Dimecres a la nit

I és que les coses més importants en aquesta família passen sempre de nit.
Altra cop, mentres el món és mou, en Nil neix.
Igual d'important per als que l'envoltem i amb ganes d'ensenyar-li com funciona tot plegat per a que sigui una molt bona persona. No patiu, tindrà sobretot un bon mestre. En Pau, el seu germà ja és un nen espavilat i gegant de cor i tot i que encara no arribi als 3 anys ja li porta una ventatge important així, la poca experiència que en té de viure el servirà per protegir al petit de la casa. Perque ell ja és el gran!
Ara les coses canvien. La moneda s'ha de tirar dos cops i d'aquí un temps es mesurarà al milímetre a qui dels dos li han posat més coca-cola sense cafeina. Però s'estimaran.
Ho sé perquè la mare segueix sent més forta que una ( o dues) muntanyes i més guapa que la lluna El pare crec que segueix flipant. Però amb en Pau se n'ha ensortit amb un exel.lent i amb en Nil ho farà encara millor!
I és que per damunt de tot encara que aquesta família decideixi sempre actuar de nit, sabem com ho fan i sabem on són perquè per allà on passen deixen un rastre d'amor especial.
Felicitats pares. A ser el doble de feliços!

Los veranos pasan. Y pasaron.

Y los otoños al ritmo que vamos tambien van pasando.

Y todo pasa.

Y dicen que las cosas pasan por algo.

Y que si pasa es porque tenía que pasar.

Pasa la vida y pasan los días.

Pasaran más de mil años tambien y aquí seguiremos.

Escribiendo de otra forma pero pasando. Como algo que fuimos, somos o vamos a ser.

Porque aunque todo pase, nosotros seguimos siendo, somos.

Y somos y seremos tontos. Pasando de muchas cosas. Pisando a otras cuantas.

Y en eso estamos, en pasarnos y pisarnos.

Nada de abrazarnos o besarnos.

Lo que nos gusta es quejarnos.

Y por mucho quejarnos, las cosas, siguen pasando.

Y pasan corriendo!

Los veranos pasan.

Si, señores y señoras. Ya ha llegado. La vuelta al cole. Que bien podría ser una manera de decirles, bienvenidos al volver a pensar y a estar corriendo todo el día pa'rriba y pa'bajo.
Porque a eso se refiere uno cuando habla de la vuelta al cole. Parece que en verano nos quedamos en "pause". Hasta que alguien nos dice ep, que ya está, la vuelta al cole y el sr. corteinglés se han puesto las pilas. Empiezan....hoy!
Y venga, de golpe, olvídate de las cervecitas en el bar de la esquina (que a mi me queda a cuatro calles), esas patatas bravas que pican, esas miradas, calores, ataques de, playas, soles, colores, pelos al viento y sudores.
Bueno, los sudores siguen con la vuelta al cole, pero no pasa nada. Lo soportamos.
En fin, que bienvenidos otra vez, a eso, a la vida normal, al pensar, al ir atrejeado y trajeado, al desear que llegue el viernes, al odiar mucho los lunes y sobretodo al aprender.

Feliz vuelta al cole.

Malhumor de lowcost.

Reconec que he tingut unes setmanes de malhumor de lowcost. Fàcil, barato, ràpid, gratuït.
Però ara ja està. La comunitat de neurones del meu cervell deu haver fet una reunió extraordinària per a dir BASTA YA! al meu malhumor.
Això i la teoria aquella d'aquell (segurament) senyor que deia que el que ens envolta afecta directament al nostre estat d'ànim. Així que serà també que d'aquí dues setmanes em faig especialment GRAN i em fa il.lusió, que ja fa caloreta, que ja vénen de gust les cervesetes a totes hores (no, no me llamen Lindslay Lohan), que ja m'he pintat les ungles dels peus per a poder portar xanclas con encanto, que vé de gust la síndria per sopar, que he canviat el bruc ronyós del meu jardí, mmm...! i els mojitos!!! i els concerts i nits a la platgeta, que l'hamaca de Nicaragua ja està penjada, que vens i vinc i vaig i vas i tornes i no t'envas.
I aix...! que ja ho tenim això. Que vé el millor de l'any. I que s'ha de disfrutar, clar que si.

