un o pels altres es quedi dreta fent malabarismes amb les munyeques per poder agafar-se ben fort i no caure. I em sorprèn que al tren que va de Barcelona a Blanes, Maçanet, Mataró, Calella i Arenys hi pugin tots aquells que van venir en avió. També hi ha el barco i l'autobús. No sé.
Jo que ja era dreta vaig posar-me a mirar la gent i pensar qui era el més adient a aixecar-se. Per passar l'estona. Allà asseguts a banda d'alguns barcelonins i rodalienscs. Hi havia una famíllia francesa, dos xavals alemans o austríacs o de por ahí i uns 5 amigos italians. Ningú, absolutament ningú es va aixecar. I això veus, si que em va sorprendre. Els d'aquí som com som i ja no em sorprèn que ningú fagi el gest ara, els guiris...tots ells tant ben educats per aquestes coses...resulta que allà, d'on vénen són lo más de l'educació i la cordialitat. Cap paper al terra, tots a una banda de l'escala per deixar passar, no es fuma ni a les parades dels autobusos, ...en fi, tot lo cursos que són allà, van i perden aquesta educació a l'avió. Suposo que la majoria vé en vols barats on de ben segur que ja els han fet posar les piles per ña conversió...però tot i així, no hi ha dret home. No és just que la senyora gran, per un o pels altres es quedi dreta fent malabarismes amb les munyeques per poder agafar-se ben fort i no caure. I em sorprèn que al tren que va de Barcelona a Blanes, Maçanet, Mataró, Calella i Arenys hi pugin tots aquells que van venir en avió. També hi ha el barco i l'autobús. No sé.
domingo, 11 de abril de 2010
I va ser així com en un diumenge de sol solet, la muñeca puzzle resorgia.
Era el primer diumenge d'esmorzar al pati. Tenia calor tot i estar en màniga curta. Llegia al diari com anava anant la vida i disfrutava d'un bon cafè amb llet amb la seva tassa preferida. D'aquesta manera patia un recarregament de piles naturals. I la recuperació de forces perdudes la va fer decidir a fer endreça. Hi havia coses que des que havia entrat a la mansión no havia mogut de lloc. Records que no havia tret encara de les caixes... I s'hi va posar, al obrir la primera caixa un munt de records la van traslladar al món de les risas fáciles amb los amigos. Quantes batalletes en caixes! I va obrir la segona i la tercera. Després d'un cigarro i una sorpresa telefònica es va posar altra vegada manos a la obra. No quedaven massa caixes. Va obrir la quarta caixa. En aquesta l'esperava un record amarg. Després d'uns 10 minuts de silenci es va decidir a obrir la cinquena.
Allà ben muntadeta, resistia la muñeca puzzle a no perdre's mai de la vida. Amb pols que la feia més cultivada, la muñeca s'havia convertit en senyoreta.
Ara ben neta ha tornat a recuperar aquell protagonisme del que sempre havia disfrutat. Torna a ser en un prestatge. Preparada a ser agafada inconscientment. A ser muntada i desmuntada per mans amigues. Altra cop preparada per escoltar-ho tot en una posició d'indiferència estimada...
Be very welcome to my world muñeca.
Era el primer diumenge d'esmorzar al pati. Tenia calor tot i estar en màniga curta. Llegia al diari com anava anant la vida i disfrutava d'un bon cafè amb llet amb la seva tassa preferida. D'aquesta manera patia un recarregament de piles naturals. I la recuperació de forces perdudes la va fer decidir a fer endreça. Hi havia coses que des que havia entrat a la mansión no havia mogut de lloc. Records que no havia tret encara de les caixes... I s'hi va posar, al obrir la primera caixa un munt de records la van traslladar al món de les risas fáciles amb los amigos. Quantes batalletes en caixes! I va obrir la segona i la tercera. Després d'un cigarro i una sorpresa telefònica es va posar altra vegada manos a la obra. No quedaven massa caixes. Va obrir la quarta caixa. En aquesta l'esperava un record amarg. Després d'uns 10 minuts de silenci es va decidir a obrir la cinquena.
Allà ben muntadeta, resistia la muñeca puzzle a no perdre's mai de la vida. Amb pols que la feia més cultivada, la muñeca s'havia convertit en senyoreta.
Ara ben neta ha tornat a recuperar aquell protagonisme del que sempre havia disfrutat. Torna a ser en un prestatge. Preparada a ser agafada inconscientment. A ser muntada i desmuntada per mans amigues. Altra cop preparada per escoltar-ho tot en una posició d'indiferència estimada...