Com deia en William Wallace: LIBERTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAD!!!
I com dic jo: QUE NO NOS QUITEN LO BAILAO!!!

Enjoy the summer my friend.

free kids party

I seguim amb el rollito quejica. I a propet de casa. Sort que d'aquí poc arriben els concerts a la fresca i l'estiuet bò.
Aquest cop em queixo de les festes infantils que algú, algun dia, va decidir començar a fer en els parcs infantils per la patilla.
Visc al costat d¡un parc de dos nivells. Al nivell 1 hi ha els columpis degudament tancadets per a que el meu gos no s'hi cagui ni s'hi pixi cosa que entenc i valoro. Al nivell 2 hi ha una esplanada on passegem alguns al gos. Sempre amb les bossetes per la caca, sempre vigilant que no molestin.
Fins aquí tot coherent, es clar que si.
Avui quan tornava de passejar el gos he al.lucinat. Em sembla estupendo que facin festes, suposo que jo quan sigui més gran i més mare també ho faré. Ara, el que no em sembla bé és la merda que s'acumula al costat. La veritat és que la vista era patètica. Dins el parc toooooot ben net i polit. Just a 1 metre, toooooooooooot plè de merda i restes d'una free kids party. Confeti, globus, gorrets d'aquests de paper, dos gots de plàstic...
Collons, no cal.
Si jo vigilo que el meu gos no embruti, els pares han de vigilar més. Si jo procuro educar al meu gos, els pares han de vetllar per damunt de tot per ser allò del "referent" per als seus fills.
No pot ser que vagi a passejar el meu gos amb por que no es tragui una serpentina, un confeti o un ou kinder de la hello kitty ( debia ser el regal estrella de la free kids party, n'estava plè!).

I a tot això...jo penso: al juliol cel.lebro anys. Em plantaré amb la meva free party al mateix parc. Però bueno, segur que tot i deixar-ho més net, a mi em criden l'atenció i a sobre em multen.

Extranjeros en españa.

Això de no tenir tele a casa m'ha fet aficionada a mirar pelis, sèries i documentals on-line.
És genial saber que veuràs allò que realment vols sense publicitat.
Així, fa un temps vaig descobrir Españoles por el mundo, de Tv1. Vé a ser catalans pel món, callejeros viajeros...però és més llarg i m'agrada més. L'altre dia una florista em va parlar de Extranjeros en españa, que ho fan es veu, justament després de l'altre.
He descobert una joia. M'encanta. A més el trobo molt interessant en quant a estudi antropològic social. Llàstima que majoritàriament surten extranjeros que viven la mar de bien.
Ara mirava Extranjeros en la Rioja i hi surt un guatemalteco que a la pregunta "te sientes español?" o alguna cosa de l'estil, respòn:
"Mi padre siempre decía que
UNO NO ES DE DONDE NACE SINO DE DONDE QUIERE MORIR."

I he pensat que si, que quina gran veritat.

Sagrado Corazón

Visc al costat d'un convent de monges. Són les descalces. Crec que són monges de clausura perquè jo no n'he vist mai cap, així que abans de pensar en que és una tapadera, dic que són de clausura.
No surten però les vénen a veure molt. Cada dia hi ha moviment a la porta. Quan no és el pà són les infermeres, quan no algun mossèn i els caps de setmana els reserven per als devotos.
Fins aquí tot normal. La veritat és que té el seu encant viure al costat d'un convent un cop t'acostumes a les campanes.
Com deia, els caps de setmana ténen festival religiós i no és el primer cop des que visc aquí que ben d'hora al matí apareixen un centenar de persones ben vestides i amb molts fills.
Jo creia que els religiosos per damunt de tot eren educats, però m'he adonat que a banda d'uns quants, la resta són persones normals i corrents. Amb una dosis elevada de mala educació.
Com deia, ténen molts fills els quals, mentre els adults són a misa, es dediquen a córrer i sobretot cridar pel carrer. Venga! Que la calle es tuya! Entren als patis, tiren pedres als gats, arranquen flors dels jardins ( prometo que és verídic, quan una veïna va comentar-li a la mare de la nena, aquesta va dir: son para ofrecerlas a la virgen. PUES COMPRALAS EN UNA FLORISTERÍA!!!)
No en tenía prou amb això (dissabte passat em van despertar i vaig sortir al balcó a dir-los-hi que surtíssin del jardí, cosa que fa posar de mala llet) que a sobre els grans també la lien. Com que no poden fumar al convent, surten a fumar i es queden al mur del meu jardí, cosa que fa que al dia següent jo reculli 6 burilles a la porta d'aquest.

Bé, a tot això, el dissabte es veu que tenien festivalón religiós i a sobre, quan van acabar les oracions que reciten amb un megàfon van encendre una traca de petards que anava des de l'interior del pati del convent fins a casa meva. Així, sense previ avís, tota una cavalleria de petards que sents com si fóssin al menjador de casa teva et fa pensar en el sagrat cor, però el teu pobre sagrat cor i el susto que s'ha endut.
Ara només espero que cel.lebréssin totes les comunions del mes de maig d'un sol cop i que fins al més que vé no em tornin a molestar. El pitjor? És que he preguntat i a sobre, si un nen es fés mal al meu jardí, la culpa seria meva.
No sé si és la gent que cada vegada em molesta més o que jo m'estic fent vella i em molesto per tot però últimament, deu n'hi dó.

Apaga el móbil chaval

No volgueu saber la bronca i els crits que li ha fotut un guàrdia de seguretat, des d'una andana a l'altra de l'estació d'Arc de triomf a un pobre xaval magrebí. Tot ha vingut perquè el xaval no ha pensat que podria molestar a la gent i s'ha posat a escoltar un hit habibi amb el manos libres. Nooooooo!!!!! Error!!!

- APAGA LA RÁDIO. ¿QUE NO VES QUE MOLESTAS A TODO EL MUNDO?*
- Qué? Ah vale, perdón.

Ha tingut mala sort i acte seguit l'han trucat.

- QUE ESTAS SORDO? QUE TE HE DICHO QUE APAGUES EL MÓBIL.
- Qué? Me estan llamando!
- QUE QUIERES, QUE VENGA A QUITARTELO YO?
- que me estan llamando..!
- QUE LO APAGUES COÑO.

I el xaval, està clar, ha penjat la trucada.
I jo, com em passa molt sovint últimament, m'he indignat. Primer perquè estic segura que a mi no m'ho hagués dit així.
Segon perque penso que poca feina tenen els segurates aquests de pacotilla. Cert que a vegades molesta però escolta, que es posin davant les taquilles i cridin a tots els que m'enpenyen cada setmana per a no pagar el metro. O als que fan carreres per poder seure, o als que pinten, criden, insulten, fumen i fins i tot pixen, que això molesta molt més (i us asseguro que algun cop ho he vist...)

* el que està en majúscules són crits.

Mal educats

Ahir al tren va pujar una senyora gran. Com de costum, tots els seients del seu voltant estàven ocupats i ningú es va aixecar. Fins aquí, normal.
Jo que ja era dreta vaig posar-me a mirar la gent i pensar qui era el més adient a aixecar-se. Per passar l'estona. Allà asseguts a banda d'alguns barcelonins i rodalienscs. Hi havia una famíllia francesa, dos xavals alemans o austríacs o de por ahí i uns 5 amigos italians. Ningú, absolutament ningú es va aixecar. I això veus, si que em va sorprendre. Els d'aquí som com som i ja no em sorprèn que ningú fagi el gest ara, els guiris...tots ells tant ben educats per aquestes coses...resulta que allà, d'on vénen són lo más de l'educació i la cordialitat. Cap paper al terra, tots a una banda de l'escala per deixar passar, no es fuma ni a les parades dels autobusos, ...en fi, tot lo cursos que són allà, van i perden aquesta educació a l'avió. Suposo que la majoria vé en vols barats on de ben segur que ja els han fet posar les piles per ña conversió...però tot i així, no hi ha dret home. No és just que la senyora gran, per un o pels altres es quedi dreta fent malabarismes amb les munyeques per poder agafar-se ben fort i no caure. I em sorprèn que al tren que va de Barcelona a Blanes, Maçanet, Mataró, Calella i Arenys hi pugin tots aquells que van venir en avió. També hi ha el barco i l'autobús. No sé.