Be very welcome to my world muñeca.
viernes, 26 de marzo de 2010
Denúncia-ho.
Algú em va preguntar l'altre dia quan tornaria. Crec que vaig pensar que quan tingués un moment i trobés un motiu ho faria. Escriure sempre coses positives ( que és com em sento des que vaig començar l'any) al final resulta aburrit així que vaig decidir que escriurie quan trobés algo xungo. Coses xunques ni ha masses. Vaig començar a escriure algo sobre la discapacitat (aquesta era la setmana dela discapacitat), vaig pensar en tornar a escriure sobre el caradura-karatzic, sobre com m'empenyen al metro per colar-se, en fi...masses coses. Però avui n'he trobat una garrafal. Indignant. Increible. Inconcebible i molts més ins.
Al facebook gràcies a una amiga he descobert un grup que s'anomena "Princesitas Ana y Mia". M'he topat amb un grup de 637 admiradors on parlen de no menjar, de lo bé que senta vomitar, de fer dejú bebent aigua, de menjar-se només una verdura al dia, d'unes pulseres que les identifiquen (rosa-ana, morada-mia, blanca y morada-ayuno sólo agua, roja y negra-ana extrema), de la perfección i de la obesidad, dels 70 i pico quilos que perden en 9 mesos...
Bestial. La cara se m'ha desencaixat i a part d'emprenyar-me molt, molt, MOLT, he llegit els comentaris que feien les noies. M'he adonat que és un grup pro sectari, que anomenen de manera familiar "Ana" a l'anorèxia i que els fa fàstic els gordos-gent normal . I es clar, m'ha entrat por.
Por al pensar en els admiradors. Alguns són de gent que no ho recolza pels comentaris de les fotos, però hi ha un nombre preocupant de comentaris pro princesitas de los cojones. I la majoria de comentaris a favor provenen d'adolescents. Alguns posen que fins i tot "aman a Ana".
Fa por eh?
La pregunta és: Quina mena de control té facebook a l'hora de deixar crear? Com pot ser que un grup així hagi estat suficientment temps a la xarxa per a tenir ja 637 admiradors? Sense comptar amb la gent que com jo, l'ha xafardejat però no s'ha fet admirador...??? Per déu!!! On estem anant???
Exigeixo el tancament del grup en questió així com de tots els altres grups de l'estil princesitas y princesitos. Una cosa és la ideologia en la qual mentres es respecti, entenc que hi ha d'haver diversitat, l'altra cosa és atemptar contra la integritat física, psíquica i moral de les persones.
Jo ho he denunciat. A sota lo dels admiradores, a la dreta hi ha una frase que diu "informa sobre la pàgina". Tots aquells que teniu facebook preneu-vos 5 minuts i feu-ho, crec que és important.
http://www.facebook.com/home.php#!/pages/PaiNcesithaS-Ana-y-Mia/268448162178?ref=mf
Gràcies.
Al facebook gràcies a una amiga he descobert un grup que s'anomena "Princesitas Ana y Mia". M'he topat amb un grup de 637 admiradors on parlen de no menjar, de lo bé que senta vomitar, de fer dejú bebent aigua, de menjar-se només una verdura al dia, d'unes pulseres que les identifiquen (rosa-ana, morada-mia, blanca y morada-ayuno sólo agua, roja y negra-ana extrema), de la perfección i de la obesidad, dels 70 i pico quilos que perden en 9 mesos...
Bestial. La cara se m'ha desencaixat i a part d'emprenyar-me molt, molt, MOLT, he llegit els comentaris que feien les noies. M'he adonat que és un grup pro sectari, que anomenen de manera familiar "Ana" a l'anorèxia i que els fa fàstic els gordos-gent normal . I es clar, m'ha entrat por.
Por al pensar en els admiradors. Alguns són de gent que no ho recolza pels comentaris de les fotos, però hi ha un nombre preocupant de comentaris pro princesitas de los cojones. I la majoria de comentaris a favor provenen d'adolescents. Alguns posen que fins i tot "aman a Ana".
Fa por eh?
La pregunta és: Quina mena de control té facebook a l'hora de deixar crear? Com pot ser que un grup així hagi estat suficientment temps a la xarxa per a tenir ja 637 admiradors? Sense comptar amb la gent que com jo, l'ha xafardejat però no s'ha fet admirador...??? Per déu!!! On estem anant???