I va ser així com en un diumenge de sol solet, la muñeca puzzle resorgia.
Era el primer diumenge d'esmorzar al pati. Tenia calor tot i estar en màniga curta. Llegia al diari com anava anant la vida i disfrutava d'un bon cafè amb llet amb la seva tassa preferida. D'aquesta manera patia un recarregament de piles naturals. I la recuperació de forces perdudes la va fer decidir a fer endreça. Hi havia coses que des que havia entrat a la mansión no havia mogut de lloc. Records que no havia tret encara de les caixes... I s'hi va posar, al obrir la primera caixa un munt de records la van traslladar al món de les risas fáciles amb los amigos. Quantes batalletes en caixes! I va obrir la segona i la tercera. Després d'un cigarro i una sorpresa telefònica es va posar altra vegada manos a la obra. No quedaven massa caixes. Va obrir la quarta caixa. En aquesta l'esperava un record amarg. Després d'uns 10 minuts de silenci es va decidir a obrir la cinquena.
Allà ben muntadeta, resistia la muñeca puzzle a no perdre's mai de la vida. Amb pols que la feia més cultivada, la muñeca s'havia convertit en senyoreta.
Ara ben neta ha tornat a recuperar aquell protagonisme del que sempre havia disfrutat. Torna a ser en un prestatge. Preparada a ser agafada inconscientment. A ser muntada i desmuntada per mans amigues. Altra cop preparada per escoltar-ho tot en una posició d'indiferència estimada...
Be very welcome to my world muñeca.

Denúncia-ho.

Algú em va preguntar l'altre dia quan tornaria. Crec que vaig pensar que quan tingués un moment i trobés un motiu ho faria. Escriure sempre coses positives ( que és com em sento des que vaig començar l'any) al final resulta aburrit així que vaig decidir que escriurie quan trobés algo xungo. Coses xunques ni ha masses. Vaig començar a escriure algo sobre la discapacitat (aquesta era la setmana dela discapacitat), vaig pensar en tornar a escriure sobre el caradura-karatzic, sobre com m'empenyen al metro per colar-se, en fi...masses coses. Però avui n'he trobat una garrafal. Indignant. Increible. Inconcebible i molts més ins.
Al facebook gràcies a una amiga he descobert un grup que s'anomena "Princesitas Ana y Mia". M'he topat amb un grup de 637 admiradors on parlen de no menjar, de lo bé que senta vomitar, de fer dejú bebent aigua, de menjar-se només una verdura al dia, d'unes pulseres que les identifiquen (rosa-ana, morada-mia, blanca y morada-ayuno sólo agua, roja y negra-ana extrema), de la perfección i de la obesidad, dels 70 i pico quilos que perden en 9 mesos...
Bestial. La cara se m'ha desencaixat i a part d'emprenyar-me molt, molt, MOLT, he llegit els comentaris que feien les noies. M'he adonat que és un grup pro sectari, que anomenen de manera familiar "Ana" a l'anorèxia i que els fa fàstic els gordos-gent normal . I es clar, m'ha entrat por.
Por al pensar en els admiradors. Alguns són de gent que no ho recolza pels comentaris de les fotos, però hi ha un nombre preocupant de comentaris pro princesitas de los cojones. I la majoria de comentaris a favor provenen d'adolescents. Alguns posen que fins i tot "aman a Ana".
Fa por eh?
La pregunta és: Quina mena de control té facebook a l'hora de deixar crear? Com pot ser que un grup així hagi estat suficientment temps a la xarxa per a tenir ja 637 admiradors? Sense comptar amb la gent que com jo, l'ha xafardejat però no s'ha fet admirador...??? Per déu!!! On estem anant???
Exigeixo el tancament del grup en questió així com de tots els altres grups de l'estil princesitas y princesitos. Una cosa és la ideologia en la qual mentres es respecti, entenc que hi ha d'haver diversitat, l'altra cosa és atemptar contra la integritat física, psíquica i moral de les persones.
Jo ho he denunciat. A sota lo dels admiradores, a la dreta hi ha una frase que diu "informa sobre la pàgina". Tots aquells que teniu facebook preneu-vos 5 minuts i feu-ho, crec que és important.

http://www.facebook.com/home.php#!/pages/PaiNcesithaS-Ana-y-Mia/268448162178?ref=mf

Gràcies.

2010

I així, en companyia de la Baba, pelant-me de fred al menjador de la meva casa nova, esperant nerviosa a que arribi demà, segura, disposada i feliç, despedeixo l'any.
Així, dedico hores a pensar el què ha estat aquest any. Cap a on he tirat i com m'ha anat. Recordant el que he après i imaginant que no ha estat.
Així, també aprofito i faig nous plans. Decideixo nous projectes i entremiro el que més tard seran decisions. Amb ganes d'estar tranquila, introduïr canvis i mirar amb un somriure el més endavant.
I és que fent un balanç del que fins ara sóc, on sóc i com hi sóc, estic contenta. Sento que he pogut "cantar el bingo" de gent que estimo, situacions divertides i d'esforços valorats.

Així doncs, carregada d'optimisme, il.lusió i entusiasme pretenc traspassar-vos a tots els millors sentiments per aquest any nou.

Us desitjo molta pau i més amor per aquest 2010. Que de ben segur que serà especial!

La Mila

Ahí está, andando tranquilamente por la calle. Observando cautelosamente a cuantos quiere hacer cambiar. Tu si, tu no. Tu te lo mereces, tu no. Tu lo apreciarás, tu no.
Esa es nuestra amiga Mila, la Milagros.
Hoy lleva puesto un trajecito azul. Le sienta bien. Y con la niebla que hace, desentona positivamente el paisaje.
Mila tiene un don, pero xstttttt! No se lo digas a nadie!
Mila tiene la suerte de poder hacer reír. Hace milagros.
Un milagro? Yo diría que es eso que nadie espera que le ocurra. Esa sorpresa que nos sorprendre o eso inesperado que para nada esperábamos.
Claro.
Provoca reacciones, como la muñeca puzzle!
Y como dedica un tiempo a estudiar el objeto al cual aplicar su don, casi nunca se equivoca y a todos, los hace sonreír.
Ai...! Cómo nos gusta la Mila!
Sobretodo porque parece que estos días me ha escogido a mí! Debe llevar un tiempo estudiandome a conciencia porque me esta haciendo sonreír. Mucho.
Y es que gracias a un milagro de estos sin importancia que al final acaba siendo muy importante para mí, sonrío por todo lo alto.

Querida Mila, con los demás haz lo que te plazca pero a mi...no me abandones aún! Quiero sonreír mucho unos días más!

Cabrons tots

Això és el que se m'acut per a expressar el que em desperten certes persones últimament.

Resulta que el sr. Millet (també sr.cabró), després d'estafar a tot el personal sense cap mena de mirament, ara és lliure. No hi ha perill de fuga diuen. Estupendo doncs. A casa seva, ven tapadet que no passi fred. No fós cas que s'anés a encostipar ara que ja és gran. Oh, què hi farem si és un estafador de la 3a edat?