Exigeixo el tancament del grup en questió així com de tots els altres grups de l'estil princesitas y princesitos. Una cosa és la ideologia en la qual mentres es respecti, entenc que hi ha d'haver diversitat, l'altra cosa és atemptar contra la integritat física, psíquica i moral de les persones.
Jo ho he denunciat. A sota lo dels admiradores, a la dreta hi ha una frase que diu "informa sobre la pàgina". Tots aquells que teniu facebook preneu-vos 5 minuts i feu-ho, crec que és important.
http://www.facebook.com/home.php#!/pages/PaiNcesithaS-Ana-y-Mia/268448162178?ref=mf
Gràcies.
lunes, 28 de diciembre de 2009
2010
I així, en companyia de la Baba, pelant-me de fred al menjador de la meva casa nova, esperant nerviosa a que arribi demà, segura, disposada i feliç, despedeixo l'any.
Així, dedico hores a pensar el què ha estat aquest any. Cap a on he tirat i com m'ha anat. Recordant el que he après i imaginant que no ha estat.
Així, també aprofito i faig nous plans. Decideixo nous projectes i entremiro el que més tard seran decisions. Amb ganes d'estar tranquila, introduïr canvis i mirar amb un somriure el més endavant.
I és que fent un balanç del que fins ara sóc, on sóc i com hi sóc, estic contenta. Sento que he pogut "cantar el bingo" de gent que estimo, situacions divertides i d'esforços valorats.
Així doncs, carregada d'optimisme, il.lusió i entusiasme pretenc traspassar-vos a tots els millors sentiments per aquest any nou.
Us desitjo molta pau i més amor per aquest 2010. Que de ben segur que serà especial!
Així, dedico hores a pensar el què ha estat aquest any. Cap a on he tirat i com m'ha anat. Recordant el que he après i imaginant que no ha estat.
Així, també aprofito i faig nous plans. Decideixo nous projectes i entremiro el que més tard seran decisions. Amb ganes d'estar tranquila, introduïr canvis i mirar amb un somriure el més endavant.
I és que fent un balanç del que fins ara sóc, on sóc i com hi sóc, estic contenta. Sento que he pogut "cantar el bingo" de gent que estimo, situacions divertides i d'esforços valorats.
Així doncs, carregada d'optimisme, il.lusió i entusiasme pretenc traspassar-vos a tots els millors sentiments per aquest any nou.
Us desitjo molta pau i més amor per aquest 2010. Que de ben segur que serà especial!
martes, 17 de noviembre de 2009
La Mila
Ahí está, andando tranquilamente por la calle. Observando cautelosamente a cuantos quiere hacer cambiar. Tu si, tu no. Tu te lo mereces, tu no. Tu lo apreciarás, tu no.
Esa es nuestra amiga Mila, la Milagros.
Hoy lleva puesto un trajecito azul. Le sienta bien. Y con la niebla que hace, desentona positivamente el paisaje.
Mila tiene un don, pero xstttttt! No se lo digas a nadie!
Mila tiene la suerte de poder hacer reír. Hace milagros.
Un milagro? Yo diría que es eso que nadie espera que le ocurra. Esa sorpresa que nos sorprendre o eso inesperado que para nada esperábamos.
Claro.
Provoca reacciones, como la muñeca puzzle!
Y como dedica un tiempo a estudiar el objeto al cual aplicar su don, casi nunca se equivoca y a todos, los hace sonreír.
Ai...! Cómo nos gusta la Mila!
Sobretodo porque parece que estos días me ha escogido a mí! Debe llevar un tiempo estudiandome a conciencia porque me esta haciendo sonreír. Mucho.
Y es que gracias a un milagro de estos sin importancia que al final acaba siendo muy importante para mí, sonrío por todo lo alto.
Querida Mila, con los demás haz lo que te plazca pero a mi...no me abandones aún! Quiero sonreír mucho unos días más!
Esa es nuestra amiga Mila, la Milagros.
Hoy lleva puesto un trajecito azul. Le sienta bien. Y con la niebla que hace, desentona positivamente el paisaje.
Mila tiene un don, pero xstttttt! No se lo digas a nadie!
Mila tiene la suerte de poder hacer reír. Hace milagros.
Un milagro? Yo diría que es eso que nadie espera que le ocurra. Esa sorpresa que nos sorprendre o eso inesperado que para nada esperábamos.