També se m'acut dir això (cabró sense escrúpols!) quan penso en el sr. Polanski. Vale que ha fet una bona feina. Però ha reconegut que va emborratxar a una nena de 13 anys i s'en va aprofitar. Fa 30 anys? Si, d'acord...i què? És un bon cineasta??? Si, d'acord, però més important és ser persona primer.

Crido altra cop Cabró de merda! quan llegeixo que al sr.Karadzic li han concedit més temps. Després de no presentar-se als judicicis contra Genocidi resulta que ha aparegut per a demanar més temps. Per a preparar-se bé la defensa, no fos cas. Aquells tants als que va matar també en volien més de temps. I en el seu moment no va aparèixer cap jurat del bon rotllo que els concedís. Un tio amb sort aquest Caradura-Karadzic. Jo el deixava a la plaça d'un dels pobles on va matar la meitat dels seus homes, a veure si els que hi queden el lapiden. Amb tot el temps del món, això si.

I és que així ens va. Ara s'ha pujat el nivell de cabroneria. Ho son tant de cabrons, que es converteixen en intocables. I als cabronets de tipus baix, com ara nosaltres, que tampoc volem pagar multes ni peatges ni lloguers, pretenem trucar la llum i colar-nos a la cua del súper, sóm els que acabem pagant-ho tot.
D'això sí que se'n diu companyerisme.

I dels cabrons d'alt nivell, podriem començar a dir-los directament fills de puta?

I'll be knock, knock, knocking on heaven's door,
cos life is life, lara, laralá.
And it's rainning, but no men.
Anyway, sunrise, sunrise, there's a morning in ur eyes!
And sun is shinning, no matter what they say.
Cos how wonderful life is when we are in the world!

Sé pez

Ayer pensé que la sociedad se ha ido hinchando poco a poquito. Los fragmentos que formaban parte de ella se han hecho cada vez más grandes.
La llaman sociedad fragmentada, la llaman multicultural (que no intercultural) pero la llamen como la llamen, la conclusión final es siempre que se ha hinchado.
De individualidades que crecen y necesitan espacio y más espacio. Y se dan patadas las unas a las otras para tener más sitio.
De individuos que se hacen mayores, con sus poderes, con sus normas y sus valores no comunitarios. Y se dan collejas por ser los más de los los que tienen menos.

Y es que más que sociedad, yo la llamaría pez globo.
Y yo vendría a ser uno de estos puntitos que tiene en la piel. Que asco.
Por más que intento moverme, no consigo llegar ni delante ni atrás.
Por más que me gustaría cambiar de color (es que el blanco no me gusta), no me dejan. Formo parte de un conjunto...y bueno ya sabéis.
¡No seré yo la única de color verde!
Aunque creo que el pez globo, quedaría más bonito si cada puntito cambiara de color.
Ahora eso si, tendría mos que pensar en un conjunto intercolorado, no multicolorado.

Ei!
Fes cas!
Escolta:
No, ara calla.
Vols dir??
És igual.
Que em toca a mi!
Que si, que si!!
Nooooo...
Ha anat bé.
Si, si.
Un jardí.
Eh?
Ya, però bueno...
Ja vorem.
Si, i un pou (tapiat).
Flors?
Moltes.
Feina?
Ya, ya.
Micacos, caquis, figues i Yucas.
Fort?
Si, molt.
Espera.
Un moment, eh?
Això, que si.
Molt.
Massa.
Uf...
Ya.
Després t'ho explico millor.

Un petó.

A todos nos gusta decir que ojalá las cosas fueran bien.
No hay nadie que diga NO a un cambio positivo en su vida.
Adoramos tomar decisiones.
Queremos ser felices, repletos, autónomos, libres.

Pero y cuando llega este momento?? Y si las cosas importantes llegan la misma semana??
Y si sabes que si, que tienes que hacerlo, coger el toro por los cuernos que dicen, aprovechar las oportunidades, agarrarse con fuerza a lo que te llega, hacer realmente lo que se te antoja...

En fin, cuando llega ese momento, nos cagamos. Nos vienen todas las preguntas a la cabeza. Nos salen dudas de debajo las ideas, nubes entre los miles de pensamientos bipolares. Miedos de no hacer lo correcto. Pánico al pensar que si te agarras a esto, puede ser que se suelte todo eso que ya tenías atado.

Y si que es cierto que debemos aprender a lanzarnos a la piscina, aunque sea tapándonos la nariz, a andar descalzos por las rocas, con la cabeza bien alta y pensando que Yo lo valgo, como la de l'0real.

Pero bueno...ahí sigues, con tus "¿¿Y si..??". Deberían prohibir los Y síes. No sirven de nada. Hacen que des vueltas y vueltas y vueltas y preguntas y más preguntas y alguna respuesta que no te acaba de convencer. Y ahí estamos, que aún no hemos aceptado o solucionado el primer "Y si..." que ya vamos a por otro.

Algún día, supongo, me haré grande y lo veré todo más claro. Ahora de momento, voy por el quinceavo "Y si...".

Arrancar en tiempos modernos.

1. Sacar de raíz. (Sácalo! Ai no, exprésalo! Ai no, arráncalo!).
2. Sacar con violencia algo del lugar a que está adherido o sujeto, o de que forma parte (Me arrancó los pelos cuando vió el follón en el que me había metido sin tener nada de tiempo).
3. Quitar con violencia. (Le arrancaron el bolso y en esta ciudad tan cosmopolita-tolerante-abierta a-solidária y cívica, NADIE hizo nada).
4. Obtener o conseguir algo de alguien con trabajo, violencia o astucia. (Hay quien arranca información confidencial a base de abusos - de trabajo o violencia- con poca astucia. Aunque gracias a las cámaras que les pusieron, ya no deben arrancar mucho).
5. Conseguir algo con entusiasmo, admiración u otro afecto vehemente que se siente o se inspira. (Aún hay MUCHA gente que consigue arrancarme una sonrisa. Menos mal).
6. Separar con violencia o con astucia a alguien de alguna parte, o de costumbres, etc. (Léase, por ejemplo, arrancar la población, de su parte de mundo o sus costumbres, en uno de los tantos conflictos armados). Subrayaríamos violencia y descartaríamos astucia.
7.
8.
9.
...
.....
17.Empezar a hacer algo de modo inesperado.
(Y de repente, arranqué a escribir frases con este verbo. También pensé que debería arrancar a decir verdades a los que estan en lo alto de. Y que me gustaría arrancar de vez en cuando a cantar no sólo en la ducha. Igual que arranca a llover. También hay días que arranco a córrer. Y quiero arrancarme ya de una vez a decidir. Ale, así, de un modo inesperado! )

Sin motivos

Parece que siempre necesitamos motivos para estar de una manera o otra.
Me miro des de fuera, compro muebles, me ha gustado esto, he comido bien. Luego estoy feliz.
Hago cosas, arriba y abajo, pienso, participo, tomo decisiones y camino. Luego estoy cansada.
Acabo las vacaciones, me dan trabajos extras, me sacan de quicio, las cosas no son como deberían, para funcionar bien. Luego me cabrean.
Desaparecen y hecho de menos, miro al mundo con atención y no me corresponden, lo siento y sensibloneo al máximo. Monto dramas. Luego estoy triste.

Hoy me siento cansada, un poco enfadada, triste y sobretodo my feliz.
Y todo esto,sin ningun motivo, ea!
Mi profesor de lógica no tenía razón. No siempre funciona el"Si a entonces b".
Después de la tormenta(a) -no- llega la calma (b). Después de estos tiempos(a) -no- vendrán de mejores, -no- dejo para mañana(a) lo que podría hacer hoy(b) y sobretodo, y en el peor de los ejemplos, hay gente que piensa (a) aunque luego -no- existan (b).

Hoy no. Hoy las cosas son simples. Son planas, horizontales completamente.
Hoy no quiero tener motivos.
¡Que flujan los estados de ánimo!

Y es que a veces sólo hay que dejarse llevar (a) para luego sentirse mejor (b) -mierda, ahora sí!-.