Claro.
Provoca reacciones, como la muñeca puzzle!
Y como dedica un tiempo a estudiar el objeto al cual aplicar su don, casi nunca se equivoca y a todos, los hace sonreír.
Ai...! Cómo nos gusta la Mila!
Sobretodo porque parece que estos días me ha escogido a mí! Debe llevar un tiempo estudiandome a conciencia porque me esta haciendo sonreír. Mucho.
Y es que gracias a un milagro de estos sin importancia que al final acaba siendo muy importante para mí, sonrío por todo lo alto.
Querida Mila, con los demás haz lo que te plazca pero a mi...no me abandones aún! Quiero sonreír mucho unos días más!
sábado, 7 de noviembre de 2009
Cabrons tots
Això és el que se m'acut per a expressar el que em desperten certes persones últimament.
Resulta que el sr. Millet (també sr.cabró), després d'estafar a tot el personal sense cap mena de mirament, ara és lliure. No hi ha perill de fuga diuen. Estupendo doncs. A casa seva, ven tapadet que no passi fred. No fós cas que s'anés a encostipar ara que ja és gran. Oh, què hi farem si és un estafador de la 3a edat?
També se m'acut dir això (cabró sense escrúpols!) quan penso en el sr. Polanski. Vale que ha fet una bona feina. Però ha reconegut que va emborratxar a una nena de 13 anys i s'en va aprofitar. Fa 30 anys? Si, d'acord...i què? És un bon cineasta??? Si, d'acord, però més important és ser persona primer.
Crido altra cop Cabró de merda! quan llegeixo que al sr.Karadzic li han concedit més temps. Després de no presentar-se als judicicis contra Genocidi resulta que ha aparegut per a demanar més temps. Per a preparar-se bé la defensa, no fos cas. Aquells tants als que va matar també en volien més de temps. I en el seu moment no va aparèixer cap jurat del bon rotllo que els concedís. Un tio amb sort aquest Caradura-Karadzic. Jo el deixava a la plaça d'un dels pobles on va matar la meitat dels seus homes, a veure si els que hi queden el lapiden. Amb tot el temps del món, això si.
I és que així ens va. Ara s'ha pujat el nivell de cabroneria. Ho son tant de cabrons, que es converteixen en intocables. I als cabronets de tipus baix, com ara nosaltres, que tampoc volem pagar multes ni peatges ni lloguers, pretenem trucar la llum i colar-nos a la cua del súper, sóm els que acabem pagant-ho tot.
D'això sí que se'n diu companyerisme.
I dels cabrons d'alt nivell, podriem començar a dir-los directament fills de puta?
Resulta que el sr. Millet (també sr.cabró), després d'estafar a tot el personal sense cap mena de mirament, ara és lliure. No hi ha perill de fuga diuen. Estupendo doncs. A casa seva, ven tapadet que no passi fred. No fós cas que s'anés a encostipar ara que ja és gran. Oh, què hi farem si és un estafador de la 3a edat?
També se m'acut dir això (cabró sense escrúpols!) quan penso en el sr. Polanski. Vale que ha fet una bona feina. Però ha reconegut que va emborratxar a una nena de 13 anys i s'en va aprofitar. Fa 30 anys? Si, d'acord...i què? És un bon cineasta??? Si, d'acord, però més important és ser persona primer.
Crido altra cop Cabró de merda! quan llegeixo que al sr.Karadzic li han concedit més temps. Després de no presentar-se als judicicis contra Genocidi resulta que ha aparegut per a demanar més temps. Per a preparar-se bé la defensa, no fos cas. Aquells tants als que va matar també en volien més de temps. I en el seu moment no va aparèixer cap jurat del bon rotllo que els concedís. Un tio amb sort aquest Caradura-Karadzic. Jo el deixava a la plaça d'un dels pobles on va matar la meitat dels seus homes, a veure si els que hi queden el lapiden. Amb tot el temps del món, això si.
I és que així ens va. Ara s'ha pujat el nivell de cabroneria. Ho son tant de cabrons, que es converteixen en intocables. I als cabronets de tipus baix, com ara nosaltres, que tampoc volem pagar multes ni peatges ni lloguers, pretenem trucar la llum i colar-nos a la cua del súper, sóm els que acabem pagant-ho tot.
D'això sí que se'n diu companyerisme.
I dels cabrons d'alt nivell, podriem començar a dir-los directament fills de puta?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)